El Modernisme i l'Escola Mallorquina: Context, Autors i Obres Clau

L'entrada al segle XX: El Modernisme i l'Escola Mallorquina

Context i panorama general

Al tombant dels segles XIX i XX va aparèixer un corrent nou per Europa que es desmarcava dels corrents realistes o romàntics i que, amb diversos noms (Art Nouveau a França i Bèlgica, Modern Style a Gran Bretanya, entre d'altres), defensava la modernitat i la novetat. Aquesta defensa també la trobem en corrents coetanis com l'impressionisme, el simbolisme o el decadentisme.

Tots aquests moviments van promoure la figura de l'artista rebel i bohemi. En aquest sentit, aquests corrents van continuar la idea del romanticisme de divorci entre l'artista (rebel i provocador) i la societat burgesa (de caire conservador).

A Catalunya, els modernistes s'oposen als renaixentistes i defensen una cultura nacional i no només regional (com es reflecteix al text de Jaume Brossa: Viure del passat).

El Modernisme i l'Escola Mallorquina

1. Concepte, tendències i etapes del Modernisme

Arreu d'Europa, al tombant dels segles XIX i XX, sorgeixen diversos corrents amb noms diferents però amb una idea comuna: reivindicar la modernitat i la novetat i distanciar-se del passat.

El Modernisme català és un corrent que inclou una gran diversitat d'arts (literàries, plàstiques, arquitectòniques, etc.). Inicialment tingué tendències antiburgeses, sobretot contra els sectors conservadors, i va estar lligat a moviments d'esquerra i catalanistes, oposats a la Renaixença. Hi podem distingir dues grans tendències:

• Regeneracionisme: defensa cultivar el poble i transformar la societat mitjançant l'art; s'oposa al conservadorisme burgès. Un dels seus representants principals és Jaume Brossa.
• Esteticisme: defuig la societat i es refugia en l'«art per l'art», entès com un tot integrador (literatura, pintura, escultura, arquitectura, etc.). Un dels seus màxims representants és Santiago Rusiñol.

Etapes del Modernisme català

• 1892-1900: El període més combatiu. Els modernistes exposen les seves idees a diverses revistes com L'Avenç, Catalònia, Quatre Gats i Pèl & Ploma.
• 1900-1911: El període d'assimilació per part de la burgesia. Se centrarà més en la creació literària i menys en els debats ideològics. En aquesta etapa destacarà la revista Joventut.

Lligams ideològics del Modernisme català amb Europa

• Friedrich Nietzsche (filòsof alemany, 1844-1900): la idea del superhome i el concepte de la voluntat de poder.
• Henrik Ibsen (dramaturg noruec, 1828-1906): la idea de l'individu rebel enfrontat a la col·lectivitat (Un enemic del poble).
• Simbolisme: moviment nascut a França com a reacció al realisme que cerca allò espiritual, imaginari, religiós o oníric. Un dels seus pioners fou Charles Baudelaire amb Les flors del mal (1857).
• Decadentisme: moviment que es recrea en allò morbós, decadent i malaltís com a reflex de la societat finisecular. Entre els seus representants destaquen l'italià Gabriele D'Annunzio i l'irlandès Oscar Wilde.

En aquest context ideològic pren protagonisme la figura del bohemi com a personatge antiburgès que viu al marge de la societat, idealista i extravagant. Hi conviuen bohemis que visqueren en la precarietat (com Jaume Brossa) i bohemis procedents de famílies benestants que integraren l'anomenada «bohèmia daurada» (com Santiago Rusiñol).

La novel·la modernista catalana

S'inicia amb Els sots feréstecs de Raimon Casellas (1901) i clou el cicle amb La vida i la mort d'en Jordi Fraginals de Josep Pous i Pagès (1912). Entremig destaquen títols fonamentals com Solitud de Víctor Català (1905), Josafat de Prudenci Bertrana (1906) i L'auca del senyor Esteve de Santiago Rusiñol (1907). En totes aquestes obres, el protagonista apareix enfrontat a la resta de la societat.

El teatre modernista català

Tingué com a referents europeus essencials:

• Maurice Maeterlinck (Gant, Bèlgica, 1862 – Niça, França, 1949): Poeta i dramaturg simbolista centrat en els estats anímics abans que en els afers socials. La seva obra La intrusa (1890) destaca per una atmosfera obscura on el destí no és dictat per l'exterior, sinó forjat per les pròpies accions. Aquest corrent influirà en el vessant simbolista i decadentista català.
• Henrik Ibsen (Skien, 1828 – Cristiania, actual Oslo, 1906): Dramaturg centrat en el teatre d'idees i de denúncia social (Un enemic del poble, 1882). Va inspirar els autors catalans de crítica social com Joan Puig i Ferreter (Aigües encantades, 1907).

L'Escola Mallorquina

Inicialment constituí una designació geogràfica que més endavant els noucentistes van aplicar a un conjunt de poetes caracteritzats pel rigor formal i l'elaboració poètica harmònica. Els seus representants cabdals són Miquel Costa i Llobera i Joan Alcover. Fou un moviment que combinà el classicisme grecollatí amb la tradició popular sobre una base cristiana i conservadora. A partir de 1906, alguns dels seus membres van convergir amb els postulats del Noucentisme.

Autors i obres

1. Víctor Català: vida i obra

Pseudònim de Caterina Albert i Paradís (l'Escala, 1869-1966). Filla de propietaris rurals, tingué una formació autodidacta. Després de rebre fortes crítiques masclistes en guanyar un premi als Jocs Florals d'Olot el 1898 pel monòleg La infanticida (titulat inicialment El parricidi), decidí signar sempre amb pseudònim masculí.

Les seves obres més cèlebres són el recull Drames rurals (1902) i la novel·la Solitud (1905), marcades per ambients rurals violents i una visió tràgica i determinista de l'existència.

Solitud narra la trajectòria de la Mila, una dona casada amb en Maties (un home apàtic i sense voluntat) que s'instal·la en una ermita de muntanya. La Mila troba consol en la figura espiritual del pastor Gaietà (símbol de l'ideal artístic i l'elevació humana sobre la sordidesa), però després de viure episodis tràgics i d'enfrontar-se a la violència de l'Ànima, abandona finalment l'ermita i el marit en un acte d'autoafirmació. Estilísticament, empra una llengua d'una gran riquesa lèxica, adaptant les varietats dialectals a cada personatge.

2. Santiago Rusiñol: vida i obra

Nascut a Barcelona (1861) i mort a Aranjuez (1931), fou una de les figures més polifacètiques del Modernisme: pintor, dramaturg, prosista i dinamitzador cultural. Membre de l'alta burgesia i representant de la «bohèmia daurada», visqué a París abans d'impulsar les Festes Modernistes al Cau Ferrat de Sitges (1892-1899) i esdevenir figura clau de la tertúlia d'Els Quatre Gats.

La seva producció teatral abraça diverses línies:

• Esteticista i decadentista: L'alegria que passa (1898) i Cigales i formigues (1901), on es plasma el conflicte entre l'artista i la societat materialista.
• Teatre de regeneració i denúncia: L'heroi (1903).
• Costumista i humorística: Els Jocs Florals de Canprosa (1902) i L'auca del senyor Esteve (novel·la el 1907, adaptada al teatre el 1917), on es contraposa l'esperit artístic d'en Ramonet al sentit pràctic i mercantil del seu pare.

3. Joan Maragall: vida i obra

Nascut i mort a Barcelona (1860-1911), és el màxim exponent poètic del Modernisme. Provinent d'una família de la burgesia industrial tèxtil, deixà el negoci familiar per dedicar-se a l'escriptura i al periodisme (Diario de Barcelona, L'Avenç). Mantingué una rellevant correspondència amb Miguel de Unamuno, fou Mestre en Gai Saber (1904) i president de l'Ateneu Barcelonès (1903).

Arran dels fets de la Setmana Tràgica (1909), mostrà el seu compromís cívic i una postura crítica envers la seva pròpia classe social en articles publicats a La Veu de Catalunya (com «La ciutat del perdó»). També destacà com a traductor de Goethe i Nietzsche.

En la seva poètica desenvolupà la teoria de la «paraula viva» (exposada a Elogi de la paraula el 1903 i Elogi de la poesia el 1909), segons la qual el poema neix d'una forta emoció vital expressada amb puresa i espontaneïtat. Publicà cinc poemaris: Poesies (1895), Visions & Cants (1900), Les disperses (1904), Enllà (1906) i Seqüències (1911). Entre les seves peces més universals destaquen «La vaca cega», «Cant espiritual», «Oda a Espanya», «Oda a Barcelona» i el cicle de «El comte Arnau».

4. Joaquim Ruyra: vida i obra

Girona (1858) – Barcelona (1939). Vinculat estretament a Blanes des del 1879, va estudiar minuciosament la parla quotidiana de mariners i camperols per incorporar-la a la seva prosa. Participà en el I Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906) i ingressà a la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans (1918).

Autor de tres grans reculls de contes: Marines i boscatges (1903, ampliat el 1920 com a Pinya de rosa), La parada (1919) i Entre flames (1928). Ruyra connecta amb el Modernisme per la seva utilització dels símbols naturals (el mar, les aus, la vegetació) com a reflex d'estats anímics i per la tensió entre espiritualisme i matèria; paral·lelament, la seva extraordinària precisió formal el connecta amb el rigor del Noucentisme.

5. Miquel Costa i Llobera: vida i obra

Pollença (1854) – Palma (1922). Després d'estudiar dret a Barcelona i Madrid, retornà a Mallorca i posteriorment anà a Roma per cursar la carrera eclesiàstica, ordenant-se sacerdot el 1888. La seva poesia combina l'arrel popular illenca amb una gran serenitat formal clàssica.

La seva producció poètica es divideix en tres etapes:

• Romàntica: Poesies (1885), que conté el famós poema «El pi de Formentor».
• Clàssica: Horacianes (1906), d'estricta mètrica grecollatina.
• Religiosa: Visions de Palestina (1908). Publicà també obra lírica en castellà (Líricas, 1899).

6. Joan Alcover: vida i obra

Palma (1854-1926). Advocat i polític, la seva trajectòria personal estigué marcada pel dolor arran de la mort de la seva dona i de diversos fills. Tot i que començà escrivint en castellà, a partir de 1903 passà a emprar exclusivament el català. Fou Mestre en Gai Saber i membre de l'Institut d'Estudis Catalans.

Alcover combinà l'expressió del dolor sincer amb una notable contenció clàssica, postura reflectida en la conferència Humanització de l'art (1904). El seu volum més rellevant és Cap al tard (1909), que aplega poemes tan emblemàtics com «La balanguera» o «Desolació».

7. Altres autors destacats

• Raimon Casellas: Autor d'Els sots feréstecs i crític d'art.
• Prudenci Bertrana: Creador de la novel·la Josafat.
• Josep Pous i Pagès: Novel·lista i dramaturg, autor de La vida i la mort d'en Jordi Fraginals.
• Ignasi Iglésias: Dramaturg del teatre social d'inspiració ibseniana (Els vells).
• Adrià Gual: Director, escenògraf i dramaturg, fundador del Teatre Íntim.