Poesia i teatre en català: de la crisi del realisme a la renovació teatral
La poesia catalana a partir dels anys seixanta
A finals dels seixanta, el realisme entra en crisi. Apareix una nova generació de poetes que redescobreix Josep Carner i Carles Riba. Influïts pel simbolisme i el surrealisme, experimenten amb el llenguatge. Destaquen Maria Mercè Marçal i Josep Piera.
Els trets més destacables són:
Una actitud més intimista.
La manifestació del món cultural a través de la intertextualitat (J. V. Foix feta per Carles Torner).
La recreació sublimada del món prohibit de la infància i la joventut viscudes.
La incorporació de la cultura moderna: el cinema i el còmic serveixen per experimentar sobre les possibilitats dels gèneres poètics i narratius.
El retorn a l’estètica simbolista i formalista i a l’existencialisme.
La poesia a partir dels vuitanta i els noranta presenta cert continuisme, però n’accentua l’experimentalisme en poetes com Albert Roig.
El ressò social de la poesia de Miquel Martí i Pol
Martí i Pol ha aconseguit un ressò popular inèdit en la nostra societat des de Jacint Verdaguer. Obra senzilla i gran difusió gràcies a la col·laboració amb cantautors com Lluís Llach i Maria del Mar Bonet.
Com a dada curiosa, Josep Guardiola va dir que Martí i Pol era el seu poeta preferit.
El ressò social d’aquest autor té molt a veure amb alguns fets que han marcat la seva vida:
El lligam al poble nadiu. La condició obrera l’ha ajudat a connectar amb lectors conscienciats amb la realitat obrera durant els anys seixanta i setanta (joves universitaris...).
Les conseqüències de l’esclerosi múltiple, que el va deixar impedit.
El compromís del poeta amb el país i amb la justícia social.
Els seus poemes descriuen la realitat d’autèntics “herois” (faenes d’obrers, mestresses de casa).
El seu llenguatge directe, narratiu i despullat de retòrica: paraules senzilles que aconsegueixen metàfores originals.
La renovació teatral des de la postguerra fins als anys setanta
Durant la postguerra, el teatre en català va ser prohibit. A partir del 1946 es van tornar a fer representacions, però fins deu anys més tard no es van permetre les traduccions d’autors estrangers. El teatre es limitava a la reposició d’obres anteriors a la guerra.
Als anys cinquanta es va produir una recuperació amb estrenes de Salvador Espriu, Joan Oliver, Joan Brossa i Manuel de Pedrolo, i es va permetre la traducció d’obres estrangeres.
L’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual, dirigida per Ricard Salvat i Maria Aurèlia Capmany, va revolucionar la nostra escena i va introduir les novetats teatrals europees.
El teatre social
El teatre social presenta dues modalitats:
Teatre document: posa en escena un fet històric controvertit sobre les causes i conseqüències a través dels personatges (autor: Ximo Vidal).
La sàtira política: comparteix la finalitat del teatre document, però en clau humorística i amb un caràcter més representatiu (El retaule del flautista).
Grups i autors destacats
Tasca de grups teatrals com Pluja i Els Joglars.
Altres grups de teatre: Dagoll Dagom, El Tricicle, Comediants i La Fura dels Baus.
Autors destacats: Joan Brossa, Manuel de Pedrolo i Josep M. Benet i Jornet.