La literatura catalana de postguerra: novel·la, poesia i teatre
La novel·la de postguerra
Era molt difícil, i al principi impossible, publicar en català, i més encara novel·la. Tampoc era un gènere que permetés fer-ne lectures o trobades públiques, com és el cas de la poesia. Però la novel·la catalana abans de la Guerra Civil ja patia una situació de dèficit i fins i tot de crisi. Tot i les dificultats, s’anirà recuperant gradualment, insistint en les tècniques i les actituds que s’havien desenvolupat en els anys de preguerra.
Realisme compromès: Dins del realisme compromès cal distingir dos corrents principals:
El neorealisme: És un corrent constituït per un conjunt de novel·les i contes centrats en els ambients marginals i els treballadors, amb una clara intenció de denúncia humanitària.
El realisme històric: No presenta cap tret diferenciador destacat en l’elaboració del relat, tret de la substitució de la denúncia humanitarista per un plantejament explícit de la injustícia social.
La recreació del realisme vuitcentista: Hi destaquen dos autors: Sebastià Juan Arbó i Enric Valor. El primer publica Tino Costa, una de les seues millors novel·les.
La narrativa psicològica: Part de la producció de Mercè Rodoreda i de Llorenç Villalonga està estretament lligada a aquest model.
La influència de l’existencialisme: És un moviment filosòfic que situa l’existència humana al centre de la reflexió. No pas l’existència entesa en sentit abstracte, ni tampoc l’existència de les coses o realitats no humanes, sinó l’existència humana concreta.
La narrativa de gènere: És en aquest període de la postguerra quan neix vertaderament la novel·la policíaca catalana, gràcies sobretot a l’esforç de dos escriptors, Manuel de Pedrolo i Rafael Tasis, i al suport editorial d’Edicions 62.
Mercè Rodoreda
Va néixer a Barcelona en un ambient familiar tocat per la literatura i el teatre. S’interessà per les lletres i molt jove començà a col·laborar amb articles i contes en les pàgines de diverses publicacions. L’any 1939 s’exilià a París, després a Bordeus i finalment a Ginebra, on es dedicà a fer traduccions per a organismes internacionals. Ben entrada la dècada dels 70 tornarà al seu país i veurà reconeguda la seua obra, considerada per molts crítics la producció novel·lística catalana més important del segle XX.
La seva trajectòria se sol dividir en tres períodes:
Els anys d’aprenentatge: A aquesta primera etapa pertany Aloma, novel·la pessimista, psicològica i simbolista, que narra unes relacions amoroses entre una adolescent somniadora i desconeixedora de la vida.
L’etapa de maduresa: S’inicia amb la publicació de Vint-i-dos contes (1958), històries d’amor que reflecteixen un gran pessimisme i mostren la incomprensió i la incomunicació dels protagonistes. La soledat hi és present de manera constant, contraposada a la felicitat i al somni. El 1962 publica La plaça del Diamant, considerada per la crítica una de les novel·les fonamentals de la postguerra.
La vellesa: Última etapa que s’inicia amb La meva Cristina i altres contes (1967), que implica un canvi per la incorporació d’un món mític on dominen els personatges masculins, i culmina amb la publicació el 1974 de Mirall trencat, obra que narra la història tràgica d’una família i aborda tres temes existencials: la infantesa, la soledat i la mort.
L’obra de Mercè Rodoreda es caracteritza per un profund tractament psicològic dels personatges, una temàtica bàsicament femenina —amb una dona com a protagonista— i un estil narratiu poètic carregat de simbolisme: les flors, els arbres, el jardí, els colors, els coloms, l’espill...
Llorenç Villalonga
Llorenç Villalonga i Pons (Palma de Mallorca, 1897-1980) és l’exponent més important de la narrativa mallorquina del segle XX. Provinent d’una família de terratinents rurals, va estudiar medicina i es va especialitzar en psiquiatria, activitat a la qual es va dedicar professionalment. La seva obra inclou, alhora, una idealització dels seus orígens familiars, una crítica del provincialisme de les classes altes de l’illa i una defensa del liberalisme proeuropeu. Villalonga va treballar en diversos gèneres: periodisme, poesia, narrativa curta (històries en què la descripció d’atmosferes i personatges és essencial) i en alguns drames escrits durant els anys trenta, entre els quals són famosos els Desbarats: peces curtes amb estil humorístic.
La novel·la va ser el gènere que li va assegurar la consolidació literària definitiva. La seva obra més coneguda és Bearn o la sala de les nines, que explica la història d’uns aristòcrates rurals a la Mallorca del segle XIX des del punt de vista de Joan Mayol, un capellà que escriu les seves memòries després de la mort dels darrers senyors de Bearn. Aquesta novel·la s’ha traduït a un gran nombre de llengües, incloent-hi el rus i el xinès. També va començar a escriure novel·les en català (Mort de dama, 1931) i obres de teatre en espanyol (Fedra, 1932). Després d’un període de recolliment, va iniciar un període d’intensa producció en què la nostàlgia del passat va ser un element clau. D’aquest període són Desbarats (drama), La novel·la de Palmira (1952) i Bearn (publicada en espanyol l’any 1956 i en català el 1961). Les novel·les posteriors són de caràcter més autobiogràfic: L’àngel rebel (1961, reescrita i publicada el 1974 amb el títol de Flo la Vigne), Desenllaç a Montlleó (1967), La «Virreyna» (1969) i El misantrop (1972). L’obra d’aquest autor segueix suscitant un gran interès crític i acadèmic.
La poesia de postguerra
Pel que fa a la poesia, ja des del primer moment de la postguerra jugarà un paper cabdal, tant des de l’exili com des de la clandestinitat. La poesia serà el mitjà que donarà continuïtat a la literatura anterior a la Guerra Civil i que assegurarà la supervivència d’una cultura amenaçada i reprimida. Aquest paper es desenvoluparà conjuntament amb el valor atorgat a la llengua, la qual esdevindrà símbol absolut d’identitat cultural i col·lectiva.
Tendències poètiques principals
Estètica postsimbolista: Aquesta poesia, en els primers moments de la postguerra, trobarà en Carles Riba la figura del mestre i de l’animador intel·lectual.
Poesia pura i compromís històric: Conviurà la recerca de la poesia pura amb composicions directament relacionades amb el context històric i la situació que Catalunya vivia sota el règim franquista. Per exemple, Carles Riba expressarà a les Elegies de Bierville la desolació de l’exili.
Rigor formal i lingüístic: Es manté la voluntat de treballar acuradament el llenguatge i els mots, tradició encetada durant el Noucentisme.
Aproximació a les problemàtiques de postguerra: Una actitud més propera als nous dilemes socials i nacionals, tot continuant l’exigència lingüística, representada emblemàticament per Salvador Espriu.
Avantguarda i poesia visual: Cap als anys quaranta, tot i que inicialment en un segon pla, comença a prendre relleu la figura de Joan Brossa, qui, a més de la paraula, explora el vessant visual de la poesia i la ruptura dels codis tradicionals del llenguatge.
Des de la perspectiva historicocultural, és fonamental el canvi que es produeix després de la mort de Carles Riba l’any 1959. La paraula poètica enceta un nou camí que dona pas al realisme històric, corrent estètic que retrata de manera crítica la realitat social i quotidiana com a via d’expressió davant la repressió del règim.
Miquel Martí i Pol
Miquel Martí i Pol neix a Roda de Ter (Osona) el 19 de març de 1929 i mor l’11 de novembre de 2003. És conegut sobretot com a poeta, però també escriu prosa i fa traduccions. Cursa estudis primaris a l’escola parroquial del seu poble. Als catorze anys comença a treballar al despatx de ca la Tecla Sala, la mateixa fàbrica tèxtil on treballava la seva mare. Als dinou anys pateix una tuberculosi pulmonar que l’obliga a passar un any al llit, temps que aprofita per llegir amb abundància. Amb Paraules al vent (1954), obté el Premi Óssa Menor.
El 1956 es casa amb Dolors Feixas. Compagina les traduccions amb una creixent activitat pública: dirigeix cinefòrums, fa conferències, posa música als seus poemes i en recita al costat de membres de la Nova Cançó. També col·labora a revistes com Oriflama i Inquietud. A finals dels seixanta comença a militar en el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC).
A partir del 1970, l’esclerosi múltiple que patirà durant la resta de la seva vida es fa evident. La introspecció serena de les seves limitacions físiques fa que la seva poesia transcendeixi l’àmbit de la malaltia per bastir un món poètic proper, centrat en les emocions humanes universals:
L’amor
El desig
La mort
Entre els seus títols destaquen Vint-i-set poemes en tres temps (1972, finalista del premi Carles Riba), La pell del violí (1974), Cinc esgrafiats a la mateixa paret (1975), Llibre dels sis sentits (1974) i Quadern de vacances (1976). Treballarà prop de trenta anys a la fàbrica, fins que el 1973 la malaltia el porta a la gran invalidesa i a una etapa de reclusió domèstica. Nombrosos intèrprets com Maria del Mar Bonet, Ramon Muntaner, Lluís Llach o Rafael Subirachs han musicat els seus versos, contribuint a la seva gran popularitat. La seva obra poètica ha estat traduïda a llengües com l’espanyol, el portuguès, l’alemany, l’anglès, l’italià, el neerlandès, l’eslovè, el búlgar, el rus i el japonès.
El teatre de postguerra
Pel que fa al teatre, les representacions en llengua catalana van ser prohibides estrictament entre 1939 i 1946; algunes obres clàssiques, com Terra baixa d’Àngel Guimerà, només es van poder representar traduïdes al castellà.
A partir del 1946, afavorit pel nou context internacional sorgit de la victòria aliada a la Segona Guerra Mundial, s’inicià un lent i tímid procés d’obertura que permeté reprendre la represa teatral en català. Aquell mateix any s’autoritzava la representació de Lo ferrer de tall de Frederic Soler «Pitarra».
Tanmateix, les primeres funcions no oferien novetats dramatúrgiques, sinó reposicions d’autors consagrats com Guimerà, Santiago Rusiñol o Ignasi Iglésias. Josep Maria de Sagarra i Carles Soldevila esdevingueren els autors de major èxit comercial. Sagarra intentà una renovació formal amb títols com La fortuna de Sílvia (1947) i Galatea (1948), però la incomprensió del públic el portà a retornar a esquemes tradicionals com a L’hereu i la forastera.
No serà fins a la dècada de 1950, amb dramaturgs com Salvador Espriu i Joan Oliver («Pere Quart»), que l’escena catalana es renovarà a fons. L’any 1955, Frederic Roda i Jordi Sarsanedas fundaren l’Agrupació Dramàtica de Barcelona (ADB), plataforma independent que obrí els escenaris a la dramatúrgia estrangera contemporània i a creadors innovadors com Espriu, Joan Brossa o el mateix Oliver.
Salvador Espriu
Salvador Espriu i Castelló (Santa Coloma de Farners, 1913 – Barcelona, 1985), fill de notari, passà la major part de la joventut entre Barcelona i Arenys de Mar, vila originària de la família. Cursà estudis universitaris de Dret i d’Història Antiga. L’any 1933 participà en el cèlebre creuer pel Mediterrani organitzat per la Universitat de Barcelona, experiència que li permeté aprofundir en les cultures clàssiques que marcarien decisivament la seva creació literària.
Conreà amb excel·lència diversos gèneres:
Narrativa: El doctor Rip (1931), Laia (1932), Ariadna al laberint grotesc (1935)...
Poesia: Cementiri de Sinera (on «Sinera» és el nom d’Arenys escrit a l’inrevés), Les cançons d’Ariadna, La pell de brau...
Teatre: Primera història d’Esther i Una altra Fedra, si us plau.
L’eix central de l’obra d’Espriu rau en una meditació lúcida sobre la condició humana i una constant elegia del temps perdut. La seva literatura construeix un univers mític propi a partir de la memòria de la infantesa i de referents de les mitologies hebrea, grega i egípcia.