Narrativa curta de Quim Monzó i poesia catalana de postguerra: temes, recursos i context social
Narrativa curta de Quim Monzó: reflex de la societat contemporània
En quina mesura la narrativa curta de Quim Monzó reflecteix la societat contemporània i amb quins recursos literaris ho fa?
L'ambientació urbana
La ciutat en abstracte.
Personatges esquemàtics i anònims
Els inhabilita per dur una existència normal. No tenen profunditat psicològica i representen una idea o una actitud.
Humor i ironia
L'absurditat de costums i conductes o els falsos mites i clixés.
Elements absurds i fantàstics
La intertextualitat: referència en els seus relats a altres textos literaris.
La majoria de contes de Monzó no tenen un argument amb plantejament, nus i desenllaç. La narració es construeix sobre una idea bàsica que s'amplia de forma circular o s'exagera, fins a arribar a un final sorprenent, humorístic i sovint ben absurd.
Entre la seua prolífica obra podríem destacar: Self-service, Benzina, La magnitud de la tragèdia, El perquè de tot plegat i Vuitanta-sis contes.
Tendències més rellevants de la poesia de postguerra fins als anys 70
Tendències més rellevants de la poesia en el període que va des de la postguerra fins a finals dels anys 70.
L'exili va ser la vessant més important, dinàmica i creativa de la literatura catalana. A l'exili americà es publiquen dos llibres de poemes: Nabí, de Josep Carner, i Elegies de Bierville, de Carles Riba. Aquests dos llibres perpetuen el codi postsimbolista heretat del noucentisme.
Els poetes simbolistes i existencialistes de la dècada dels 50 suggereixen la realitat a través de l'evocació simbòlica, potenciant la paraula poètica com a base d'un discurs proclive a la religiositat i a l'humanisme, i distanciat de la realitat immediata. Predomina la metàfora, el símbol, l'hermetisme expressiu i el rigor formal.
Paral·lelament n'hi ha una nova línia que reivindica la ruptura formal i lingüística i l'experimentalisme de les avantguardes.
Anys 60 i el realisme històric
Als anys 60, la menor pressió de la censura hi fa possible l'aparició d'una literatura de caràcter més realista i de compromís polític que s'enfrontarà a l'estètica de tradició simbolista: el realisme històric. Pretenia que s'adoptara un llenguatge poètic més entenedor per a un gran públic, amb una llengua més directa i col·loquial, una forma més narrativa i el vers lliure. És més important en el poema el contingut que no pas la forma.
La nova cançó
La nova cançó tractava de recuperar l'ús públic de l'idioma a través de la nova música popular i divulgar, burlant la censura, missatges de continguts antifranquistes i d'orientació nacionalista. Raimon es va convertir en el cantant més emblemàtic i les seues cançons assoliren un gran impacte social.
La dècada dels 70 i la generació dels setanta
En iniciar-se la dècada dels 70 es va marcar el final de la poesia d'aquest període: la generació dels setanta canviarà l'accent del social a l'individual. Rebuig de l'estètica realista, preocupació pel llenguatge, cosmopolitisme, culturalisme, experimentació formal i reflexió sobre la poesia com a tema del poema.
Aportacions de Vicent Andrés Estellés al gènere poètic
Aportacions de Vicent Andrés Estellés al gènere poètic.
És el màxim exponent de la poesia contemporània al País Valencià i un autor que, pels seus temes, és absolutament representatiu de la poesia de postguerra. El seu caràcter renovador radica en un llenguatge poètic personalíssim, del qual destaquem:
- Ús d'un llenguatge poètic elaborat i vàlid artísticament, però alhora arrelat en la parla quotidiana del poble valencià de l'Horta, col·loquial i fins i tot vulgar, però influenciat pels clàssics valencians.
- Ús de comparacions amb clar sabor arcaic i d'influència ausiasmarquiana.
- Utilització de la qualificació doble, antepossada i postposada al substantiu, que provoca un ritme lent.
- Repetició de mots i sintagmes que provoca un doble efecte: presentar el món com un conjunt integrat per la juxtaposició d'individualitats i aconseguir un to senzill, antiretòric.
- Parodia sobre la tradició clàssica o sobre els tòpics de la Renaixença.
- Les composicions mètriques són variables i, en moltes ocasions, empra metres regulars.
- Poemes de confessió (en 1a persona que mostra el seu compromís cívic) i poemes diàleg (on mostra una complexa polifonia).
També tracta temes com els anys de la postguerra, la fam, la mort, el país, la llengua, la vida quotidiana, l'amor i el sexe, tractats des de la denúncia social, el compromís i la ironia. Destaca un tractament innovador i insòlit de l'amor que s'aparta expressament de la retòrica amorosa tradicional: el cos de la dona és font de metàfores i la sexualitat s'expressa sovint de manera molt directa. El seu compromís cívic es presenta com l'intèrpret de les reivindicacions del seu poble.
La modalització
La modalització
- Fonemes d'ènfasi
- Modalitats oracionals no assertives (interrogatives, exhortatives, desideratives, dubitatives)
- Derivació de paraules
- Elements lèxics (substantius, adjectius, verbs, adverbis o sintagmes valoratius, quantificadors)
- Crides al receptor
- Figures retòriques (interrogació, metàfora, hipèrbole, comparació, ironia)
- Canvi de registre
- Tipologia textual
- Emissor-receptor en 1a o 2a persona
- Afirmacions o negacions categòriques
- Perífrasis d'obligació