Noucentisme: Moviment Cultural, Poesia i Autors Clau de la Literatura Catalana

Noucentisme: és un moviment sociocultural que es desenvolupa entre 1906 i 1923, que recull les aspiracions de la burgesia. Crea una ideologia dels seus interessos i formula uns models de comportament social per fer possible la seva acció reformista. Són modernistes que actuen amb la burgesia i van cap als mateixos objectius: modernitzar.

Programa cultural dels noucentistes

El 1907 es crea l'Institut d'Estudis Catalans, a imitació de l'Acadèmia Francesa. El 1911 es va crear dins de l'Institut (IEC) la secció filològica i el 1913, les Normes ortogràfiques.

Característiques del noucentisme

Són autors partidaris d'imitar els clàssics llatins, tant per la seva forma com pel contingut: classicisme. Sempre busquen la perfecció en tots els àmbits, la obra ben feta i l'artificiositat per damunt de l'espontaneïsme. El nucli i el tema principal és el Mediterrani. Els personatges defugen les postures extremes i sempre busquen la contenció.

Rebutgen el gènere de la novel·la. Els dos únics gèneres que accepten i que tenen més valor per a ells són la poesia i l'assaig.

El modernisme i el noucentisme tenen en comú que es volen europeïtzar. Eugeni d'Ors posa nom a aquest moviment.

Cronologia i fites principals

• 1901: Enric Prat de la Riba funda el partit Lliga Regionalista. Com a portaveu del partit crea una revista que es diu La Veu de Catalunya, que més endavant passà a ser diari.
• 1906: Enric Prat de la Riba publica La nacionalitat catalana, el programa ideològic del partit i del moviment. Aquell mateix any, Eugeni d'Ors inicia la publicació del Glosari a La Veu de Catalunya. El Glosari era un article curt on deia les coses que estaven bé i les que estaven malament. També el 1906, Costa i Llobera publica un llibre model, Horacianes, i Josep Carner publica Els fruits saborosos.
• 1907: Prat guanya les eleccions i és elegit president de la Diputació de Barcelona.
• 1914: Prat es fa president de la Mancomunitat de Catalunya.
• 1917: Prat mor i el succeeix Josep Puig i Cadafalch, arquitecte modernista.
• 1923: El cop d'estat de Primo de Rivera anul·la la Mancomunitat.

Eugeni d'Ors (1881-1954)

Figura intel·lectual més destacada del noucentisme i màxim representant. Va prendre part activa en aquest moviment al costat de Prat de la Riba. El Glosari, publicat a La Veu de Catalunya el 1906, va ser escrit al llarg de 15 anys. Les Glosses són assaigs breus, d'una extensió no superior a una pàgina, amb un estil perfecte, que pretenen persuadir i fer reflexionar sobre diversos temes a una col·lectivitat, indicant la manera com s'ha d'actuar.

Va ser primer director de l'Escola, secretari de l'Institut d'Estudis Catalans i director general d'Instrucció Pública. El 1920 signa les seves glosses amb el pseudònim «Xènius» per donar-les un to clàssic, similar al llatí.

Obres destacades:

• La ben plantada (1912): la protagonista, Teresa, encarna els valors de la burgesia catalana.
• Tina i la Guerra Gran: llibre de glosses on mostra la tendència sobre el conflicte moral.
• Gualba la de les mil veus: defensa de la seva opinió sobre Catalunya.
• La vall de Josafat: protagonistes personatges històrics que destaquen per algun tema.
• El nou Prometeu encadenat.

Característiques: defensa apassionada del classicisme, arbitrarisme (models de com es fan les coses, sempre present a les seves obres), civilitat (totes les seves obres transcorren en llocs urbans). L'arbitrarisme té molta relació amb el pontificar, és a dir, dir el que està bé i el que està malament. En el seu llenguatge utilitza termes molt refinats i elevats, un to parabòlic i musicalitat.

Josep Carner (1884-1970)

Personatge més destacat de la lírica noucentista. Fill únic, als 18 anys es va llicenciar en dret i als 21 en filosofia i lletres. Es va dedicar tota la seva vida a la literatura, i se li va atorgar l'àlies de «Príncep dels poetes».

El 1918-1919, als 35 anys, coneix Carmen d'Ossó, filla del cònsol de Xile, s'enamora d'ella i es casen. El 1920 entra a la carrera diplomàtica i després es fa cònsol; més tard renuncia per la dictadura de Franco. La seva primera dona mor i ell es trasllada a Mèxic, on fa de professor a la universitat i coneix la seva segona dona; després es muden a Brussel·les. El 1969, enyorant Catalunya, torna abans de morir, i mor a Brussel·les. Se li va atorgar el títol d'«Ambaixador de Mallorca».

Etapes poètiques

• 1896-1905 (1a etapa de formació): té una estima especial per Verdaguer; no li agrada gens l'espontaneïsme de Maragall. Publica El llibre dels poetes i Primer llibre de sonets (1904).
• 1906-1924 (2a etapa, noucentista): es publica Els fruits saborosos, un poema dedicat a 18 fruites, classificades en quatre etapes: infantesa (primavera: meduixes, peres, albercocs, nous), plenitud (fecunditat: préssecs, taronges, llimones, cireres), maduresa (tardor: pomes, figues, castanyes, serves, ametlles) i immortalitat (el raïm convertit en vi, que dura anys i anys). Utilitza sempre una mètrica diferent, un llenguatge depurat, i els protagonistes tenen noms amb reminiscències clàssiques. Altres obres: Auques i ventalls (1914), poema amorós amb to humorístic i irònic; La paraula al vent, amb influències d'autors europeus; i Bella terra i bella gent (1918), de caire patriòtic.
• 1925-1939 (3a etapa, simbolista): llibres de poemes El cor quiet i La primavera al poblat. Obra més important: Nabí, poesia metafísica, llarg poema que comença a escriure quan és cònsol a París i publica el 1941; està estructurat en sis cants i mai ningú no l'ha llegit al complet. El 1959 publica El tomb de l'any.

Característiques: els noucentistes, com a poetes, adopten una mètrica rígida i estructurada, decantant-se per formes mètriques molt ben fetes i depurades, i en particular pel sonet. Utilitzen un lèxic molt culte i depurat, coneixen tota la lírica catalana, fan sempre referències al món clàssic i mostren una realitat ideal i harmònica. Abunden l'ironia, el sarcasme i l'humor.

Temes: extreuen de la realitat quotidiana els temes dels seus poemes, cantant la seva senzillesa i quotidianitat; el tema amorós (amor cap a la seva dona i la família); la feminitat; l'ideal ciutadà, enfrontat sempre a la vida rural dels modernistes; el pas del temps (l'envelliment com a particularitat); i el procés de la inspiració creadora.

Guerau de Liost (1878-1933)

El seu nom real és Jaume Bofill i Mates. Es dedica a la poesia, neix a Ulldemolins i mor a Barcelona. Tota la seva vida va tenir càrrecs a les institucions catalanes. La seva poesia té totes les característiques del noucentisme: perfecció, brillantor, etc., amb una certa manca de sentiments.

Obra més destacada: La muntanya d'ametistes (1908). Guerau de Liost és el seu pseudònim. Du un pròleg amb el manifest del noucentisme. El poema transcorre al Montseny i ofereix una visió ordenada de la muntanya, ambientat en la natura. Altres obres: La ciutat d'ivori (1918), ambientada a Barcelona, i Somnis, que tracta temes de religiositat, amor cap a la família i el pas del temps.

J. M. López Picó

Típic home noucentista que va treballar en les institucions. Tenia habilitat per a la poesia, però els seus versos li mancaven musicalitat i sentiment. Va començar en el noucentisme i acabà en una poesia pura (difícil, obscura) postsimbolista. Obres: Intermezzo galant, Turment-frument, Poemes del port. Temes: amor cap a la família, religió, amistat... Va dirigir, juntament amb J. M. Junoy, la revista La Revista.

L'Escola Mallorquina

És un moviment poètic que es dona principalment a l'illa de Mallorca a finals del segle XIX i que s'estén al llarg del segle XX. Hi ha generacions de poetes amb característiques semblants, que han treballat sota el mestratge de Pons i Gallarza, iniciador i capdavanter de l'escola. Es caracteritza pel classicisme, tant pels temes com per les formes, i s'inspira directament en autors llatins.

La revista La Nostra Terra (1926-1936) reuneix els qui continuen l'Escola Mallorquina i treballen conjuntament.

Poetes destacats

• Maria Antònia Salvà: en la seva obra hi ha molts elements de la lírica popular (cançoner i romancer). Obres: Poesies i Espigues en flor, la que més fama li ha donat. En els seus darrers anys va fer unes memòries literàries.
• Llorenç Riber: sacerdot, traductor i poeta, gran coneixedor dels clàssics llatins. Els seus poemes (A sol ixent, A sol alt) no són els que més fama li van donar, sinó el llibre de prosa poètica La minyonia d'un infant orat. Va ser acadèmic de la RAE.
• Miquel Ferrà: director i president de tot aquest grup de poetes. Va fundar la revista Migorn, on col·laboraven autors de l'Escola Mallorquina. Obra: Amic camí, llibre de poesies.
• Isidor Macabich (Eivissa, 1883-1973): ordenat sacerdot el 1907 i nomenat canonge arxiver de la Catedral el 1913. Des de molt jove va tenir contacte amb Antoni M. Alcover. Durant tota la seva vida va ser redactor en cap del Diario de Ibiza, i amb altres sacerdots va crear un centre d'acció social. Obres: A la Verge Immaculada (1901, temàtica religiosa), Es feudalisme eivissenc (1908, primera obra d'caire històric), Dialectals (1933), De mi vida (1950, poesies en eivissenc i castellà), Historia de Ibiza (1966-1969, obra completa), Ebysos i ciclo fenicio (1933, poemes sobre Eivissa i els seus conquistadors), Mots de bona cristiandat (1918, locucions del nostre cicle vital) i Romancer tradicional eivissenc (1956, cançons típiques que canten la feina del camp). Va rebre influències de Verdaguer, Costa i Llobera i Joan Alcover.

Després de la postguerra apareix la 3a generació de l'Escola Mallorquina, integrada per Miquel Dolç, Llorenç Moyà i Jaume Vidal Alcover.

Característiques de l'Escola Mallorquina: classicisme, perfecció formal, lèxic depurat i contenció dels sentiments. Està molt influïda per Costa i Llobera i per Joan Alcover.