Literatura catalana de postguerra: narrativa i poesia (1939-1980)

La narrativa de postguerra

En el context de lenta recuperació de la postguerra, i superant totes les dificultats existents durant el règim franquista, destacà l’aparició de la col·lecció “El club dels Novel·listes”, dirigida per Joan Sales, que suposà la recuperació del mercat literari en català. Es caracteritzava per fomentar l’ús d’una llengua viva i per fer una tria acurada d’autors i obres. En aquesta col·lecció s’hi van publicar, entre moltes altres obres, quatre grans novel·les catalanes del segle XX: Incerta glòria, de Joan Sales, Bearn o la sala de les nines, de Llorenç Villalonga, i La plaça del Diamant i Mirall trencat, de Mercè Rodoreda.

Però la novel·la durant la postguerra tingué un desenvolupament irregular i se’n poden diferenciar les següents etapes:

1939 – 1946: censura total

La novel·la patí de forma molt notòria la censura. De fet, no trobam gaire narrativa publicada durant aquest període, és el cas de la novel·la testimonial 556 Brigada Mixta (1945) d’Avel·lí Artís-Gener. D’aquesta manera es passà d’un panorama literari brillant de preguerra (anys 20 i 30) al no-res de la postguerra. Això es va veure agreujat per la desconnexió que es produí entre l’escriptor i el seu públic. De fet, el gènere narratiu necessitava d’una infraestructura estable per desenvolupar-se i, per tant, la recuperació del circuit literari: autor-editor-lector.

Tot això suposà, com a conseqüència, la inexistència de corrents novel·lístics molt marcats i l’aparició de narradors aïllats. L’únic model que implicarà una certa connexió serà el de la novel·la psicològica, model ja existent a la preguerra i que implica una evasió de la realitat del moment i que es conreà en un esforç per mantenir una certa continuïtat literària. És el cas de Joan Sales, Mercè Rodoreda, Llorenç Villalonga, Maria Aurèlia Capmany, entre altres.

Trets de la novel·la psicològica:

1. Deixa de banda els fets externs i la trama argumental per centrar-se en la vida interior dels personatges i en la seva visió de la realitat.
2. Els personatges tenen conflictes interns que venen condicionats per l’ambient.
3. D’ambientació ciutadana.
4. Reflecteixen la crisi de valors morals de la societat.
5. Ús del monòleg interior per reflectir el flux de la consciència humana.
6. Solen fer servir el narrador protagonista, que usa la tècnica de l’escriptura parlada o del monòleg interior, o el narrador omniscient.
7. Poden usar recursos d’introspecció, com ara cartes, diaris i memòries.

1946 – 1955: progressiva recuperació

Els anys 50 impliquen per a la novel·la l’aparició de col·leccions del gènere i el sistema de subscripcions com a mesura per restablir el lligam entre els novel·listes i el públic lector. També nasqueren els clubs del llibre i els catàlegs editorials, com “El Club dels Novel·listes”.

1955 – 1970: relativa normalitat

L’any 1962 fou autoritzada per primera vegada des de la repressió una col·lecció de traduccions de novel·les. A més, la novel·la psicològica hagué de competir amb unes tendències noves marcades pel neorealisme italià i per la novel·la nord-americana d’entreguerres. Es tracta de novel·les que se situen en un marc històric concret i intenten donar testimoni d’uns fets mitjançant l’ús de tècniques objectivistes. El realisme social o històric també troba ressò en l’obra de molts autors, com Baltasar Porcel.

Trets del realisme social o històric en narrativa:

1. L’heroi individual és substituït per un protagonista col·lectiu, representant d’una classe social.
2. El temps i l’espai estan ben localitzats.
3. La llengua dels personatges reflecteix la llengua viva del carrer.
4. El narrador pot penetrar en l’interior dels personatges (narrador omniscient).

Malgrat que el realisme social sigui el moviment predominant durant els anys 60, alguns autors se’n mantenen al marge i creen models molt personals. És el cas de Llorenç Villalonga, que escriu novel·les d’idees. O el cas de Pere Calders, contista, que aposta per un “realisme abstracte” a través del somni i de l’element insòlit. Altres autors apostaran per la novel·la de gènere, com Manuel de Pedrolo i la seva variada trajectòria.

1970 – 1980: la generació dels 70

La novel·lística catalana dels setanta es renova influïda pels moviments de contestació social i pels escriptors americans i europeus, així com pels llatinoamericans. Autors com Terenci Moix, Montserrat Roig, Carme Riera i Quim Monzó poden representar-ne bons exemples. A més, no es limitaran a renovar la temàtica del gènere, sinó que també introduiran noves tècniques i nous llenguatges, sovint influïts per la nova cultura del cinema i els mitjans de comunicació.

La poesia de postguerra

La Guerra Civil representà un tall important en l’evolució normal de la literatura escrita en català. Els poetes del segon terç del segle XX duen l’empremta d’aquest trauma col·lectiu: d’una banda, ens parlen de la seva situació vital, i d’una altra banda, s’alcen com a representants de la veu silenciada de tot un poble. Fins als anys seixanta, la poesia no va tornar a entroncar amb els grans corrents literaris occidentals. Però és millor analitzar aquest desenvolupament del gènere per etapes:

1939 – 1946: producció des de l’exili o la clandestinitat

La poesia fou el gènere que tingué més possibilitats de permanència, perquè té poques exigències econòmiques; però es mantingué desconnectada dels nous corrents. Aquest tancament es palesa en una poesia evasiva o poesia pura vinculada als esquemes de la poesia postsimbolista dels anys 20 i 30. Destaquen dos poemaris essencials: Nabí (1941, Buenos Aires) de Josep Carner, i Elegies de Bierville de Carles Riba (1943, primera edició clandestina a França).

1946 – 1955: consolidació del gènere

A començaments dels anys 50 hi ha un canvi d’orientació en l’àmbit de la poesia: d’una banda continuen amb les tècniques postsimbolistes, però la temàtica se centrà ara en qüestions transcendentals com Déu i la mort. De l’altra, reapareixen alguns dels corrents avantguardistes de preguerra, vinculats als grups “Dau al Set” i al que girava entorn de la revista “Poesia”. També destaca la col·lecció de poesia “Els Llibres de l’Óssa Menor”, iniciada el 1949 amb Les cançons d’Ariadna, de Salvador Espriu.

1955 – 1970: evolució del gènere

El 1959 tancà el període de domini dels cànons postsimbolistes en poesia i va prendre volada l’anomenat realisme històric. L’any 1960 es publicaren tres poemaris prou importants: Vacances pagades de Pere Quart, La pell de brau de Salvador Espriu, i Da nuces pueris de Gabriel Ferrater.

Trets del realisme històric en poesia

1. Té com a objectiu que l’activitat artística contribueixi a la creació d’un sistema socialista, basat en el poder del poble.
2. El poeta ha de ser un home més i no un ésser privilegiat, il·luminat i solitari.
3. L’experiència poètica no té una validesa absoluta i no pot ser aïllada del món real.
4. El llenguatge ha de ser viu, col·loquial, directe i comunicatiu, en cap cas abstracte.
5. Forma: narrativa i poc metafòrica, el vers lliure.
6. El destinatari de la poesia ha de ser tota la comunitat i no un grup d’escollits o intel·lectuals ni les classes dominants.

No podem oblidar altres autors que des del realisme presenten obres de caire més testimonial, social o basades en l’experiència personal. Són poetes com Vicent Andrés Estellés, Josep Maria Llompart, o Miquel Martí i Pol, entre molts.

1970 – 1980: poesia moral i eclèctica

Entra en crisi l’anomenat realisme històric i es redescobreixen les directrius avantguardistes i es torna a valorar la poesia per si mateixa, una poesia que evoluciona del realisme a un tipus de poesia moral. A partir dels setanta la poesia no té una tendència única i es caracteritza per l’eclecticisme formal, amb autors com Francesc Vallverdú, Joan Margarit, Marta Pessarrodona, Salvador Oliva, Narcís Comadira, Pere Gimferrer, etc.