Literatura catalana medieval: Eiximenis, Turmeda i Bernat Metge en el context de l'humanisme

Francesc Eiximenis

Va néixer a Girona, entre el 1327 i el 1332. Va ingressar en el convent dels franciscans de la seua ciutat i va completar la seua formació intel·lectual en universitats molt prestigioses com Oxford. El 1383 es trasllada a València, on va viure fins al 1408. En aquesta ciutat va actuar com a conseller i home de confiança dels Jurats del Cap i Casal, i hi intervingué més d'una vegada per a resoldre els conflictes socials que s'hi plantejaven. La major part de les seues obres les escriu a València. Finalment mor a Perpinyà el 1409.

L'obra més destacada d'Eiximenis és el Dotzè del Crestià. És una mena d'enciclopèdia en què Eiximenis es va proposar arreplegar tot el saber de l'Edat Mitjana per a posar-lo a l'abast dels laics. L'autor va preveure que aquesta obra tindria 13 llibres, dels quals només en coneixem 4:

• El llibre primer és una introducció general a la religió cristiana.
• El llibre segon analitza el problema de les temptacions.
• El llibre tercer estudia el concepte del mal i del pecat, i fa una presentació molt detallada dels set pecats capitals.
• El llibre dotzé és un tractat polític en què s'estudien els principis fonamentals del govern de les ciutats. Va precedit d'una llarga epístola proemial que conté un elogi entusiasta de la ciutat i del regne de València.

L'interès literari de l'obra d'Eiximenis està determinat pel seu estil i el seu llenguatge popular, però també perquè en els seus llibres va abocar l'observació i l'experiència de tot el que havia vist i viscut. Amb la finalitat de ser amè i d'influir en un públic tan ampli com fóra possible, l'autor va utilitzar un llenguatge pròxim als lectors, ric en refranys, frases fetes, termes col·loquials i exemples. Però, a diferència de Sant Vicent Ferrer, va mantenir sempre un cert distanciament en tots els temes que tractava. De fet, el seu recurs preferit és la ironia.

Anselm Turmeda

Va néixer a Mallorca. Ingressa a l'orde franciscà i estudia a Lleida i a Bolonya. Cap al 1385, influït per un mestre, es fa mahometà i se'n va anar a Tunis, on es va casar i va tenir fills. Turmeda escrivia llibres en català que feia arribar al seu país per mitjà de mercaders. Entre les seues obres destaquen: Llibre de bons amonestaments, Cobles sobre la divisió del regne de Mallorques i Disputa de l'ase.

L'obra de Turmeda, escrita totalment a Tunis, presenta una varietat de gèneres literaris: poesia moralista, poesia descriptiva i diàlegs, prosa narrativa i diàlegs enginyosos, i prosa didàctica, històrica i doctrinal.

L'humanisme

L'humanisme és un moviment cultural que va sorgir a Itàlia en la segona meitat del segle XIV i que es caracteritza per la voluntat de redescobrir i recuperar els escriptors clàssics llatins i grecs. Aquesta renovació cultural es va imposar per tot Europa durant les dues centúries següents, i culminarà en el segle XVI amb el Renaixement.

Els humanistes es van encarregar de recuperar textos de l'antiguitat clàssica i es van esforçar, a través de la crítica textual i de la comparació de manuscrits, a restituir-ne la forma i el sentit originals, ja que s'hi havien anat corrompent. Amb l'humanisme sorgeix una consciència de la dignitat que dona a l'home la cultura i el domini del bell llenguatge, alhora que es dóna a conéixer una nova figura: el humanista.

Els historiadors assenyalen l'inici de l'humanisme amb l'obra de Francesco Petrarca, un dels intel·lectuals europeus més importants de l'època. Va compondre en llatí (on destaca el seu epistolari) i en vulgar, on arreplega la seua poesia en el Cançoner.

Bernat Metge

Pel seu caràcter escèptic, lliure i independent, pel seu estil i la seua concepció de la literatura, Bernat Metge és un dels autors medievals que més s'acosta a la idea actual d'humanista. Totes les seues característiques fan que Bernat Metge siga l'autor de la nostra literatura medieval més pròxim a l'esperit de l'humanisme.

Trajectòria professional

Per influència del seu padrastre, Bernat Metge va començar la seua trajectòria professional en la cancelleria reial, formant part dels funcionaris encarregats de redactar els documents de la monarquia. Per a exercir com a funcionari d'aquest organisme, calia saber escriure correctament qualsevol mena de document administratiu en qualsevol de les tres llengües oficials de la Corona d'Aragó.

Com a funcionari de la cancelleria reial, va entrar en contacte amb els nous corrents culturals de l'humanisme italià i va contribuir a crear un model de prosa culta.

Lo somni

En el llibre primer, mentre Metge dorm, se li apareix Joan I, acompanyat d'Orfeu i Tiresies. Metge dubta sobre l'aparició del rei, i comença així un diàleg sobre la immortalitat de l'ànima en què Metge adopta un punt de vista materialista i escèptic, que nega qualsevol transcendència a la vida humana, mentre que Joan fonamenta la creença en la immortalitat de l'ànima.

En el llibre segon continua el diàleg entre Bernat i Joan, i s'hi tracten les circumstàncies que van envoltar la mort de Joan. Metge li pregunta quina ha estat la causa de la seua mort, i el rei li contesta que Déu l'ha fet morir perquè els enemics de Metge mostraren la seua maldat i perquè ell i els seus companys pogueren demostrar la seua innocència. Joan li explica també que es troba al purgatori.

El llibre tercer presenta dues parts. En la primera, Orfeu explica el seu amor per Euridice i la seua baixada a l'infern per a recuperar-la. En la segona part, Tiresies aprofita el relat d'Orfeu per a introduir el tema de l'amor i efectuar un atac violent contra la passió i la perversitat femenina.

En el llibre quart, Metge replica a Tiresies amb un elogi d'algunes dones singulars. A continuació, Metge fa una invectiva contra els homes, en què rebat un per un tots els arguments de Tiresies contra les dones.

El tipus de prosa varia segons la matèria tractada i segons la font en què s'inspira. Aquesta varietat estilística va des de les oracions curtes i ràpides, dels moments més emotius del diàleg, fins als períodes amplis i elegants dels paràgrafs més expositius. En tot el llibre hi ha una voluntat de dignificar el vulgar mitjançant l'adaptació de tots els recursos possibles de la llengua llatina.