La literatura catalana dels anys vint i trenta: Bartomeu Rosselló-Pòrcel, la novel·la, el teatre i la poesia

La literatura dels anys vint i trenta: Bartomeu Rosselló-Pòrcel

El Govern autònom de la Generalitat du a terme una tasca de normalització en tots els àmbits de la política i la cultura: el català esdevé la llengua oficial de l'Administració i dels mitjans de comunicació; l'ensenyament primari esdevé obligatori, gratuït i en català, i la formació de mestres segueix els nous corrents de renovació pedagògica; la indústria editorial s'estabilitza i apareixen nous diaris i revistes.

Fou una època de gran agitació social i d'inestabilitat política a Espanya. L'any 1923, el cop d'Estat de Primo de Rivera instaurà una dictadura que va finalitzar el 1930, amb la proclamació de la Segona República (1931-1936). Durant el període republicà, a Catalunya s'instituí la Generalitat i un Estatut d'Autonomia que va permetre recuperar el projecte polític i cultural iniciat pel Noucentisme. La normativització de la llengua ja és un fet amb l'obra de Pompeu Fabra i l'Institut d'Estudis Catalans promou la recerca científica i la normalització lingüística.

En el segle XX s'inicia amb una greu crisi del gènere novel·lístic a tot Europa, que prové de la difusió d'una premsa que permet conèixer l'actualitat de manera immediata. Això fa que el món de l'art vacil·li i hagi de fer un esforç per resituar-se: la literatura i la novel·la ara tenen la missió de cercar un nou sentit. D'aquí sorgirà la novel·la psicològica, el gran repte de la qual era mostrar cada vegada millor l'interior dels personatges, el motiu ocult del seu comportament, els seus desitjos i les seves pors (tot allò que no pot recollir el periodisme).

La novel·la dels anys 30 a Catalunya

La novel·la havia estat rebutjada pels escriptors noucentistes, els quals veien en el gènere un producte comercial d'entreteniment burgès que no s'adeia amb les seves aspiracions de perfecció literària. A partir de 1917, es fa palesa la necessitat de la novel·la en una cultura que pretén ser normal. Així doncs, s'inicia una polèmica que aprofundeix en el paper que desenvolupa el gènere novel·lesc en la societat i la cultura. Josep M. de Sagarra publicà l'any 1925 un article decisiu com a rèplica a un altre de Carles Riba. La defensa de la novel·la per part de Sagarra obre un període de recuperació de la narrativa catalana.

Dels novel·listes de la generació dels anys 30, destaquen: Joan Puig i Ferreter, Carles Soldevila, Miquel Llor i Josep M. de Sagarra.

El teatre dels anys 30 a Catalunya

A la dècada dels anys 30, el teatre que triomfava als escenaris catalans era la comèdia burgesa, representada sobretot per Carles Soldevila. També tenia molt d'èxit el teatre d'entreteniment que es feia al Paral·lel de Barcelona. Però, juntament amb aquest teatre comercial, se n'hi cultivà un altre de caràcter innovador, que criticava la moral burgesa o defensava ideals revolucionaris. El dramaturg més important és Josep Maria de Sagarra.

La poesia dels anys 30 a Catalunya

En el primer terç del segle XX, les avantguardes van determinar la trajectòria d'una bona part dels poetes catalans. Però altres poetes van explorar camins diferents, seguint la tradició d'un important moviment poètic que va sorgir a França a mitjan segle XIX: el simbolisme. L'obra dels simbolistes i dels seus continuadors, que constitueixen el corrent postsimbolista, va exercir una decisiva influència en la poesia catalana del Noucentisme i dels anys trenta. Els poetes busquen elaborar una poesia pura, perfecta i deslligada de la vida real, en què la bellesa es manifesti en valor simbòlic i la musicalitat de les paraules.

Bartomeu Rosselló-Pòrcel

Característiques de la poesia:

• Influència del surrealisme.
• Utilitza trets de la poesia pura derivada del Simbolisme.
• Influència de la poesia castellana de la generació del 27, sobretot de Guillén.
• Com a conseqüència de l'anterior, especial interès per l'època barroca, tant el barroc castellà com el català.
• Neopopularisme.

La seva obra abraça tres reculls de poemes:

• Nou poemes (1933): es comença a perfilar l'adscripció que concretarà als nuclis renovadors de les escoles líriques més modernes.
• Quadern de sonets (1934): va tenir major acceptació i ressò que l'obra anterior.
• Imitació del foc (1938): aquest recull es considera una fita clau de la poesia de la postguerra. Inclou trenta poemes distribuïts en tres apartats: «Fira encesa», «Rosa Secreta» i «Arbre de flames».

Allò que dóna unitat a les tres parts és l'expressió d'una poètica i la insistència en el referent simbòlic del foc, que representa la tensió que caracteritza la unitat. La seva obra poètica conté el germen d'una renovació formal i temàtica a la qual els poetes illencs no arribaran fins als anys 50.

Bilingüisme: definició i tipus

El concepte de bilingüisme és confús, imprecís i ambigu, perquè depèn sobretot del contingut que li donem i del context en què l'utilitzem. El bilingüisme és la capacitat d'una persona d'utilitzar dos codis lingüístics, dues llengües. Podem distingir molts tipus de bilingüisme, tenint en compte criteris com ara l'origen, l'extensió, la situació legal, etc.

Tipus de bilingüisme

a) Bilingüisme individual: circumstància personal d'entendre i parlar dues llengües. Pot ser:

• Parlem de bilingüisme actiu quan s'entenen i es parlen les dues llengües; i de bilingüisme passiu, quan només es parla una de les llengües.
• Considerem que hi ha bilingüisme simètric quan les dues llengües es dominen en el mateix grau; en cas contrari, ens trobem davant el bilingüisme asimètric.
• El bilingüisme instrumental és quan s'aprèn una segona llengua per raons pràctiques, i el bilingüisme integrador, quan s'aprèn l'altra llengua amb el desig d'esdevenir membre de la comunitat que la parla.

El domini de dues llengües com a fet individual és un fet positiu i enriquidor.

b) Bilingüisme territorial: el territori de l'estat es divideix en zones lingüístiques, cada una de les quals opera en una sola llengua. A Bèlgica, per exemple, hi ha dues zones (una parla neerlandès i l'altra francès).

c) Bilingüisme social: consisteix en la utilització de dues llengües en un mateix territori: una autòctona i l'altra sobrevinguda. No és un fet natural, ja que per comunicar-se en una societat n'hi ha prou amb un idioma. En una societat no s'han observat casos de bilingüisme estable i neutre, sinó que s'estableix una jerarquia entre llengües. La situació de bilingüisme social esdevé conflictiva i inestable i es resol a favor de la llengua dominant.

La mitificació del bilingüisme

El «mite del bilingüisme» fou definit i desenvolupat pel sociolingüista Lluís V. Aracil com un intent d'emmascarar una realitat conflictiva i desigualitària. El mite presenta el bilingüisme com a harmoniós, estable i inamovible, mentre que la realitat ens demostra que l'ús de dues llengües per part d'un mateix individu comporta l'existència de dues comunitats lingüístiques diferents, no d'una sola comunitat bilingüe.

El que sovint es considera com una comunitat bilingüe és únicament un grup d'individus que tenen necessitat de ser bilingües, que s'hi han vist abocats per raons diverses. D'aquí que definir la naturalesa «intrínsecament» bilingüe de comunitats com la catalana sigui una tergiversació interessada de la realitat, encaminada a justificar i a perpetuar la preponderància de la llengua dominant.

El mite bilingüista encoratja els parlants de la llengua dominada a ser bilingües, però no diu que els individus bilingües sempre són només una part de la societat, mentre que els parlants de la llengua dominant solen ser monolingües en la seva pròpia llengua. Alguns autors també parlen de bilingüisme unidireccional: els parlants de la llengua dominada han après i usen també la llengua dominant, mentre que els parlants de la llengua dominant poden continuar usant, sense problemes, exclusivament la seva llengua, la que gaudeix dels privilegis, l'única que és realment necessària i imprescindible. En la base de qualsevol bilingüisme existeix una mena de conflicte de desigualtat.

Finalment, hem de distingir entre «bilingüe» i «bilingüista». El primer terme defineix l'aspecte real, mentre que el segon, l'aspecte ideològic. És a dir, els bilingüistes defensen el bilingüisme dels altres, mentre que practiquen el monolingüisme propi. Aquests «uniligüistes», doncs, s'aferren al bilingüisme dels altres com a pretext infal·lible per no haver d'usar el català.