Miquel Martí i Pol, Salvador Espriu i Vicent Andrés Estellés: tres grans poetes de la literatura catalana

Miquel Martí i Pol, Salvador Espriu i Vicent Andrés Estellés

Miquel Martí i Pol és el poeta més llegit i popular de les darreres dècades a Catalunya. El seu to popular el va fer accessible a tots els públics. La seua constant referència a la situació social i nacional catalana havia fet que molts dels seus poemes foren citats per polítics i altres dirigents socials, i molts cantants havien posat música a les seues creacions, cosa que contribuí a la seua popularització.

Havia nascut en el si d'una família obrera i als 14 anys va començar a treballar com a comptable, però el 1972 va haver de plegar a causa d'una esclerosi múltiple. A finals dels cinquanta, es va afegir al nucli pioner de la Nova Cançó com a cantautor.

Poesia i vida

Poesia i vida són dos elements que van lligats en la seua obra. Els poemes reflecteixen totes les etapes del poeta: la reflexió metafísica, la poesia realista i compromesa, la malaltia i la seua superació, el compromís nacional, el pas del temps i el balanç de vida. La seua poesia uneix un temps interior, personal i subjectiu, amb un temps obert, exterior i social.

Va ser un poeta compromés amb la vida, i ha construït la seua experiència biogràfica i poètica sobre tres grans valors humans: la sinceritat, l'autenticitat i la solidaritat. El 1997 el Parlament català va reclamar per a Martí i Pol el premi Nobel. Alguns dels seus llibres s'han traduït a l'anglès, l'asturià, el castellà, l'eslovè, el francès i l'italià.

Salvador Espriu i Castelló

Salvador Espriu i Castelló va ser un poeta, dramaturg i novel·lista català. A causa de la Guerra Civil, fou un escriptor oficinista. La seua obra es caracteritza per la mescla d'un intel·lectualisme extrem i d'un descriptivisme sovint càustic. La riquesa idiomàtica, la complexitat temàtica i de fonts, i la capacitat per a descriure la història col·lectiva, han fet que siga considerada una de les més importants de la literatura catalana del segle XX.

En el seu primer llibre de poesia, Cementiri de Sinera, va evocar el món destruït per la guerra. La pell de brau (1960) és el llibre de més ressonància de l'autor. La seua poesia va ser qualificada com a realista. El to èpic o didàctic de l'obra va semblar extremadament modern. Aquest llibre va adquirir un caràcter de discurs cívic, a causa del clima que es vivia en la societat catalana del moment. La gran importància que li va proporcionar el fet que els seus poemes foren musicats i cantats per Raimon va contribuir a la popularització de la seua obra.

Vicent Andrés Estellés

Vicent Andrés Estellés (Burjassot, 1924 - València, 1993) començà a escriure poesia a la postguerra, però fou conegut sobretot a partir dels anys 70. Escrigué des de la perifèria literària que era aleshores València, i el situem en el «Grup poètic de postguerra». L'obra poètica d'Andrés Estellés és prolífica, original i exuberant. Fou un poeta apassionat que retratà admirablement la vida quotidiana. Els seus temes són l'amor, la mort, el sexe, la por, la ciutat, el camp i la dona.

Estellés fa bandera d'un sentiment cívic col·lectiu, presentant-se com a intèrpret de les reivindicacions del poble. La dignitat personal i civil és un dels seus valors més incontestables. És un poeta de descripcions detallistes. En plena postguerra, època de misèria i repressió, Estellés manté una actitud de cronista apassionat, i fa un inventari dels personatges i dels esdeveniments que constitueixen el seu món de cada dia amb una poesia molt personal que potser és l'essència de València i la seua gent. A través de la tendresa, la ràbia, el sarcasme i l'amor, Estellés expressa la glòria i la misèria d'un país. El resultat és un discurs absolutament digne amb què formula una crònica amarga i alhora esperançada.

El llenguatge literari d'Estellés

Estellés forjà el seu llenguatge literari sobre:

• a) la llengua poètica dels clàssics valencians del segle XV, especialment la d'Ausiàs March;
• b) la llengua de les obres contemporànies de la literatura catalana/valenciana, sobretot la dels poetes del segle XX;
• c) la llengua col·loquial que aprengué a l'Horta durant la infantesa i que mantingué viva durant tota la vida.

Un tema clau per a ell és la mort, però també sent una atracció obsessiva per l'amor. Una de les característiques de la poesia d'Estellés és la forma crua com va tractar l'experiència del sexe, insòlit en la poesia catalana o valenciana anterior a ell. La poesia d'Estellés evidencia també una particular elaboració estilística i retòrica. Vicent Andrés Estellés és una veu valenciana molt important en el conjunt de la literatura catalana contemporània.