La Literatura Catalana Contemporània: De Mercè Rodoreda i Enric Valor a la Nova Narrativa Valenciana

La Producció Literària de Mercè Rodoreda i el Vincle Biogràfic

La producció literària de Mercè Rodoreda està profundament vinculada a la seua biografia, marcada pels esdeveniments culturals i polítics que va viure. La seua obra travessa un dels eixos de la literatura moderna occidental, ja que es fa contemporània a partir de l'experiència de la guerra i de l'exili. Les novel·les de Mercè Rodoreda són les grans novel·les de la literatura catalana moderna.

Com va succeir amb tots els autors de la seua generació, la seua obra està marcada per la Guerra Civil espanyola –una guerra que trencà vides, amors i famílies i que conduí a la infelicitat. L'experiència de l'exili amplia els límits del realisme literari, que de cap mode són suficients per a llegir Rodoreda, per a compartir la memòria del món des del qual ens parlen els seus llibres i personatges, encara que l'obra de Rodoreda és també una reflexió sobre la feminitat i l'amor.

L'Exili com a Motor Creatiu

L’experiència de la guerra capgirà profundament la vida de la jove periodista que entre 1933 i 1934 feia periodisme polític, publicava interessants entrevistes a literats del moment i escrivia les primeres novel·les, que no són les que li han donat fama. Però la guerra representà per a ella l'inici del seu verdader jo narratiu, el d'Aloma (1938), una novel·la d'inspiració autobiogràfica que l'autora reescriurà completament trenta anys més tard.

Aparentment, la novel·la que li va donar fama, La plaça del Diamant (1962), no té res a veure amb l'exili, perquè la protagonista, Colometa, forma part, precisament, de la massa anònima que no es va exiliar. No obstant això, la novel·la va ser el resultat de les experiències vitals, intel·lectuals, polítiques i d'aprenentatge literari que Mercè Rodoreda va fer pas a pas, ja que va haver de viure durant bona colla d'anys, primer a diverses poblacions de França, treballant com a costurera, i després a Ginebra.

En els seus contes, i també en les seues últimes novel·les, apareix un ventall extraordinari d'exiliats, soldats i gent desprotegida que parlen en terra de ningú. Rodoreda utilitza molt la primera persona, el monòleg i el monòleg interior en particular. L'exili travessa tota l'obra rodorediana i li dóna sentit.

A causa de l’exili, en el terreny personal, Mercè Rodoreda va emprar la llibertat d'alterar el concepte de la família i de la maternitat. En el terreny creatiu, es va donar una gran llibertat creativa sense pensar en l'èxit.

Enric Valor i la Tradició Literària Valenciana

La producció literària d’Enric Valor consta de dues grans aportacions:

• Les rondalles valencianes.
• Cinc novel·les i alguns relats breus.

Tant en un tipus d’obres com en altres, Valor usa la tècnica del narrador omniscient i subjectiu. Escriu amb gran precisió, minuciositat i exactitud pel detall. Té un gran domini de la llengua. Els recursos de llenguatge oral que empra provenen directament de la tradició popular, amb els quals el lector pot identificar-se plenament. Usa un model de llengua literària molt equilibrada, que inclou les peculiaritats valencianes.

Les Rondalles i la Novel·lística

Les seues rondalles estan confegides a partir d’un nucli narratiu de procedència oral més o menys complet o extens, sobre el qual Valor opera una profunda transformació i reformulació del relat oral —estructura, situacions, personatges— i ens proposa, mitjançant l’escriptura millorada, uns contes cultes, distints de les rondalles tradicionals.

Els relats breus, més pròxims a l’estil del segle XIX, no destaquen per un estil treballat, sinó sobretot per la riquesa de llengua. Es tracta de petites peces amoroses i sentimentals.

La novel·lística presenta les mateixes característiques estilístiques i lingüístiques que les rondalles, però és on més clarament aboca les seues experiències biogràfiques i els seus coneixements de la terra. En les seues novel·les pretén fer la crònica del període històric que va viure, plasmant-hi totes les seues observacions sobre el paisatge i la geografia, la toponímia, la fauna i la botànica.

Sense la Terra Promesa és la crònica dels primers anys del segle XX i la Primera Guerra Mundial. Temps de Batuda i Enllà de l’horitzó són la crònica de la Guerra Civil. En elles usa la narració en primera persona per a oferir més adequadament el material de ficció i augmentar la complicitat del lector. Els protagonistes de les obres són la col·lectivitat, algunes famílies, la natura, la muntanya, el camp i la llengua. El seu espai literari és Cassana amb la geografia, la ruralitat, el pla i la muntanya, però l’espai i el temps no s’esgoten en concreció geogràfica o cronològica.

Enric Valor, en suma, és l’home que ha sabut crear un riquíssim registre literari amb què ha fet actuar totes les virtualitats expressives de la llengua. També és l’escriptor que millor representa la continuïtat ininterrompuda de la tradició lingüística i literària valenciana d’abans i després de la Guerra Civil.

La Novel·la Valenciana als Anys Setanta: Renovació i Canvi

Al principi de la dècada dels 70, la producció novel·lística valenciana no presentava símptomes de vitalitat (1972: Joan Fuster: “Una carència singular”). Però a mesura que els joves escriptors valencians van poder conéixer altres models del nostre àmbit lingüístic, el panorama començà a canviar.

El 1974 aparegueren dues tendències en la narrativa valenciana:

• La «novel·la del canvi» (Amadeu Fabregat, 1974: Assaig d'aproximació a “Falles folles fetes foc”).
• La novel·la realista evolucionada (Joan F. Mira, 1974: El bou de foc).

La «Novel·la del Canvi» i el seu Caràcter Transgressor

La «novel·la del canvi» alterà la norma narrativa utilitzant dos procediments transgressors: la manipulació del codi textual i la postulació de temes ideològics oposats a l'ordre vigent. Manipulant el codi textual, el novel·lista pretenia introduir el lector dins del text o discurs que conformaven l'escriptura mateixa, la qual no calia que tinguera un argument massa explícit. La narrativa ‘moderna’ de l’època considerava el text com un discurs autònom, alié a l’estil realista.

En les «novel·les del canvi» que tenien un argument més definit, els temes oposats a l’ordre vigent van ser:

• La crítica política i l’exigència de llibertat (és a dir, la condemna del franquisme).
• La reivindicació de la dissidència (molt sovint, la defensa de l'homosexualitat).
• La ruptura amb els valors de la tradició cultural, familiar i social normativa i coercitiva (l'exaltació de la marginalitat, de la joventut i de la llibertat sexual).
• El desig de modernitat i d'universalisme (el món s'estava transformant a poc a poc en una aldea global).

El Realisme Evolucionat i la Nostàlgia Rural

Altres narradors, però, van optar per aprofundir en el llegat del realisme, contant històries comprensibles per a un públic lector normal. Empraren un llenguatge intel·ligible i estructuraren la novel·la d’una forma més clara.

En aquest grup tenim sobretot narracions nostàlgiques, que situen l'argument en els records de la infantesa perduda. L'espai narratiu sol situar-se en l'àmbit rural preindustrial. La recuperació de la infantesa i de la societat desapareguda provoca un exercici de memòria que té també com a objectiu recuperar l’idioma.

Factors de Canvi Cap a 1980

Cap a 1980, diverses causes van propiciar que els narradors valencians tingueren una concepció narrativa més eclèctica, gràcies a:

• La introducció en l'ensenyament reglat del valencià i, en conseqüència, l'aparició d'un nou públic lector.
• La tendència a la normalització social de l'idioma.
• La consolidació del sector editorial i llibrer.
• La coneixença mútua dels escriptors del nostre domini lingüístic.
• La tendència a la professionalització dels escriptors.

Un Nou Període: La Novel·la Històrica i de Gènere

Amb la novel·la històrica de Josep Lozano (1980: Crim de Germania), i la novel·la generacional de Joan F. Mira (1981: El desig dels dies) s'inicià un nou període en la novel·la valenciana, caracteritzat per:

• La liquidació de l'experimentalisme de les «novel·les del canvi» de la dècada precedent.
• La continuació del model evolucionat del realisme.
• La publicació de molt diverses «novel·les de gènere»: novel·la històrica, novel·la negra o novel·la eròtica.

Notes de referència:

1. Novel·les com El dia que va morir Marilyn (Terenci Moix, 1969), Oferiu flors als rebels que fracassaren (Oriol Pi de Cabanyes, 1973), L'adolescent de sal (Biel Mesquida, 1975), propostes com les del nouveau roman francès (Alain Robbe-Grillet, 1963), o escriptors sud-americans: Julio Cortázar (1963: Rayuela), Guillermo Cabrera Infante (1967: Tres tristes tigres).

2. Les principals «novel·les del canvi», a més de la ja citada d’Amadeu Fabregat, foren: Isa Tròlec (1976: Ramona Rosbif), Josep-Lluís Seguí (1978: Espai d'un ritual), Ferran Cremades (1978: Coll de serps), Lluís Fernàndez (1979: L'anarquista nu).

3. A més de la ja citada de Joan F. Mira, les principals novel·les del realisme evolucionat foren: Joan F. Mira (1975: Els cucs de seda), Carmelina Sánchez-Cutillas (1976: Matèria de Bretanya), Isa Tròlec (1978: Mari Catúfols), Josep Piera (1978: Rondalla del retorn).