La poesia del Segle d'Or català: humanisme, valencianització i modernització
La poesia del Segle d'Or
Al segle XIV, els humanistes van endegar la construcció d'un estàndard administratiu i la maduresa de la llengua literària.
Al segle XV, el català ocupa la poesia lírica i abandona la poesia trobadoresca a causa de:
- La crisi dels valors feudals.
- El protagonisme de la burgesia, que introdueix una concepció humanista i realista de l'amor, transformant la temàtica trobadoresca de la lírica.
- El distanciament polític i cultural amb el sud de França, que va portar a la desprovençalització de la llengua poètica.
Tensions polítiques i socials
Les tensions polítiques i socials a Catalunya van ser causades per la revolta de les remences, és a dir, de llauradors que estaven adscrits a un domini senyorial i només podien abandonar-lo mitjançant el pagament d'una redempció.
També hi va contribuir la guerra civil, causada per les desavinences de Joan II amb el seu fill, el príncep de Viana.
València, centre cultural
D'altra banda, València es va convertir en una ciutat d'intensa vida cultural, econòmica i política, que va influir en els gustos literaris. Com a conseqüència, la llengua va assolir la normalitat plena i l'estàndard es va valencianitzar, ja que els grans autors d'aquests segles van ser valencians. Les obres resultants de l'humanisme i de l'estàndard valencianitzat són:
- El diccionari bilingüe Liber Elegantiarum.
- Les Regles d'esquivar vocables e mots grossers o pagesívols.
Un aspecte negatiu: la castellanització
Aquesta situació d'eufòria cultural té, però, un aspecte negatiu: amb l'entronització dels Trastàmara, la cort va iniciar un procés de castellanització. El castellà es va convertir en la llengua de la cultura cortesana i el valencià es va relegar a la cultura popular, iniciant així el procés de substitució lingüística.
La modernització de la poesia
Els italians Dante i Petrarca van crear un nou corrent que va suposar la renovació de la nostra poesia. Aquest corrent poètic presenta l'amor com un sentiment d'unió amb Déu a través de la dona, vista com una criatura angelical (donna angelicata), tan bella com virtuosa.
Aquest nou concepte de la dona s'allunya del vassallatge feudal de l'amor cortés i s'acomoda millor a l'espiritualitat de la nova aristocràcia intel·lectual ciutadana.