Literatura en valencià i català: de la postguerra a l'actualitat

El panorama literari de la postguerra

El panorama literari el podem dividir en 4 etapes:

• Anys 40: va ser la postguerra més dura, de pobresa i aïllament internacional.
• Anys 50: suport dels EUA.
• Anys 60: recuperació econòmica al País Valencià, Catalunya i les Illes.
• Anys 70: es va donar una forta oposició al règim.

La cultura sota el franquisme

Per a parlar de la producció literària de postguerra (1939) hem de parlar de la nostra cultura sota el franquisme. Malauradament, la nostra llengua deixava de ser oficial, i els progressos aconseguits durant la República quedaren abolits: la llengua desapareixia del panorama públic, de l'administratiu i de l'ensenyament, i tornava a la clandestinitat.

No obstant això, malgrat la falta d'una infraestructura editorial, durant els anys 60 i 70, la dictadura ja consolidada deixa una certa permissivitat. Tot i que l'ambient era contrari a la normalització lingüística, apareixen els grans narradors amb obres de denúncia social.

Corrents de la novel·la de postguerra

Els principals corrents de la novel·la de postguerra van ser:

• La novel·la psicològica
• El realisme objectivista
• La novel·la existencialista

Enric Valor

Enric Valor és una de les figures clau de la nostra literatura contemporània. Destaca com a rondallista, novel·lista i gramàtic.

En tota la seua obra Valor destaca per l'ús de la tècnica del narrador omniscient i subjectiu, per la gran precisió i minuciositat amb què escriu i pel seu domini de la llengua.

Com a rondallista

Destaca la seua obra Rondalles Valencianes. Les rondalles de Valor presenten diverses característiques:

• Espais valencians de la Serra i Foia de Castalla.
• A més d'una recuperació folklòrica, es tracta de literatura.
• Utilitza un llenguatge popular però correcte.

Com a novel·lista

Destaca per:

• Seguir el corrent del realisme europeu.
• Conrear la narrativa curta, com a Un Fonamentalista del Vinalopó.
• En les seues novel·les pretén fer la crònica del període històric que va viure.

Mercè Rodoreda

Mercè Rodoreda és la més gran novel·lista de la literatura catalana moderna. És una escriptora autodidacta que es forma a través de la poesia popular.

La seua obra, com la de la majoria dels autors de la seua època, està marcada pels esdeveniments culturals i polítics que va viure durant la Guerra Civil. A més, l'experiència de l'exili va ampliar els límits del seu realisme literari. Treballa amb la novel·la realista. La seua novel·la també esdevé una reflexió sobre la feminitat i l'amor.

• Aloma (1938), amb la qual guanya el premi Crexells.
• La plaça del Diamant, una de les seues obres més conegudes, que li va permetre reconstruir, des de l'exili, la memòria narrativa de la postguerra a Barcelona.

Característiques dels seus contes i novel·les

Hi apareixen exiliats, soldats i gent desprotegida que es mouen vagament en terra de ningú. Rodoreda utilitza molt la primera persona, el monòleg i, en particular, el monòleg interior.

La narrativa a partir dels anys 70

A principis dels 70, la producció novel·lística valenciana no presentava cap símptoma de vitalitat. Però, a mesura que avança la dècada, els joves escriptors van coneixent altres models del nostre àmbit lingüístic i el panorama comença a canviar.

La generació dels 70

Caracteritzada per:

• L'ús d'estructures narratives noves front a les clàssiques.
• Polifonia.
• Autoexploració psicològica.
• El lector pren importància.

Els anys 80

Assistim a un retorn de les formes narratives clàssiques, amb les característiques següents:

• Narrativa de gèneres: policíaca, històrica...
• Realisme brut, on es retrafen els trets més contradictoris de la societat capitalista.
• Èxit de vendes, que fa que els autors puguen viure de les seues obres.
• Aparició d'un nou públic lector amb la introducció de la llengua a l'ensenyament.

Actualment, la gran quantitat d'escriptors, temes i títols fa que siga complicat el panorama actual de la narrativa.

Quim Monzó

Quim Monzó és autor d'uns quants llibres de contes, alguns excepcionals, en els quals no ha usat mai aquella llengua ortopèdica que va convertir bona part de la literatura catalana en un cadàver encarcarat. La millor referència de la seua narrativa curta és Vuitanta-sis contes (1999).

Els contes de Quim Monzó sorprenen i pertorben. La seua lectura permet advertir el rigor de l'autor en la tècnica d'armar la narració curta i la uniformitat d'un estil que no té res a veure amb la simplificació lingüística.

Temàtica

• Conflictes sentimentals: els contes són un reflex de la societat contemporània. Monzó esquiva qualsevol temptació melodramàtica i, amb una mirada violenta i seca, narra els trasbalsos quotidians del sexe i l'amor amb fredor.
• Guia de la vida urbana: la narració es converteix en una guia contemporània de la vida exasperada d'una gran ciutat.
• Faula moral.
• Reflexió sobre l'escriptura: les paradoxes, les ambigüitats i els enigmes que acompanyen l'acte de fer literatura.

Els seus contes admeten diverses lectures, perquè Quim Monzó ha tingut el suficient respecte pel lector per traçar múltiples i desconcertants camins.

La poesia de la postguerra

La derrota dels republicans en la Guerra Civil espanyola va suposar un gran sotrac per a la literatura i la llengua catalanes. La repressió i la prohibició de l'ús de les llengües no oficials van suposar un gran colp per al tímid però cada vegada més punyent circuit editorial i literari que s'havia endreçat durant els anys de la Segona República.

La prohibició taxativa de l'ús culte de l'idioma retarda la represa literària fins ben entrada la dècada dels 50. Pel que fa al gènere de la poesia, però, cal destacar que el règim franquista en va permetre algunes manifestacions menors. La veritable represa literària es produeix ja a la dècada dels 50, amb dues tendències dominants ja conreades abans de la guerra:

• La poesia de tradició simbolista. Autors representatius: els valencians Xavier Casp (Volar, 1943) i Joan Valls (La cançó de Mariola, 1947).
• La poesia avantguardista.

El realisme social

L'altra gran tendència lírica és la del realisme social. Amb dos precedents il·lustres en la immediata postguerra, Pere Quart i Salvador Espriu, la poesia realista o social esclata amb tota la força a primeries dels anys 60 amb dues figures cabdals: Miquel Martí i Pol i Vicent Andrés Estellés. Tots dos fan una poesia en què la realitat es mostra sense embuts, descarnada i amb tota la seua cruesa. L'objectiu n'és la denúncia de les injustícies causades per la dictadura.

Vicent Andrés Estellés

És el més gran poeta del País Valencià des del segle XV. A la seua obra hi ha al·lusions constants a la guerra i la postguerra que el propi poeta viu, convertint-se en símbol de la recuperació cultural al País Valencià dels 70.

Àmbits temàtics

Els àmbits temàtics tractats a l'obra d'Estellés són la poesia amorosa, cívica i quotidiana.

Aportacions a la lírica

• El seu llenguatge literari, directe i senzill, forjat sobre la llengua poètica dels clàssics valencians, especialment d'Ausiàs March, i la llengua col·loquial que va aprendre a l'Horta durant la seua infantesa.
• La recerca del contrast o trencament amb la tradició més immediata, substituïda per la tradició clàssica.
• L'ús de comparacions i adjectius qualificatius que donen un ritme lent a la seua poesia.

Salvador Espriu

Salvador Espriu conrea narrativa, teatre i poesia. Amb el fi de la guerra civil espanyola, l'autor dedica tot el seu talent a la poesia que, per la seua hermetisme, li permet passar més fàcilment la censura franquista.

Influències i temes

La seua obra ha estat influïda per les lectures mitològiques i per la Bíblia. La tradició i el mite li serveixen a Espriu per a expressar les seues inquietuds i sentiments. De la Bíblia escull la cultura jueva, amb la qual fa un paral·lelisme (Israel / poble català).

La riquesa idiomàtica, la complexitat temàtica i de fons i la capacitat per descriure la nostra història col·lectiva fan de la seua obra una de les més importants de la literatura catalana del segle XX. A més, el fet que cantants com Raimon musicaren i cantaren els seus poemes va contribuir a la popularització i la difusió de la seua obra.

La poesia no realista dels 70 i els 80

A l'inici de la dècada dels 70 es va recuperar l'obra de J. V. Foix i es van publicar dos llibres cabdals que superaren el realisme i inclinaren la poesia catalana de les darreres dècades cap al simbolisme i l'experimentalisme.

La poesia no realista, que en pocs anys es va convertir en hegemònica, presentà les característiques següents:

• Nous paràmetres del codi textual: pràctica rebel del simbolisme, l'avantguardisme, el surrealisme, etc. La poesia es considerà un discurs autònom, contrari a la lògica del realisme.
• Nous valors de la paraula poètica: la paraula deixà de ser utilitzada per a narrar i passà a suggerir, a evocar, a ser imaginativa i ambigua.
• La poesia, eina d'investigació: considerada de nou com una eina d'investigació de la subjectivitat del poeta.
• Nous arguments: la reivindicació de la dissidència, la ruptura amb els valors de la tradició cultural, familiar i social, el desig de modernitat i l'afany d'universalisme.

Durant els anys 80, la poesia continuà si fa no fa els mateixos paràmetres. Definitivament s'acceptà el mestratge de tots els grans poetes del segle XX: Foix, Brossa, Ferrater, Carner, Espriu, Estellés i Pere Quart.

Els anys 90

Els poetes abandonaren la idea d'actuar com a memòria col·lectiva o com a impulsors de la transformació social. Tendiren a l'autobiografia i a la intimitat i sovint manifestaren un acusat escepticisme. Prevalgué la pretensió de l'obra ben feta. S'hi observà una tendència al recolliment del discurs, amb poemes més breus i menys emfàtics, més íntims, més al·lusius i menys rotunds.

Miquel Martí i Pol

La biografia de Miquel Martí i Pol ha estat marcada per diversos trets definitoris, entre els quals destaquen el seu lligam al poble nadiu, la seua condició d'obrer, el seu compromís amb la seua classe social i la malaltia que va contraure (esclerosi múltiple).

Però Martí i Pol no s'ha dedicat només a la poesia: també ha publicat un volum de narracions, dos volums de memòries, una recopilació d'articles periodístics i diverses traduccions.

La seua dedicació a la poesia començà a donar fruits al voltant de 1948. La seua poesia és la més llegida i popular de les darreres dècades a Catalunya. El seu to popular la feu accessible a tots els públics sense perdre el favor de la crítica. A més, molts cantants han musicat i cantat els seus poemes, cosa que engrandeix la seua obra: s'han musicat 139 dels seus poemes en 45 discos diferents, contribuint a la difusió de la seua obra.

El teatre de postguerra

El règim franquista va prohibir el teatre en català, que no es va recuperar fins l'any 1946, conreant els models i les formes dramàtiques més tradicionals del repertori de preguerra.

Al llarg de la segona meitat dels anys 50 i la primera dels 60, la renovació va provenir d'aportacions d'autors com Palau i Fabre o Villalonga. En segon lloc, es van fundar plataformes teatrals com l'ADB i l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual, que van afavorir el naixement i desenvolupament del teatre independent i la revalorització de les figures del director, l'escenògraf i l'intèrpret.

A la fi dels anys 60 hi va haver un seguit de grups que van protagonitzar més directament la renovació del panorama teatral: Els Joglars, Dagoll Dagom i Els Comediants, basats en el teatre-festa. El 1976 va iniciar les seues activitats el Teatre Lliure, teatre independent i universal.

El desenvolupament del teatre al País Valencià està relacionat amb la intervenció dels germans Rodolf i Josep Lluís Sirera, que reivindicaven la necessitat d'un teatre actual.

Manuel de Pedrolo

Entre 1958 i 1963, Manuel de Pedrolo escriu un total de tretze obres teatrals centrades en la temàtica de la llibertat, amb coincidències amb el teatre de l'absurd:

• En Cruma, Pedrolo reflexiona sobre l'autenticitat de l'home.
• En Homes i no, sobre el conformisme heretat.
• En Situació bis, reflexiona sobre la llibertat des d'un punt de vista genuïnament polític.

Sorgit de la necessitat d'exposar una situació col·lectiva de repressió, el teatre de Pedrolo despulla el diàleg de qualsevol referència que permeta localitzar-ne l'acció. Els personatges són símbols. Encara que es relacionava el seu teatre amb el teatre de l'absurd, Pedrolo el considerava més aviat teatre de l'abstracte, ja que «és massa coherent per a l'adjectiu d'absurd». El tema de la mort i de la comunicació entre els homes, l'autenticitat, el sentit de l'existència i, sobretot, de la llibertat, articulen la seua obra dramàtica. Ell mateix comentava que el seu teatre «sempre dona voltes entorn del mateix problema. L'examina o el presenta des d'angles diferents, però el problema sempre és, fonamentalment, el de la llibertat».

Els anys 70 i 80

A partir del 1975, la feina i la funció de l'autor teatral es van diluir en la construcció espectacular col·lectiva. El teatre es desentenia de la paraula «dramàtica». Els protagonistes eren ara els directors, l'expressió corporal i la imatge, i les tècniques de treball col·lectiu. Destaquem grups com Els Joglars, Els Comediants i La Fura dels Baus.

Cap a la fi dels 80, aquest estat de coses va començar a canviar. El Lliure va estrenar textos de Benet i Jornet; el Centre Dramàtic, de Rodolf Sirera. I van aparèixer tot un seguit de dramaturgs nous: Sergi Belbel, Jordi Galceran, Lluïsa Cunillé... La paraula es revaloritza com un element clau de la representació teatral. S'imposen nous models com Beckett i Pinter. En l'escena catalana, aquesta renovació ha estat protagonitzada en bona part per l'evolució de Benet i Jornet. Aquesta recuperació del dramaturg està marcada per l'emergència d'un nou tipus d'autor teatral que s'implica plenament en el procés creatiu de l'espectacle. Entre els autors més destacats hi ha Carles Alberola, Sergi Belbel i Lluïsa Cunillé.

Benet i Jornet

A partir de la segona meitat dels anys 70, Benet i Jornet va començar una carrera molt prolífica com a creador de guions per a sèries de televisió. D'aleshores ençà s'ha mantingut fidel a aquesta nova línia d'escriptura i l'ha continuada practicant de manera regular, paral·lelament al que podríem anomenar la seua obra dramàtica major.

Ha participat com a guionista en sèries com Poble Nou (1992-1995), Pedralbes Centre (1995), Rosa (1995-1996), Nissaga de poder (1996-1998), Laberint d'ombres (1998-1999) i Ventdelplà (2005).

Aquesta dedicació s'ha de relacionar amb la preferència de Benet per les expressions de la cultura popular que van nodrir la seua imaginació durant la joventut i que també han influït en el seu teatre. Les radionovel·les i els tebeos han inspirat especialment la concepció dels seus mons de ficció. L'interès de Benet per aquests gèneres populars l'ha portat a tenir una predilecció clara pel melodrama, un model teatral que ha practicat, recreat i parodiat repetidament.

Joan Fuster

El conjunt de la producció literària de Joan Fuster es va constituir aviat en una referència estimulant de normalitat cultural per a la societat valenciana. En els seus assaigs va donar carta de naturalesa a la prosa d'idees i va abandonar la dedicació tradicional de la nostra literatura als versos.

La influència de Nosaltres, els valencians, des que es va publicar el 1962, ha estat profunda en la societat valenciana. En aquest llibre, l'examen de consciència característic de l'assaig fusterià es va convertir en una interrogació radical sobre els valencians com a col·lectivitat. El resultat constatava un país provincià i despersonalitzat, que no té consciència de ser-ho i que prefereix viure del tòpic en lloc de plantejar-se la seua realitat. Aquesta obra va actuar com un catalitzador sobre un grup de joves, generalment universitaris, i va obrir pas a una acció cada vegada més decidida per a fer desaparèixer el provincianisme i construir una cultura nacional i moderna al País Valencià.

J. F. Mira

J. F. Mira és autor d'una producció assagística abundant, constituïda bàsicament per articles publicats en diaris i publicacions periòdiques. Són articles que solen partir d'una anècdota de la vida quotidiana, adreçats al lector comú i redactats amb un llenguatge no especialitzat o acadèmic, però literari.

Temàtica

Els seus articles són un producte del columnisme d'opinió. Temes com el nacionalisme, la relació entre la cultura i el poder, la creació i evolució de les identitats i dels símbols que les formen, la importància de les llengües per a crear «consciència col·lectiva» i la possibilitat de manipular tots aquests elements en benefici d'interessos concrets ocupen una part considerable dels seus treballs.

L'eix genèric és la complicada qüestió de la identitat i totes les conseqüències que se'n deriven, especialment l'ús polític que se'n fa. Una de les grans virtuts de Mira és demostrar, sempre amb un bon punt d'escepticisme, que la problemàtica tan peculiar que valencians i catalans tenim al voltant de la nostra condició nacional no és tan diferent de les que pateixen molts altres pobles del món.