Mercè Rodoreda i Salvador Espriu: Psicologia, Memòria i Compromís en la Literatura Catalana del Segle XX
Mercè Rodoreda: la novel·la psicològica
L'obra novel·lística i contística d'aquesta autora permet observar dues línies creatives: l'anàlisi psicològica i la recreació del fantàstic. La psicològica centra l'interès en l'escorcoll de l'ànima dels personatges. Hi pertanyen novel·les com Aloma o Mirall trencat i contes com Vint-i-dos contes.
La novel·la psicològica al segle XX
El segle XX és el segle en què l'anomenada novel·la psicològica té un major prestigi. Es tracta d'un tipus de narrativa basada en l'anàlisi dels sentiments dels protagonistes a través dels records que els provoquen els objectes i les sensacions. Aquest plantejament novel·lístic implica grans innovacions:
- El desplaçament del narrador, que tendeix a intervenir cada vegada menys en el curs del relat.
- La narració en primera persona, que implicarà un nou tractament del temps, expressat en seqüències narratives.
- La culminació amb la tècnica del monòleg interior.
Temàtica i temps
La temàtica habitual va ser la solitud interior, el desencís i la frustració, units a l'acció del pas del temps. La majoria de novel·les i contes presenten una història sobre l'itinerari temporal: la recuperació des del present. Tota la seua producció és una reflexió sobre el pas del temps:
- Aloma tracta sobre la pèrdua de l'adolescència.
- La plaça del diamant tracta sobre el pas de la joventut a la maduresa.
- Mirall trencat tracta sobre la mort i la vellesa.
Els personatges
Els personatges protagonistes solien ser dones que vivien en conflicte amb el món i que experimenten dolor, desengany i infelicitat. Cerquen la salvació en el record d'un passat feliç i en la construcció de mons propis al marge de la realitat.
La plaça del diamant
Cal destacar la novel·la La plaça del diamant, la qual li ha donat més prestigi, on es narra la vida personal i l'evolució de la protagonista, Natàlia, en tres moments històrics: la República, la Guerra Civil i la postguerra. L'ús del monòleg interior dóna a la novel·la un caràcter de confessió i de sinceritat amb un llenguatge col·loquial.
Conclusió
En conclusió, Mercè Rodoreda és la principal exponent de la novel·la psicològica de postguerra. La seua obra es fa contemporània a partir de l'experiència de la guerra i de l'exili.
Salvador Espriu: poesia entre el compromís i el símbol
Acabat el conflicte, fou un dels artífexs de la reconstrucció cultural des de la clandestinitat. Fins als anys seixanta, la seua obra no va adquirir difusió més enllà de cercles molt reduïts.
Del existencialisme al realisme
Espriu va evolucionar des de l'existencialisme dels anys 40 i 50 fins a una poesia més realista. A Cementiri de Sinera, Les hores, El caminant i el mur i Final del laberint, escrits durant els anys 50, el poeta es veu sol plorant la mort dels éssers estimats i la del país.
El període realista
El 1960 s'inicia el període realista amb la publicació de La pell de brau. La guerra i la necessitat de pau, tolerància i perdó hi apareixen simbolitzades amb la figura dels jueus, expulsats i perseguits en la recerca d'una terra promesa. El poeta s'implica en les aspiracions del poble i pren la paraula per demanar que Espanya siga un lloc de convivència, respecte i llibertat.
Aquest compromís del poeta amb el destí del seu poble és present també al Llibre de Sinera i a Setmana Santa, amb ironies que contrasten amb la gravetat de la seua poesia.
Característiques de la seua poesia
La poesia d'aquest autor és densa i hermètica, plena de símbols de procedència diversa. Els seus temes són la mort d'éssers estimats, de la llengua i del país, i el compromís del poeta amb el seu poble, per al qual demana respecte i tolerància. Predomina el pessimisme en contemplar l'enfonsament del seu món. D'altra banda, empra la recreació mitològica no per evadir-se de la realitat, sinó per satiritzar, denunciar i moralitzar.