Literatura Catalana i Sociolingüística: Autors Clau i Variació Lingüística

Autors Clau de la Literatura Catalana

Jacint Verdaguer (1845-1902)

Jacint Verdaguer (Folgueroles, 1845 - Barcelona, 1902) representa la consolidació de la Renaixença poètica i es considera el creador del català literari modern. Els seus poemes eren apresos a les escoles i fins i tot musicats com a cançons populars. Escrivia en vers, però també va conrear la prosa; tota la seva obra està escrita en català.

Vida

Va néixer el 1845 en una família paguesa amb pocs recursos econòmics. Als deu anys va iniciar la carrera eclesiàstica, i va alternar els estudis, les tasques camperoles i les lectures literàries. En 1860, amb 14 anys, va escriure els primers poemes, i als vint va participar en els Jocs Florals, on va guanyar dos premis. En 1870 va ser ordenat sacerdot i destinat a Vinyoles d’Orís, on comença L’Atlàntida. Li diagnosticaren una anèmia cerebral i es va embarcar com a capellà.

En 1877 va entrar al servei del marquès de Comillas com a capellà i almoiner i va obtenir un premi extraordinari en els Jocs Florals per L’Atlàntida. Duia una vida regalada que li permetia dedicar-se sense preocupacions a la literatura. Va viatjar per Europa, va fer excursions pels Pirineus i va ser coronat com a Poeta de Catalunya. Va viatjar a Terra Santa i es va enfrontar a les autoritats eclesiàstiques; per això el bisbe Josep Moragues li va retirar la llicència de dir missa i el va recloure. Es va sentir empresonat, va fugir i va entrar en una depressió moral i espiritual, fruit de la qual va escriure articles aplegats a En defensa pròpia. Al final va ser rehabilitat per poder tornar a dir missa. Va morir de tuberculosi en 1902 a Vallvidrera, pobre, desvingut i oblidat.

Obra

Destaca com a poeta amb una poesia al servei dels ideals de pàtria i de fe, i conrea dos grans temes: Catalunya i Déu. Predomina el to intimista, la descripció de la natura, el patriotisme i la religiositat. Es divideix en dos grups de composicions poètiques:

• Poesia èpica: Descripcions de la natura i elogi de la pàtria i dels paisatges de Catalunya (L’Atlàntida i Canigó).
• Poesia lírica: Sentiment nacionalista i religiós, i també llegendes i tradicions catalanes.
  • Poesia patriòtica: La Pàtria.
  • Poesia religiosa: Flors de Calvari.

Prosa: Es divideix en tres temàtiques:

• Llibres de viatges.
• Articles periodístics.
• Narracions folklòriques.

Àngel Guimerà (1845-1924)

Àngel Guimerà (Santa Cruz de Tenerife, 1845 - Barcelona, 1924): Inicia el teatre català modern; la consolidació i recuperació del gènere teatral arriba de la seva mà. D’estètica romàntica, va incorporant progressivament l'estètica realista i, finalment, torna al caràcter romàntic historicista.

Vida

Hi ha una sèrie d'aspectes que influiren en la seva obra: la condició de fill natural i la condició de nouvingut, ja que es crià a les illes Canàries. Va aprendre el català als vuit anys. El fracàs amorós de la joventut i l'estreta relació amb la mare expliquen el romanticisme tràgic i els personatges femenins molt idealitzats. En 1911 va ser nomenat membre de l'Institut d'Estudis Catalans. Utilitzava un llenguatge culte, amb algunes incorreccions. Va morir en 1924 deixant la seva obra Per dret diví incompleta, que va acabar en Luis Vía.

Obres

Comença la producció dramàtica quan ja era famós. És una obra gens abstracta, amb un elevat to poètic. Als Jocs Florals de 1877 va guanyar tres premis ordinaris i va ser anomenat Mestre en Gai Saber. Conreà dos gèneres teatrals principals (a més d'altres temptatives):

• Tragèdies romàntiques: Amb ambientació medieval (Mar i cel, El fill del rei).
• Drames realistes: Incorpora el realisme, sense oblidar aspectes romàntics. Amb ambientació en l'època contemporània, esdevenen documents de denúncia social. Comença a utilitzar la prosa en lloc del vers i el llenguatge esdevé més col·loquial (En Pólvora, La festa del blat, Terra baixa).
• Intents modernistes i retorns als orígens: Entra en una etapa de vacil·lacions; assaja el drama burgès amb Arran de terra, retorna a la tragèdia romàntica amb Indíbil i Mandoni i al drama realista amb Jesús que torna.

Narcís Oller (1846-1930)

Narcís Oller (Barcelona, 1846-1930): Considerat el creador de la novel·la catalana moderna. Neix a Valls en una família benestant. Orfe de pare, va ser criat per la mare i un oncle. Es trasllada a Barcelona i estudia dret; fou funcionari de la Diputació i després procurador als tribunals. Lector incansable, va començar a escriure en castellà.

Els seus personatges eren producte de l'anàlisi i observació de la gent que coneixia. Va practicar el naturalisme i es va centrar en la descripció de personatges i trajectòries vitals.

Obres

La seva primera obra fou Croquis del natural. Les seves novel·les es divideixen en:

• Etapa d’aprenentatge (entre romanticisme i realisme): La Papallona.
• Etapa de consolidació (entre realisme i naturalisme): L’escanyapobres, Vilaniu, La febre d’or, La bogeria.
• Intents modernistes: Pilar Prim.
• Memòries: També va escriure les seves memòries (1913-1918), però no van ser publicades fins després de la seva mort (1962).

Caracterització: Es pot arribar a la conclusió que Oller fou un narrador que va incorporar a la seva tècnica influències de tots els models narratius viscuts.

Conceptes Bàsics de Sociolingüística i Lingüística

Terminologia General

• Llenguatge: Capacitat que té l’ésser humà de comunicar-se.
• Llengua: Sistema de signes verbals que elabora una societat i que serveix per comunicar-se.
• Parla: Realització concreta i individual de la llengua que els parlants fan en un moment determinat.
• Llengua i dialecte: Són distints i alhora relacionats i oposats. La llengua gaudeix d’un prestigi i el dialecte de connotacions pejoratives motivades pels prejudicis lingüístics. És erroni considerar el dialecte inferior a la llengua, ja que per a la realització d’aquesta necessitam un dialecte.
• Variació lingüística: Possibilitats comunicatives de la llengua.
• Varietat lingüística: Realització concreta d’aquesta variació.
• Lingüística: Estudia l’estructura de la llengua.
• Sociolingüística: Estudia les relacions entre la llengua i la societat, i l’ús que fa de la llengua una determinada societat.
• Ús lingüístic: Conjunt de manifestacions verbals, orals i escrites, emeses en una comunitat, que permeten les relacions entre individus.
• Àmbit d’ús: Opcions o ocasions en què la llengua és usada.
• Normes d’ús: Conjunt d’usos, dictats i imposats de manera arbitrària per la mateixa societat, que són sentits com a comuns i habituals pels parlants, dels quals és difícil sortir.
• Comunitat lingüística: Grup humà que comparteix una mateixa llengua, uns elements simbòlics i unes actituds que condueixen a la cohesió del grupo.
• Consciència lingüística: Sentiment íntim que tenen els parlants d’una llengua de les regles i els valors lingüístics.
• Contacte lingüístic: Dues o més llengües que entren en contacte i són emprades per uns mateixos o diferents parlants dins d’una mateixa comunitat lingüística.
• Conflicte lingüístic: Quan les llengües competeixen entre si en un territori per assolir una d'elles els àmbits d’ús i les funcions d’una altra, provocant el desplaçament total o parcial d’aquesta.
• Bilingüisme: Situació en què un parlant o un grup social fa servir alternadament dues llengües.
• Diglòssia: Dues llengües que no s'utilitzen al mateix nivell; es fa servir una per a usos més formals i l’altra per als més informals.
• Lleialtat lingüística: Resistència d’una llengua que en una comunitat lingüística ha de lluitar contra una sèrie de factors exteriors contraris al seu manteniment.
• Autoodi: Sentiment negatiu cap a la llengua pròpia i abandonament progressiu.
• Interlingua: Llengua emprada com a mitjà de comunicació entre dos o més grups de persones que parlen llengües diferents i no disposen d’una altra de comuna.
• Pidgin: Interlingua nascuda de la necessitat de l’intercanvi comunicatiu motivat per interessos comercials (com entre els xinesos i els anglòfons a les costes d’Àsia).
• Crioll: Interlingua que s’usa de manera nativa (per exemple, a la costa est del continent americà).
• Llengua minoritària: Aquella que té un nombre reduït de parlants (menys de 9 o 10 milions).
• Llengua minoritzada: Aquella que pateix un procés de retracció dels seus àmbits d’ús en la pròpia comunitat lingüística i es veu abocada progressivament a la substitució lingüística.
• Interposició: Quan les relacions entre la comunitat lingüística dominada i la resta del món es fan en la llengua de la comunitat dominant.
• Interferència: Canvis produïts en l’estructura interna de la llengua dominada ocasionats per la influència de la llengua dominant (conseqüència de la interposició).
• Canvi lingüístic: Processos constants de transformació, pèrdua i innovació dels elements fònics, morfològics, lèxics, etc.
• Assimilació: Situació en la qual una minoria immigrada és absorbida per la societat que l’ha rebuda.
• Substitució lingüística: Quan els parlants d’una llengua l’abandonen per parlar la llengua de la comunitat dominant.
• Normalització lingüística: Procés pel qual una llengua recupera els àmbits d’ús i les funcions socials reservats a la llengua dominant.

Contacte Històric de Llengües: Superstrat i Adstrat

• SUPERSTRAT: Influències lingüístiques que rep una llengua dels pobles que conquereixen el seu territori en el moment en què es troba en període de formació, sense arribar a substituir-la.
  • Superstrat germànic: Els pobles invasors germànics, parcialment romanitzats, no varen substituir la llengua ni la cultura romana, però van deixar petjades lingüístiques en el català que s’estava formant (paraules: bandera, guerra, bugada, llesca, rostir, esquema; antropònims: Bernat, Arnau, Ramon; topònims: Campdevànol, Montsoriu).
  • Superstrat àrab: El 711 arribaren els àrabs i conqueriren molt fàcilment el territori visigot. En l'expansió més enllà dels Pirineus es toparen amb un poble germànic que va impedir l’avanç. A la seva arribada, el parlar romànic que esdevindria el català ja estava evolucionat, de manera que l’aportació lingüística es limità a la introducció de nombrosos arabismes (noms: guerra, matalàs, quitrà, setrill; topònims amb els prefixos bini- i al- com Binissalem, Alcúdia; cognoms: Medina, Massot, Mesquida). La majoria dels arabismes catalans no porten l’article aglutinant al-, com sí que passa en castellà i portuguès (p. ex., carxofa / alcachofa). També influïren en la cultura (música popular), mitjans de producció i sistema de regadiu.
• ADSTRAT: Llengua totalment formada que pot rebre influències d’altres de consolidades. Poden ser causades per la convivència de les dues llengües en un mateix territori (castellanismes: avorrir-se, borratxo; occitanismes: ambaixada, bacallà; gal·licismes: jardí, beixamel; italianismes: carnaval, piano; anglicismes: bistec, futbol).

Varietats Lingüístiques i Registres

Varietats Dials i Diacròniques

• Variació diacrònica (històrica, temporal, generacional o cronolecte): Fa referència a l’estat de la llengua en una època o moment determinat de la seva història i contrasta amb l’estat d’altres èpoques. Estudia la història de la llengua i la seva evolució.
• Variació diatòpica (geogràfica, geolecte o dialecte): La més coneguda. Ve donada per la relació entre les persones que viuen en llocs pròxims i comparteixen unes característiques lingüístiques pròpies que els distingeixen d’altres territoris. La dialectologia estudia la variació diatòpica i classifica les distintes varietats en dialectes i subdialectes.
• Variació diastràtica (social o sociolecte): La pertinença dels parlants a diferents grups socials origina aquest tipus (classe social, col·lectiu professional o individus que comparteixen una activitat). Quan es desenvolupa en grups tancats, origina l’argot social o professional.

Les Varietats Funcionals o Registres (Diafàsica)

Conjunt de formes lingüístiques que s’adeqüen a les situacions específiques en què es produeix la comunicació. Determinen el grau de la nostra competència lingüística en saber utilitzar els registres en les situacions adequades. Els factors que els determinen són: el tema de què es parla, el nivell de formalitat, el canal de comunicació i la intenció.

Tipus de Registres

• Formals:
  • Cientificotècnic: Canal escrit, tema específic, denotació i monosèmia, claredat, precisió i concisió, nivell de formalitat neutre, objectivitat i impersonalitat, afany d’universalitat, caràcter verificable, abundància de tecnicismes, neologismes, sigles i codis pròpis.
  • Literari: Canal escrit, connotació polisèmica, receptor desconegut i universal, subjectivitat i emotivitat, grau elevat d’elaboració formal, intenció estètica, ús de figures retòriques i recursos estilístics.
• No formals:
  • Col·loquial: Canal oral, textos conversacionals, temes generals i quotidians, subjectivitat i emoció, poc elaborat i espontani, frases fetes, refranys, eufemismes, onomatopeies, frases inacabades deslligades d’altres, abundància d’interrogacions i exclamacions, imperatius, vocatius, interjeccions, reforçat per codis no lingüístics.
  • Vulgar: Canal oral, poca elaboració textual, no segueix la norma lingüística, paraules i expressions grolleres, pobresa lèxica, repeticions abundants, frases inacabades, interjeccions, ús de mots comodí.
• Especialitzats:
  • Llenguatge juridicoadministratiu: Canal escrit, estil molt formal, impersonal i amb fórmules prefixades, tractaments de cortesia i jerarquitzacions.
  • Llenguatge periodístic: Canal oral (ràdio, televisió) o escrit (diaris, revistes), claredat i eficàcia informativa (la informació respon a les preguntes bàsiques: què, qui, quan, on, com, per què), utilització de fotografies, gràfics, etc., per il·lustrar el discurs.
  • Llenguatge publicitari: Canal oral (ràdio, televisió) o escrit (diaris, revistes), recursos expressius, missatge breu, recolzat amb la imatge gràfica en textos escrits i amb la música i la veu en textos orals.

La Variació Social i Parlars Locals

És la manera de parlar característica d’un grup social concret. Dona lloc a l’argot i als parlars xava, bleda i ultra.

• L’argot: És la parla privada d’un grup social (món estudiantil, col·lectiu mèdic, món del joc, tribus urbanes) que es considera distint dels altres. No és un tipus de discurs, ja que es redueix a un repertori lèxic sense entitat fonològica o morfosintàctica pròpia, i tendeix a la diversitat i al canvi. Es divideix en:
  • Professional: Persones que comparteixen la mateixa professió o grups socials relacionats.
  • Marginal: Usat per sectors socials reduïts i marginals amb finalitat críptica, creant un codi paral·lel a la llengua per evitar la comprensió des de fora del grup.
• Parlar xava, bleda i ultra: Es vincula al grau de culturització lingüística i a parlars específics de determinats grups socials:
  • El xava i el bleda: El bleda és propi de parlants habituals de castellà (o catalanoparlants de barris barcelonins benestants amb un to cursi i castellanitzat), caracteritzat per la substitució de la ela tradicional catalana per la ela castellana. El xava és propi dels barcelonins que no dominen suficientment el català i substitueixen la e neutra per una a oberta. Són considerats defectes de la llengua perquè en desvien la pronúncia i en desfiguren la fesomia.
  • El parlar ultra: Propi de persones que fan ultracorreccions; es caracteritza per la falta d’adequació en determinades situacions encara que l’ús formal de la llengua sigui el correcte.