La Novel·la i la Poesia de Postguerra: Autors Clau i Gèneres Literaris
1. La Novel·la de Postguerra
A partir de la dècada dels 40, la narrativa va començar a ressorgir lentament. Primer, per part dels novellistes exiliats amb la publicació de revistes com Papers de l'exili. I més endavant, amb l'amenaça de la censura sempre present, de la mà dels qui no van marxar.
Són tres les tendències artístiques principals:
- La novel·la realista (Enric Valor)
- La novel·la psicològica (Mercè Rodoreda)
- La prosa de l'exili (Pere Calders)
La Prosa d'Exili: Pere Calders
Molta de la narrativa desenvolupada pels escriptors que es van veure obligats a exiliar-se presenta arguments relacionats amb aquesta circumstància. Parlem, per tant, d'obres testimonials que incorporen el tema de l'enyorament. Trobem igualment una clara denúncia de la guerra i de les seues conseqüències. També apareixen elements exòtics relacionats amb Mèxic i amb altres països d'Amèrica del Sud.
Pere Calders (Barcelona, 1912-1994) va ser un dels més reconeguts escriptors de contes de la segona meitat del segle XX, i que també es va dedicar a la il·lustració, la novel·la i el periodisme. Acabada la Guerra Civil, va viure exiliat a Mèxic durant vint-i-tres anys, on es va obrir camí professionalment dins del món de l'edició.
La narrativa de Pere Calders està molt condicionada per l'espai i els personatges que li va proporcionar Mèxic. Una de les seues característiques principals és l'aparició d'esdeveniments màgics o insòlits. Aquest fet, envoltat d'humor i d'ironia, contribueix a crear una atmosfera de l'absurd que impregna gran part de la seua obra.
Cròniques de la veritat oculta, publicat el 1955, arreplega 31 narracions que va escriure Calders durant els primers anys d'exili. És considerada una de les publicacions més importants de la primera postguerra. Són recurrents els personatges amb poders màgics o paranormals.
L'Assaig com a Vehicle del Pensament
És mitjançant l'assaig o l'article d'opinió que un autor o una autora opina, interpreta, pensa o reflexiona sobre algun aspecte de la realitat que l'envolta. La funció bàsica d'aquest gènere literari en prosa és persuadir el lector, a qui exigeix un paper actiu.
L'assaig no segueix una pauta establida pel que fa a l'estructura i té una extensió molt variable. Es caracteritza per tractar un tema d'actualitat, generalment humanístic. L'autor o l'autora presenta el tema des d'un punt de vista personal i, per tant, subjectiu. L'assagista s'adreça al lector culte però no especialitzat i utilitza l'argumentació per a avançar en la seua tesi.
L'assaig demana un registre culte de la llengua, un vocabulari precís i diversitat de figures retòriques. Està escrit majoritàriament en primera persona.
Joan Francesc Mira
Joan Francesc Mira va nàixer a València l'any 1939. És considerat un dels escriptors més versàtils i creatius de les darreres dècades. La seua obra assagística gira al voltant de l'antropologia i de la interpretació de les cultures i les nacions.
Dues de les seues obres assagístiques més importants són Crítica de la nació pura (1985), on exposa les condicions que caracteritzen les nacions, i Sobre la nació dels valencians (1997), una obra que gira al voltant de la realitat valenciana.
Joan Francesc Mira ha desenvolupat també el seu treball assagístic com a articulista en els periòdics, on projecta la seua concepció de la realitat. Fa servir habitualment recursos expressius i utilitza una gran quantitat d'adjectius valoratius que li permeten mostrar emocions i descripcions.
Diccionari per a Ociosos
L'obra Diccionari per a ociosos es va publicar el 1964 i està formada per diverses anotacions, de distinta llargària, on l'autor fa una mirada al món contemporani. Tal com indica el títol, l'obra convida al divertiment sense deixar de banda la rigorositat en l'escriptura que practicava Fuster.
L'obra està escrita amb frases contundents i hi combina entrades llargues i més erudites amb d'altres curtes que freguen l'aforisme. Sempre partint de l'originalitat i la suspicàcia, el sentit comú i les comparacions, fa ús de la primera persona i presenta un estil àgil i amé.
Amb aquesta obra, explica situacions i reflexions sobre el món dels nostres dies i sobre els grans temes de debat històric del segle XX.
La Poesia de la Postguerra (1939-1960)
Malgrat les enormes dificultats de la postguerra, autors i autores d'aquesta generació escriuen obres de gran qualitat: hi denuncien la situació política i ajuden a preservar el món i la cultura que la dictadura volia eliminar. Són, en definitiva, els creadors que van treballar per a salvar-nos els mots.
La poesia a partir dels anys 50 abandona les modes de principi de segle i es diversifica per a donar lloc a diverses maneres de representar la postguerra d'una òptica pròxima al realisme. Alguns poetes, però, decidiren continuar l'estètica avantguardista desplegada abans de la Guerra Civil, experimentant amb el llenguatge o desfent les fronteres entre les arts (com els poemes visuals de Joan Brossa, per exemple).
Podem destacar tres corrents principals:
- a) La poesia conceptual: Salvador Espriu
- b) La poesia de la quotidianitat: Miquel Martí i Pol i Vicent Andrés Estellés
- c) La poesia intimista: Maria Beneyto
