Modernisme català: moviments, autors i obres clau
El modernisme català
Al tombant dels segles XIX i XX va aparèixer el modernisme, defensor de la modernitat i la novetat. A Catalunya, els modernistes s'oposen als renaixentistes i defensen una cultura nacional i no només religiosa.
Corrents ideològics i estètics
- Regeneracionisme: defensa cultivar el poble i canviar la societat mitjançant l'art; s'oposa al conservadorisme burgès (Jaume Brossa).
- Esteticisme: defuig la societat i es refugia en l'art, entès com un tot (Santiago Rusiñol).
- Simbolisme: moviment nascut a França com a reacció al realisme, que busca allò espiritual, imaginari, religiós o somiador (Charles Baudelaire).
- Decadentisme: moviment que es recrea en allò morbós, decadent i malaltís, com a reflex de la societat finisecular (Oscar Wilde).
- Bohemi: personatge antiburgès que viu al marge de la societat, idealista i de vegades extravagant.
Etapes
Els modernistes exposen les seves idees a diverses revistes (1892-1900). Després es centraran més en la creació literària i menys en els debats ideològics (1900-1911).
Lligams ideològics
- Idea del superhome o concepte de voluntat (Friedrich Nietzsche).
- Idea de l'individu enfrontat a la resta de la societat (Un enemic del poble, Henrik Ibsen).
La novel·la modernista catalana
En totes, el protagonista està enfrontat a la resta de la societat. Arrelarà en el modernisme català dins del corrent simbolista o decadentista. S'inicia amb Els sots feréstecs, de Raimon Casellas (1901) i acaba amb La vida i la mort d'en Jordi Fraginals, de Josep Pous i Pagès (1912).
El teatre modernista català
Autors que defensaven més la crítica social:
- Maurice Maeterlinck: poeta i dramaturg. És un dels principals autors del simbolisme, més centrat en els estats d'ànim que en els afers socials.
- Henrik Ibsen: dramaturg. Es va centrar en el teatre de denúncia, amb un enfrontament entre l'individu i la resta de la societat.
L'Escola Mallorquina
Al principi era una designació geogràfica que, posteriorment, els noucentistes van aplicar a un conjunt de poetes amb molta cura en l'elaboració poètica.
- Miquel Costa i Llobera i Joan Alcover: grup que combina el classicisme i la tradició popular, amb una base cristiana i conservadora.
Víctor Català
Víctor Català és el pseudònim de Caterina Albert (L'Escala, 1869 - 1966), filla de propietaris rurals, que va aprendre de manera autodidacta. De jove es dedicà a la pintura i a l'escriptura. Les seves obres més conegudes són Drames rurals (1905) i Solitud (1905). Són obres ambientades en l'àmbit rural, amb accions violentes i una visió negativa de la vida. Solitud és la seva obra principal: narra la vida de la Mila, una noia casada amb un home sense voluntat, que fa de reclosa. Només trobarà refugi en la companyia d'un pastor. Finalment abandonarà el marit.
Santiago Rusiñol
Santiago Rusiñol va néixer a Barcelona el 1861 i va morir a Aranjuez el 1931. Va ser dramaturg, poeta, novel·lista, pintor i promotor. Formava part de l'alta burgesia catalana i de la bohèmia daurada, i va ser un dels principals membres del grup Els Quatre Gats. Combinà tant la línia esteticista com la propera a la denúncia. A L'auca del senyor Esteve (obra humorística i costumista) es narra l'enfrontament familiar entre pare i fill: el fill vol ser escultor i el pare vol que continuï la tradició familiar a la botiga. Finalment arriben a un pacte.
Joan Maragall
Joan Maragall va néixer i morir a Barcelona (1860-1911). Fill d'un industrial tèxtil, va abandonar el negoci familiar i l'exercici del dret per dedicar-se al periodisme. El 1903, en ser elegit president de l'Ateneu Barcelonès, i el 1904 és proclamat Mestre en Gai Saber. El 1909, arran dels conflictes durant la Setmana Tràgica, va publicar diversos articles contra la burgesia catalana a La Veu de Catalunya.
La seva idea sobre la poesia està lligada a la defensa de la «paraula viva», és a dir, de l'emoció en l'elaboració del poema: calia conferir intensitat al llenguatge, contínuament en desgast. És una idea vitalista amb lligams amb el romanticisme. Els dos principals assaigs on defensa la «paraula viva» són Elogi de la paraula (1903) i Elogi de la poesia (1909).