Narrativa catalana de la postmodernitat: evolució des dels anys 70 fins al segle XXI
A partir dels anys setanta la societat occidental va viure una nova etapa històrica: la postmodernitat. (Va canviar la forma de veure el món i la societat va adoptar una actitud hedonista i individualista). En aquesta etapa, la societat espanyola va patir una sèrie de canvis molt bruscos: la fi del franquisme, la instauració d'una democràcia parlamentària, el desenvolupament de la indústria de serveis i del turisme, el naixement d'un sentiment europeista...
En aquest context, la situació de la nostra narrativa va millorar notablement en comparació amb els anys de postguerra: augment del nombre d'escriptors, del públic lector i dels premis literaris, i desenvolupament de l'infraestructura editorial.
Anys 70
El realisme social entra en crisi i triomfa l'experimentalisme narratiu amb l'aparició de la novel·la de trencament. Aquesta s'allunya de les tècniques narratives clàssiques: els escriptors busquen formes expressives i estructures narratives noves, i els interessa tant o més com es conta que no pas el contingut del text narratiu en si. Predomina el reflex d'ambients urbans i la problemàtica dels joves amb el sexe i les drogues (mostres de rebel·lia). També es cultiven altres tendències narratives, com el realisme psicològic, en què cal destacar autores com Isabel-Clara Simó, Montserrat Roig i Carme Riera, i la novel·la de gènere, en la qual cal destacar autors com Josep Lozano, Jaume Cabré i Joan Francesc Mira, entre d'altres.
Anys 80-90
Es deixa enrere l'experimentalisme i es retorna a les formes narratives més clàssiques: es revaloritza la importància dels personatges i el contingut de l'argument narratiu. Torna la narrativa de gènere (policíaca, històrica...), entre la qual destaquen autors com Jaume Fuster (La corona valenciana), Ferran Torrent (No emprenyeu el comissari) i Josep Lozano (Crim de Germania).
En la segona meitat dels 80 destaca el corrent del realisme brut o costumisme urbà (influït per la literatura nord-americana), el qual critica les contradiccions de la societat capitalista actual: conformista, desigual, insolidària i consumista. Hi destaquen Rafael Vallbona (Sabates italianes) i Quim Monzó (Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury).
Segle XXI
El panorama literari de la narrativa es caracteritza per una gran varietat de temàtiques i estils. Destaca la irrupció d'un grup d'escriptors nascuts als anys 70, inconformistes, caracteritzats per la narració de caràcter fragmentari, l'ús habitual d'Internet i de blocs propis, i pel rebuig a la literatura convencional (massa comercial). L'èxit de vendes no té precedents, com en el cas d'Albert Sánchez Piñol (La pell freda). Els escriptors de generacions anteriors continuen la seua etapa creativa (Isabel-Clara Simó, Quim Monzó i Josep Lozano). Els escriptors actuals es diferencien dels seus predecessors en l'enfocament de la problemàtica de l'individu, en comptes de la identitat de la societat valenciana (Silvestre Vilaplana, Pasqual Alapont, Manuel Baixauli...).