Poesia catalana contemporània: evolució, models i corrents des dels anys 70
Evolució
Els joves escriptors dels anys 70 fins a l'actualitat gaudeixen d'una formació universitària. Cal remarcar tres moviments: continuïtat i eclecticisme, contrarealisme i poesia de l'experiència.
Continuïtat i eclecticisme
Pel que fa al moviment de continuïtat i eclecticisme durant el final del franquisme i la resta dels anys 70, la poesia experimenta una recuperació. Hi ha una integració de les tendències anteriors: clàssics, inspiració mitològica i també poesia postsimbolista. També hi ha una continuació del realisme social.
Contrarealisme
En referència al contrarealisme, la reacció antirealista dels anys 70 fa que alguns poetes s'inclinen per una proposta formalista i més culturalista.
Poesia de l'experiència
Respecte a la poesia de l'experiència, el poeta formula les seues vivències i reflexions, sense aspirar a convertir-se en un teòric d'una ideologia determinada.
Durant els anys 90, es recorre a poemes breus menys emfàtics o engolats literàriament.
Models o corrents
Durant la postguerra proliferen una sèrie de tendències que resultaran imprescindibles per als futurs poetes. En concret destaquem dos:
1. Avantguardisme
En primer lloc, trobem l'avantguardisme. L'experimentalisme de les avantguardes reivindica la ruptura formal i lingüística.
2. Postsimbolisme
En segon lloc, cal remarcar el postsimbolisme, les característiques del qual són principalment:
- L'evasió de la realitat social
- El discurs reflexiu sobre la mort, el dolor…
- Els punts de vista religiosos i humanistes
- Una tendència a l'hermetisme expressiu (poesia molt personal a través d'experiència emotiva)
Per contra, la tendència en la qual s'inscriu l'obra denuncia la situació de repressió i misèria que es pateix a Espanya (realisme humanista, històric).
Evolució: autors destacats
Enric Casasses
En primer lloc anomenem a Enric Casasses, que destaca per ser un poeta més experimental. Remarquem la publicació dels dos primers llibres de poesia, “La bragueta encallada” i “La cosa aquella”. L'any 1991 es reconeix com a poeta tant pels lectors com per la crítica. Fins ara té més de 25 llibres de poemes i ha obtingut diversos premis.
La seua poesia té diverses fonts i segueix corrents diferents. Es basa en l'oralitat, de la poesia trobadoresca a la poesia surrealista i el moviment dadà, del Renaixement i el Barroc a la cultura underground i la psicodèlia.
Maria Mercè Marçal
En segon lloc, tenim a Maria Mercè Marçal, que és la poetessa que potser siga capaç de combinar la tradició clàssica, la innovació i el compromís ideològic. Això ja ho demostrà a la seua primera obra “Cau de llunes”, on fa palesa la triple opressió: ser dona, de classe baixa i nació oprimida.
Altra obra important és “Sal oberta”, que mostra la solitud i el respecte per la igualtat entre homes i dones. En aquesta etapa hi ha menys retoricisme i els temes giren al voltant de l'experiència amorosa (canvi de l'heterosexualitat a l'homosexualitat) i la seua mort.