La narrativa catalana de postguerra i el seu context històric

La narrativa en relació amb el context social, polític i econòmic de la postguerra

Durant la II República es produïren reformes que pretenien contribuir al progrés i a la modernització d'Espanya (descentralització, estat aconfessional, etc.). Però el 18 de juliol de 1936 es produeix un colp d'estat que desencadena una guerra civil que dura tres anys. Amb la victòria del règim franquista, s’instaurà a Espanya un estat autoritari i dictatorial caracteritzat per l’eliminació de drets civils, una greu manca de llibertats (d'expressió, de premsa...) i la imposició del castellà com a única «llengua de l'imperi».

Espanya pateix una forta precarietat econòmica, una profunda divisió entre perdedors i vencedors, i un clima generalitzat de por i descontentament per part de la població, aïllada i desemparada per Europa i amb enormes dificultats per a evolucionar.

Situació lingüística i cultural: exili i resistència

Davant d'aquest context, es produeixen dos tipus d'exili:

• L'exili interior: caracteritzat per la clandestinitat, la por i el silenci dels qui eren aliens o contraris al règim.
• L'exili exterior: protagonitzat pels republicans cap a països com França i diversos estats d'Hispanoamèrica.

Pel que fa a la llengua, l'any 1932 s'havien aprovat les Normes de Castelló (ortografia i vocabulari basats en el model de Pompeu Fabra). Tanmateix, a partir del 1939, la imposició política provocà una situació de diglòssia innegable, amb la prohibició de l'ús públic i administratiu del català.

Evolució literària a partir dels anys 40

Amb el pas de les dècades, el panorama cultural experimenta diversos canvis:

• Anys 40: Es produeix una tímida represa; es creen premis literaris com el Premi Joanot Martorell i reprenen certes activitats entitats com Lo Rat Penat.
• Anys 50: Gràcies a l'obertura diplomàtica i als contactes internacionals (com ara amb els EUA), hi ha una certa relaxació, augmenta lleugerament la tolerància i prolifera l'activitat cultural.
• Anys 60: Es produeix un creixement econòmic notable, es funden noves editorials i apareixen noves generacions de filòlegs i revistes en català, tot i que el país continua endarrerit respecte a Europa.

A València es desenvolupa una narrativa de subsistència representada per autors com Enric Valor o Beatriu Civera, entre d'altres. Des de finals dels anys 60, l'oposició política i cultural al règim s'intensifica i, amb la mort de Franco el 1975, es viu una forta reivindicació de la identitat cultural; les manifestacions literàries d'aquest període incorporen una clara voluntat de denúncia social.

La renovació de la novel·la i les seues tipologies

El gènere literari més conreat a l'inici de la postguerra fou la poesia, ja que fins a mitjan segle XX es va viure l'anomenada crisi de la novel·la. Més endavant, es busquen noves tècniques per a transformar la narrativa, tals com l'eliminació de l'argument tradicional, la ruptura de l'ordre cronològic lineal o la substitució del narrador omniscient clàssic.

Dins d'aquesta narrativa de postguerra destaquen cinc grans tendències novel·lístiques:

• La novel·la psicològica: Pretén aprofundir en el pensament, la memòria i la conducta dels individus. Destaca de manera cabdal Mercè Rodoreda.
• La novel·la realista: Ofereix un retrat fidel i crític de la realitat social i històrica. Autors destacats: Enric Valor, Maria Aurèlia Capmany i Llorenç Villalonga.
• La novel·la fantàstica: Es decanta per l'evasió, la fabulació i la mitificació de la realitat. Autor destacat: Joan Perucho.
• La novel·la de la imaginació i de l'absurd: Planteja arguments moderns a través de la ironia, la fantasia i el distanciament de la lògica convencional. Autor destacat: Pere Calders.
• La novel·la experimental: Incorpora la reflexió existencialista i trenca formalment amb les estructures narratives tradicionals. Destaquen figures com Amadeu Fabregat i Manuel de Pedrolo.