El Noucentisme i l'Escola Mallorquina: Poesia, Literatura i Modernisme Català

1. El Noucentisme

El Modernisme es dóna per acabat l'any que va morir Joan Maragall, el 1911, com a data d'inici del Noucentisme s'ha pres el 1906. Cronològicament, per tant, el Modernisme i el Noucentisme són dos moviments que s'encavallen.

Noucentisme és una paraula que va popularitzar l'intel·lectual Eugeni d'Ors des dels articles que va publicar a La Veu de Catalunya en una secció que va titular Glossari.

El Noucentisme és el moviment politicocultural que, entre el 1906 i el 1923, aproximadament, recull les aspiracions dels capdavanters de la burgesia catalana, crea una ideologia dels seus interessos i formula uns models de comportament social per fer possible la seva acció reformista.

L'any 1906 es considera la data d'inici del Noucentisme sobretot per tres fets importants: és l'any que la Lliga Regionalista guanya les eleccions, que Eugeni d'Ors comença a publicar el seu Glosari a La Veu de Catalunya i que Enric Prat de la Riba publica La nacionalitat catalana.

Característiques ideològiques

– Imperialisme: Aquest terme, que era una manera còmoda de no haver de fer servir el mot nacionalisme, subratllava el caire antiseparatista del catalanisme burgès i recollia l'aspiració de la burgesia d'enderrocar l'Estat oligàrquic i reemplaçar-lo per un Estat burgès modern. Incloïa també la justificació que obligava un sector d'intel·lectuals a construir una estructura institucional per modernitzar Catalunya.

– Arbitrarisme: Eugeni d'Ors va aplicar un mot a una manera de fer, aquesta vegada en l'àmbit estètic i literari, que es contraposava directament a l'espontaneïsme: l'arbitrarisme, o sigui, el dret i el deure del creador d'intervenir en la seva obra per dominar-la i ordenar-la amb voluntat transformadora.

– Classicisme: Tot i que el concepte de classicisme ja l'havia incorporat el moviment modernista, en el Noucentisme es converteix en una consigna d'ordre, embolcallada amb la preceptiva estètica adient, per crear un sistema regulador de la vida social i política. A Catalunya el classicisme substitueix una tradició i un llenguatge propis com a punt de referència.

– Mediterranisme

Si el classicisme comporta el seny i la raó, el mediterranisme hi aporta la claror del paisatge mediterrani, com a contraposició a les boires nòrdiques que havia assimilat el Modernisme. I també significa el retorn als orígens i el llegat del classicisme pel que fa a l'organització política de les ciutats Estat gregues. La ciutat és el centre entorn del qual s'estructura la societat burgesa en contra de la influència que encara exercia el món rural. La Catalunya-ciutat, identificada amb Barcelona, va ser un dels ideals polítics de la Mancomunitat.

– Civilitat

La ciutat era el marc ideal per demostrar que l'home, amb l'acció conjunta d'imperialisme i d'arbitrarisme, havia de tendir a la civilitat com a model de vida europeu perfecte. Era important anar imposant aquest mot clau davant la conflictivitat social que justament es vivia en aquella època.

– Obra ben feta

I, realment, el que pretenien els noucentistes amb tot aquest ideari era vetllar per la perfecció com a objectiu final. Calia treballar molt per poder acostar Catalunya al model de capitalisme competitiu europeu, que entén que per damunt de tot, fins i tot per damunt de l'obrer, hi ha d'haver la satisfacció de la feina ben feta.

2. La literatura noucentista

Per tal d'imposar els valors que defensava el moviment, la literatura només podia reflectir la realitat tal com volia que fos, no tal com era. Per això, el primer aspecte de la literatura noucentista que cal destacar és l'artifici, resultat d'una recerca tècnica, deliberada i astuta.

En un art així, hi té una importància fonamental la perfecció formal. Aquest ideal de perfecció només es podia aplicar a un gènere literari: la poesia. Per això la literatura noucentista es redueix bàsicament a la producció poètica.

3. La poesia noucentista

Juntament amb l'assaig, la poesia fou el gènere més important del moviment noucentista. La novel·la i el teatre, tan importants durant el Modernisme, foren marginats per no adequar-se al to arbitrari, classicista, civilista i racionalista dels noucentistes.

La poesia noucentista es va caracteritzar per:

• La cura formal (mètrica i estrofes clàssiques) i estilística (llengua culta i correcta).
• Sintaxi complexa i equilibrada.
• Fredor i distanciament per part del poeta respecte l'objecte poetitzat.
• La pervivència del model parnassià i simbolista.
• Ressonàncies clàssiques grecollatines i de la literatura medieval.

3.1. Josep Carner

Vida: Josep Carner va començar a col·laborar a dotze anys a la revista Joventut i més tard va estudiar dret i filosofia i lletres. El 1899 va guanyar un premi als Jocs Florals de Barcelona. A partir del 1902 ja el trobem com a col·laborador assidu a La Veu de Catalunya i de director d'una revista literària, Catalunya. El jove Carner aviat es converteix en un punt neuràlgic del moviment noucentista i a poc a poc la seva imatge com a poeta es va consolidant. Però quan, l'any 1921, va entrar a formar part de la diplomàcia, es va allunyar físicament de Catalunya, tot i que mai no va perdre el contacte amb el món intel·lectual i polític català. A causa de la Guerra Civil es va exiliar a Mèxic, on va viure fins al 1945. En tornar a Europa, es va instal·lar definitivament a Bèlgica.

Obra

La seva obra està repartida en quatre etapes:

• Etapa d'iniciació: Són anys d'aprenentatge en què prova tots els gèneres. Publica el seu primer llibre de poemes: El llibre dels poetes.
• Etapa noucentista: Escriu Primer llibre de sonets, Els fruits saborosos i Segon llibre de sonets. Destaca la influència dels mestres de l'Escola Mallorquina: Alcover i Costa i Llobera. Auques i ventalls, La paraula al vent.
• Etapa intimista: El cor quiet i Nabí. Etapa més íntima i sincera.
• Poesia pura: Assimila la nova poesia evolucionada a partir del simbolisme i escriu Arbres i Poesia.

4. La Escola Mallorquina

És un moviment poètic mallorquí que es desenvolupa entre el 1906 i el 1950 i que està format per tres generacions d'autors: la de 1906 (Miquel Ferrà, Maria Antònia Salvà i Llorenç Riber), la de 1917 (Miquel Forteza, Joan Pons i Marquès i Guillem Colom), i els autors que es mouen entre els anys 1936 i 1950, en plena primera postguerra (com Miquel Dolç). L'obra d'aquests poetes presenta una sèrie de característiques comunes: predilecció pel tema del paisatge, classicisme tant a nivell estètic (recerca obsessiva de la perfecció formal) com ideològic.

El concepte: Escola Mallorquina és el nom que se'ls dona als poetes mallorquins, sobretot al grup de la revista La Nostra Terra de la primera meitat del segle XX i dels primers anys de postguerra. Aquesta escola seguia uns precedents marcats per Pons i Gallarza; la característica principal seria l'arrel clàssica i el rigor acadèmic de la forma, de la temàtica i del to expressiu, aquestes dues característiques fan que s'acosti al noucentisme.

La poesia: La poesia esdevingué el gènere més representatiu de la literatura illenca i conservà durant molt de temps els trets de la Renaixença. Però les característiques que distingeixen aquesta poesia són la seva contenció classicista (no posa cap tema desagradable), la perfecció formal, la religiositat i que, a més, és monotemàtica: només parla del paisatge de les illes.

Autors

Joan Alcover i Maspons: Va néixer a Palma de Mallorca l'any 1854 i va morir l'any 1926. Se'l coneix per la seva obra poètica, assagística i política (no és que escrivís sobre política, és que ho va ser). En contacte amb el moviment de la Renaixença escriví bona part dels seus primers poemes i narracions en castellà i en un català dialectal, des del qual evolucionà, passant per una llarga etapa en castellà, fins a l'escriptura en català amb l'èxit inesperat de La serra i La relíquia. Participà en els Jocs Florals de Barcelona (1909), en les conferències que els intel·lectuals mallorquins van fer a l'Ateneu Barcelonès (1904) i en el Primer Congrés de la Llengua Catalana (1906). En pocs anys esdevingué una de les primeres figures de la poesia catalana, que l'aparició de Cap al tard (1909) confirmà. Els Poemes bíblics (1918) són menys importants. A partir del 1919, en què assolí el premi Fastenrath, les noves incorporacions foren escasses, sovint reelaboracions o traduccions de peces anteriors. Cal destacar els Haikais i Espurnes, i el model que va ser per a nombrosos poetes del Principat i els membres de l'anomenada Escola Mallorquina. La seva obra, publicada nombroses vegades, fou reunida a les Obres completes (1951). Corresponent de la Real Acadèmia Espanyola (1904), de l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1913) i de l'Institut d'Estudis Catalans (1916). En castellà, cal esmentar Poesías (1887) i Poemas y Armonías (1894). Fou regidor (1879) i diputat a corts pel partit liberal (1893).

Miquel Costa i Llobera: Va néixer a Pollença l'any 1854 i va morir a Palma de Mallorca l'any 1922. Va ser escriptor i eclesiàstic. D'una família aburgesada, fou alumne de Josep Lluís Pons i Gallarza (un dels pares de l'escola). Des de 1872 fins a 1875 va cursar la carrera de dret a Barcelona, on va conèixer Ramon Picó i Campamar, Jacint Verdaguer, Jaume Collell, Marià Aguiló i Antoni Rubió i Lluch. Publicà la primera poesia, La vall (1873), a la Revista Balear, i el 1875 escriví El pi de Formentor. Anà a Madrid per acabar la carrera i s'hi estigué des de 1875 fins a 1877, on els corrents racionalistes debilitaren la seva fe, com es veu a Defalliment. Provà d'establir-se a Mallorca i, després d'algun petit viatge i de llegir els clàssics antics i moderns, escriví l'oda A Horaci, que iniciava una nova orientació. El 1885 va aparèixer a Palma de Mallorca el seu primer recull, Poesies. S'ordenà sacerdot el 1888. El record d'Itàlia romangué present, sobretot en les seves Líricas (1899) castellanes, i patí molts dubtes lingüístics, com fa palès aquest últim recull. El 1897 publicà el seu segon llibre, De l'agre de la terra. Participà en els Jocs Florals de Barcelona (1900 i 1902) i fou proclamat mestre en gai saber el 1902 pel poema La deixa del geni grec, el qual va ser convertit en òpera per Antoni Massana (Nuredduna, 1947). El 1903 fou nomenat membre corresponent de la Real Academia Española i publicà Tradicions i fantasies. Presidí els Jocs Florals de 1904, 1906 i 1908. La seva conferència a l'Ateneu Barcelonès sobre La forma poètica (1904) assolí un gran èxit. El 1906 participà en el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana i publicà Horacianes. El 1907 donà una segona edició de Poesies, molt ampliada, i feu el viatge del qual sorgiren les vint-i-sis estampes poemàtiques de Visions de Palestina (1908). Fou membre corresponent de l'IEC (1918). Miquel Costa representa, amb Joan Alcover, l'esperit d'aquella modalitat poètica que la crítica anomenà Escola Mallorquina.

5. Eugeni d'Ors

Vida

Va estudiar dret, filosofia i lletres. Atret pel periodisme, va començar a col·laborar al setmanari El Poble Català amb el pseudònim de Xènius, amb el qual es va consagrar quan va entrar a treballar a La Veu de Catalunya el 1906.

El 1911 Enric Prat de la Riba el va nomenar secretari general de l'Institut d'Estudis Catalans. Des d'aquest càrrec, Eugeni d'Ors va dur a terme la seva tasca com a organitzador de la política cultural del Noucentisme. Després de la mort d'Enric Prat de la Riba va ser elegit president de la Mancomunitat Josep Puig i Cadafalch, amb el qual Eugeni d'Ors era incompatible. El 1921 va deixar Catalunya i ja no va tornar a escriure mai més en català.

Obra

Eugeni d'Ors és l'autor d'una única obra: el Glosari. Aquesta obra constitueix un nou gènere literari, inventat per ell: la glosa. Es tracta d'un assaig breu, no superior a una pàgina, que amb un estil enlluernador intenta persuadir i fer reflexionar sobre fets diversos que afecten la vida col·lectiva. Per mitjà de les gloses Eugeni d'Ors va exposar tot el programa del Noucentisme. I com que es tractava d'una reforma, per dur-la a terme va crear un llenguatge nou. Ors fa servir un estil molt particular que es caracteritza pel to parabòlic: hi abunden els símils, i l'expressió, especialment la sintaxi, és barroca i fa ús de recursos efectistes per atraure l'atenció del lector.

6. El Modernisme poètic

Els poetes modernistes van reaccionar contra la tradició jocfloralesca, que consideraven mancada de sinceritat a causa del seu llenguatge arcaïtzant i artificiós i els temes repetitius. Com a alternativa van proposar una poètica de la sinceritat, amb un llenguatge real, actual, però depurat i culte. Les principals corrents foren:

• El decadentisme: buscava la bellesa ideal, sensacions i imatges diferents de la realitat.
• El simbolisme: pretenia suggerir estats anímics.
• El vitalisme: exaltava el paper central de la vida humana al món.
• La poesia social: es preocupava pels fets socials i per la marginació que patien diversos sectors de la societat.
• El naturalisme: pretenia integrar i harmonitzar l'home i la natura.
• El parnassianisme: pretenia recuperar el gust per la forma i crear un llenguatge poètic elaborat i formal.

7. El teatre modernista

El teatre va sofrir una renovació profunda i es va convertir en un dels gèneres més característics del Modernisme perquè satisfeia els principis de l'Art-Síntesi o art total (literatura, interpretació, arquitectura, música...).

Santiago Rusiñol (Barcelona, 1861 – Aranjuez, 1931)

Vida: Va ser un artista polifacètic, veritable model de l'artista modernista pur, que va destacar sobretot com a dramaturg i pintor. Fill d'una família de fabricants tèxtils, aviat va mostrar la seva inclinació per la pintura. Amic i col·laborador de Ramon Casas, va viure llargues temporades a París amb ell i amb altres artistes com Miquel Utrillo, Ramon Canudas i Enric Clarasó. Ell mateix es considerava un pintor que de tant en tant escrivia. Organitzador de les Festes Modernistes celebrades a Sitges i participant assidu de les tertúlies artístiques de la cerveseria Quatre Gats, va dedicar la seva vida a conrear la seva vocació artística.

Obra

Seguidor del corrent simbolista i molt influït per Maeterlinck, va publicar un llibre de narracions, Anant pel món, el 1896, i un altre de poemes en prosa, Oracions, el 1897. L'èxit literari li va arribar com a home de teatre, i els primers monòlegs que va escriure ja van ser molt aplaudits. Però quan realment va destacar va ser amb la publicació, el 1898, de L'alegria que passa, obra decadent d'un sol acte musicada per Enric Morera que ja plantejava l'enfrontament de l'artista (en aquest cas artistes de circ, que encarnen la poesia) amb la societat, la prosa, «un poble indiferent, vulgar i ensopit».