La Literatura Catalana de Postguerra: Context, Autors i Gèneres

La Literatura de Postguerra

El triomf franquista significà l’inici immediat d’un llarg període històric de repressió contra les llibertats democràtiques. Des del mateix any 1939 la llengua catalana va ser eliminada de l’activitat pública, es van tancar les editorials i es va prohibir l’edició en català. Només molt a poc a poc, el règim va afluixar gradualment la persecució del català i va permetre la creació d’editorials i una progressiva major normalització de les publicacions.

La cultura catalana de postguerra va seguir diferents fases de violència, sota el règim franquista, que anirà minvant progressivament:

• Als anys 40: el pes de la cultura oficial i la repressió serà molt forta, de manera que qualsevol mostra de cultura catalana quedarà reduïda a la clandestinitat.
• Cap als anys 50: es començarà a organitzar una cultura catalana de tipus privat, que provocarà la reducció de la producció clandestina, i fins i tot de la literatura d’exili.
• Cap als anys 60: amb l’obertura del règim, s’inicia la represa de la cultura catalana.

L’objectiu de l’exili, la clandestinitat i el moviment públic serà el manteniment de la cultura catalana enfront d’una actuació que en cercava la seva desaparició. Concretament, es poden definir uns aspectes concrets:

• Salvar la llengua.
• Recuperar el prestigi social i cultural de la literatura catalana.
• Recuperar la creació cultural i reviure els contactes culturals.
• Lluitar contra els que havien claudicat amb el règim.

La Novel·la de Postguerra

Va ser una tasca molt complexa recuperar la productivitat de la literatura catalana. Pel que fa a la novel·la, cal recordar que abans de la Guerra Civil ja patia una situació de crisi.

Tot i les dificultats s’anirà recuperant gradualment, insistint en les tècniques i les actituds que s’havien desenvolupat en els anys de preguerra.

Tendències i Corrents Narratius

• La narrativa de l’exili: La traumàtica experiència de la guerra i la no menys dolorosa de l’exili després de la derrota republicana l’any 1939 van estimular la redacció d’un seguit de novel·les i contes, mitjançant els quals els autors pretenien donar testimoni dels esdeveniments viscuts o reflexionar, a partir de l’experiència límit patida, sobre la condició humana. Un exemple en seria la novel·la curta Aquí descansa Nevares (1967), de Pere Calders.
• La narrativa psicològica: Hi destaca la figura de Mercè Rodoreda. Detalla els sentiments dels protagonistes a través dels records que els provoquen. Intenta de la manera possible superar mitjançant la memòria l’oblit causat pel pas del temps. El lector acabarà sent un confident.
• La influència de l’existencialisme: És un moviment filosòfic que situa l'existència humana al centre de la reflexió. Hi destaquen Manuel de Pedrolo i Maria Aurèlia Capmany.

Escriptors destacats: Mercè Rodoreda, Llorenç Villalonga, Pere Calders, Manuel de Pedrolo, Maria Aurèlia Capmany o Enric Valor.

Autors Clau de la Narrativa

Mercè Rodoreda

(Barcelona, 10 d'octubre de 1908 - Girona, 13 d'abril de 1983).

a) L'evolució de la seva obra: se sol dividir en tres períodes:

• Els anys d’aprenentatge: Primera etapa a la qual pertany Aloma, novel·la pessimista, psicològica i simbolista, que tracta de la pèrdua de la pubertat i de l’enfrontament amb el món dels adults.
• L’etapa de maduresa: S’inicia amb la publicació de Vint-i-dos contes (1958). Els temes tractats en els contes són: el fracàs del matrimoni per la monotonia de la vida quotidiana, la impossibilitat de les relacions d’igual a igual entre homes i dones, etc. El 1962 publica La plaça del Diamant, considerada per la crítica una de les novel·les fonamentals de la postguerra. Una altra gran obra seva és Jardí vora el mar (1967).
• La vellesa: Última etapa que s’inicia amb La meva Cristina i altres contes (1967), i culmina amb la publicació el 1974 de Mirall trencat.

b) Característiques generals: L’obra de Mercè Rodoreda es caracteritza per un profund tractament psicològic dels personatges, una temàtica bàsicament femenina (amb una dona com a protagonista) i un estil narratiu poètic carregat de simbolisme.

Llorenç Villalonga

(Palma de Mallorca, 1897-1980). És l’exponent més important de la narrativa mallorquina del segle XX. La novel·la va ser el gènere que li va assegurar la consolidació literària definitiva.

La seva novel·la més coneguda és Bearn o la sala de les nines, traduïda a un gran nombre de llengües. Altres obres importants de l’autor són El misantrop (1972) o Un estiu a Mallorca (1975).

La Poesia de Postguerra

Pel que fa a la poesia, ja des del primer moment de la postguerra jugarà un paper important, tant des de l’exili com des de la clandestinitat. La poesia serà el medi que donarà continuïtat a la literatura anterior a la Guerra Civil i que assegurarà la supervivència d’una cultura amenaçada i atacada.

Tendències Literàries

• Estètica postsimbolista: hi destaca Carles Riba.
• Conviurà la poesia pura i una poesia força relacionada amb el context històric i la situació que Catalunya vivia sota el règim franquista. Per exemple, Carles Riba expressarà a les Elegies de Bierville (XXX) la desolació de l’exili.
• Al mateix temps, es manté la voluntat de treballar acuradament el llenguatge i els mots, tradició iniciada en el Noucentisme.
• També hi trobarem una actitud més propera a les problemàtiques sorgides a la postguerra, tot i que continuant la tradició lingüística. Això és Salvador Espriu.
• Cap als anys 40, tot i que en un segon pla, comença a prendre el relleu la figura de Joan Brossa.

Des de la perspectiva històrico-cultural, és important el canvi que es produirà en l’estètica de la poesia després de la mort de Carles Riba l’any 1959. La paraula poètica iniciarà un nou camí que donarà pas a un corrent estètic que mostrarà de forma crítica la realitat històrica i quotidiana. La poesia serà el mitjà que permetrà expressar-se dins de la repressió del règim: es tracta del realisme històric.

La poesia també es convertí en un mitjà d’identificació i intensificació cultural en els Països Catalans: al País Valencià apareix la figura de Vicent Andrés Estellés.

Miquel Martí i Pol

(Roda de Ter, Osona, 19 de març de 1929 - 11 de novembre de 2003). És conegut sobretot com a poeta. Amb Paraules al vent (1954), obté el Premi Óssa Menor.

A partir del 1970 l'esclerosi múltiple que patirà tota la vida comença a fer-se evident. Aleshores, la introspecció serena de les seves limitacions fa que la seva poesia transcendeixi la realitat de l'àmbit de la malaltia, i basteix un món poètic original com a expressió de les sensacions més humanes:

• L'amor
• El desig
• La mort

Aquesta poesia pot ser entesa per tothom: Vint-i-set poemes en tres temps (1972), finalista del premi Carles Riba; La pell del violí (1974); Cinc esgrafiats a la mateixa paret (1975); Llibre dels sis sentits (1974); Quadern de vacances (1976).

El reconeixement públic li arriba amb la publicació a Llibres del Mall de tres volums de l'Obra poètica: L'arrel i l'escorça, El llarg viatge i Amb vidres a la sang. Amb el poemari Estimada Marta, el 1978, el poeta és conegut popularment i reprèn l'assistència a actes públics.

El Teatre de Postguerra

Pel que cal al teatre, les representacions en llengua catalana van ser prohibides entre 1939 i 1946, i alguna obra com Terra Baixa d’Àngel Guimerà es va representar, però en castellà.

A partir del 1946, amb la nova situació creada pel triomf de les forces aliades a la Segona Guerra Mundial, s’inicià un “lleu” procés d’obertura, un procés mínim, però que permetia reprendre lentament la normalització del teatre català als escenaris.

No serà fins als anys 50, amb Salvador Espriu i Joan Oliver (Pere Quart), que el panorama teatral català es renovarà.

L’any 1955 Frederic Roda i Jordi Sarsanedas van fundar l’Agrupació Dramàtica de Barcelona (ADB), de caràcter independent, agrupació que possibilitarà un nou teatre, amb representacions d’obres estrangeres i d’autors catalans com Espriu, Brossa o Oliver.

A partir dels anys 60 es crearan noves bases de teatre independent com:

• L’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual (1960)
• El Teatre Experimental Català (1962)
• El Grup Teatre Independent del CICF (1962)
• La formació d’Els Joglars (1962)

Salvador Espriu

Salvador Espriu (Santa Coloma de Farners, 1913 - Barcelona, 1985)

Conreà diversos gèneres literaris:

• Narrativa: Laia, Ariadna al laberint grotesc...
• Poesia: Cementiri de Sinera (Sinera és Arenys a l’inrevés, allà on passà la seva adolescència), Les cançons d'Ariadna...
• Teatre: Primera història d'Esther i Una altra Fedra, si us plau.

L’interès principal d’Espriu en tota la seva producció literària és l’observació profunda del món i de la realitat social.