Poesia de postguerra fins als anys 70: tendències i Vicent Andrés Estellés
Tendències de la postguerra fins als anys 70
En 1936 la poesia va aconseguir uns bons nivells de qualitat literària. Els poetes més importants abans de la guerra van ser Josep Carner i Carles Riba. La poesia de postguerra va seguir les línies bàsiques de la lírica anterior a la guerra.
Poesia de influència simbolista
Es caracteritza per l'ús sistemàtic del ritme de les paraules i dels símbols, perquè remeten a les seues connotacions, ja que el poeta havia de suggerir la realitat. La poesia estava condicionada per la clandestinitat i l'exili. Durant aquests anys es continuaven utilitzant tècniques simbolistes, però la temàtica es va obrir un poc cap a les preocupacions del moment. Autors com Carles Riba, Josep Carner, Joan Fuster, etc.
Poesia de tendència avantguardista
Són alguns dels autors que, abans de la guerra, seguien els corrents avantguardistes, sobretot el surrealisme, i que continuaven publicant en aquesta línia. En aquest moment es produeix la combinació de la tradició i la modernitat.
Poesia de tendència realista
Segueix una estètica de realisme històric i es feia una denúncia social de la dictadura. Es utilitzava una llengua més directa i col·loquial, una forma més narrativa i el vers lliure. La temàtica era la reflexió moral i metafísica, la denúncia social i política i la temàtica quotidiana. Autors com Vicent Andrés Estellés i Pere Quart.
Vicent Andrés Estellés
Es va dedicar professionalment al periodisme, cosa que va condicionar el seu estil, ja que la seua poesia és una realitat que va viure. La majoria de la seua producció no es va publicar fins als anys 70. Les obres que més destaquen són Llibre de les meravelles, Les pedres de la àmfora i Les homilies d'Organya.
En 1978 va rebre el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, raó per la qual va ser destituït del periòdic Las Provincias. També li van donar el Premi d'Honor de les Lletres Valencianes.
Característiques de la seua poesia
En la seua poesia es caracteritza per la referència constant a la realitat. Els temes principals són la mort, la fam i la misèria de la postguerra, la pàtria i la llengua, i l'amor obsessiu, de manera que aconsegueix un ambient eròtic que la fa celebre.
És un poeta poc acadèmic i cultista, amb aspectes contradictoris, com la preferència per petites circumstàncies de la vida i de la quotidianitat en comptes de la visió més negativa d'aquesta, la poetització de la cultura del moment o la tendresa i la ironia. Aquesta contradicció es manifesta en els seus procediments retòrics i estilístics. Presenta un to col·loquial amb formes lingüístiques pròpies del seu parlar.