Poesia catalana del segle XX: Vicent Andrés Estellés, Salvador Espriu i Miquel Martí i Pol

Vicent Andrés Estellés

Vicent Andrés Estellés (Burjassot, 1924 - València, 1993), poeta i periodista de professió, aconseguí publicar 4 poemaris als anys 50 i 60. Als anys 70 va publicar els poemaris La clau de tots els panys i Llibre de meravelles, seguits pels primers volums de L'obra completa, obra que va aconseguir popularitat i prestigi en l'àmbit català.

Estellés escriu poemes sobre la fam, el sexe, l'amor, la mort concreta i propera, les repressions de tot tipus, sense estalviar detalls descriptius sobre personatges i esdeveniments quotidians, i va construint una crònica social, amarga i esperançada. També conrea una poesia del cos i dels sentits, que canta als productes de la terra i a la felicitat de les coses menudes. Sempre és una poesia compromesa, lligada a la dignificació del seu poble.

Destaca l'expressió directa de la sexualitat o l'ús del registre col·loquial, que conviuen amb una elaboració estilística i referències culturals, unides a la parodia. Altres recursos són l'apel·lació en segona persona i l'ús expressiu dels topònims, que per a Estellés són mots carregats de simbolisme, així com un to de confidencialitat de gran eficàcia comunicativa.

El punt de vista d'Estellés és el d'un cronista situat en el marge de la societat, però en el centre de la tradició cultural, amb la qual dialoga de tu a tu. Això fa d'ell un poeta universal.

Salvador Espriu

Salvador Espriu (1913-1985), escriptor de prosa, poesia i teatre, és un dels autors més valorats i amb més repercussió social de la literatura catalana del segle XX.

Abans de la guerra civil, aconseguí una sòlida formació universitària i va publicar set llibres de narrativa, com Laia o Ariadna en el laberint grotesc.

La postguerra va prohibir revistes i editorials. Als anys 50, Espriu aconseguirà publicar alguns llibres de poemes, que passaven la censura més fàcilment que la prosa. Qualificats de postsimbolistes, presenten característiques com una gran elaboració retòrica unida a una preocupació social. El tema central és l'elegia per un món perdut, personal i col·lectiu, a Cementiri de Sinera.

El 1960 publicà La pell de brau, on es presenta una actitud profètica davant la tragèdia de Sepharad, territori periòdicament assolat per guerres fratricides. El poeta proposa la reconciliació. Aleshores passarà a ser el poeta del compromís civil, i la poesia serà qualificada de realista, adreçada a tota la societat, transmesa amb un llenguatge directe i comunicatiu, poc metafòric i sovint narratiu.

Hi destaca un minuciós treball lingüístic, la multitud de registres emprats i la presència de la mitologia egípcia, hebrea, grega, medieval o barroca, ja que el mite és l'instrument més precís per expressar les seves inquietuds.

Poesia als anys 60, 70 i posteriors

Als anys 60, el realisme va dominar la producció poètica. Era una poesia políticament compromesa que usava un llenguatge directe i comunicatiu. Als anys 70 es va considerar exhaurit i limitat des del punt de vista estètic. Un grup de joves poetes encapçalat per Per Gimferrer, influït pel simbolisme i el surrealisme, va conrear una poesia profundament retòrica (Maria Mercè Marçal, Josep Piera). Al mateix temps, els poetes realistes de primera fila, com Salvador Espriu, Gabriel Ferrater, Vicent Andrés Estellés o Miquel Martí i Pol, continuaven essent molt llegits i populars, així com la Nova Cançó, que seguia musicant o creant lletres de caràcter compromès. Després dels 70, es desenvolupa una poesia més intimista i meditativa, influïda per l'experiència de Gabriel Ferrater i de Jaume Subirana.

Els últims anys, la poesia experimental (Enric Casasses, Perejaume) és una poesia que trenca amb el text, ja que incorpora diversos suports diferents al paper, formats, so, vídeo, espectacle o recursos relacionats amb la tecnologia. Alguns poetes experimentals, com Josep Pedrals, són activistes a favor de l'oralitat de la poesia i de noves formes de comunicació del poema. La característica principal és l'eclecticisme i la gran varietat de propostes estètiques, i per part dels lectors, l'interès creixent i l'assistència massiva a recitals i manifestacions poètiques de tota mena.

Miquel Martí i Pol

Miquel Martí i Pol (Roda de Ter, 1929 - Vic, 2003), poeta, escriptor i traductor, és un dels poetes en llengua catalana més populars i llegits.

De professió comptable en una fàbrica tèxtil, Martí i Pol crea una poesia de caràcter existencialista i metafísic, tot interrogant-se sobre el seu ésser i el seu destí. Una crisi dels valors religiosos es resol mitjançant una obertura social amb el poemari La fàbrica (1959), amb el qual s'inclou en el corrent del realisme històric en tant que recrea el món de la gent amb qui conviu. Ells són els seus «herois». El contrast entre la duresa d'aquestes vides i el tractament humà, d'una gran tendresa, i la referència a les persones concretes n'és una de les característiques més originals.

Pels efectes de l'esclerosi múltiple que comença a patir cap al 1970, la seva poesia s'interioritza i s'imposa la solitud. El poeta descriu un món reduït i tancat, en què els sentits prenen un paper central. A Quadern de vacances (1976), la seva poesia tornarà a ser un cant a la vida, a l'amor, a l'erotisme, a la fe en les persones i al compromís cívic.

La seva poesia és autobiogràfica, però transcendeix la realitat de la seva malaltia i del seu temps històric, i crea un paisatge interior que transmet serenitat, perquè està construït a partir de l'observació del món que l'envolta i del valor absolut de l'amor.