Poesia valenciana de postguerra: del simbolisme a la poesia actual
Poesia de postguerra
Als primers anys de postguerra van aparèixer les primeres editorials1 i també les primeres revistes literàries valencianes de postguerra. En un ambient de carestia i desolació, va arrelar entre els poetes l'existencialisme parisenc: un moviment inconformista, filosòfic i literari que donava prioritat als temes derivats de la relació de la persona humana amb la realitat més crua.
Alguns dels poetes valencians que ubiquem en el «Grup poètic de postguerra»3 (1943-1960) es van moure entre el simbolisme intimista i el sentiment existencialista. El poeta simbolista i existencialista de la dècada dels 50 tractava de suggerir la realitat a través de l'evocació simbòlica, potenciant la paraula poètica amb un discurs ple de religiositat i humanisme.
Els joves poetes de començaments dels 60 s'adscriviren a l'estètica realista.
La poesia realista
La poesia realista de la dècada dels anys 60 es relacionà amb els enunciats teòrics de l'anomenat «realisme històric» o «realisme socialista». Algunes característiques de la poesia realista són:
- es considera una persona corrent;
- el destinatari és qualsevol lector;
- el protagonista és una persona corrent, no un heroi.
Poesia actual
Al començament de la dècada dels 70 es va recuperar l'obra de J. V. Foix i es van publicar dos llibres que superaren el realisme i inclinaren la poesia catalana cap al simbolisme i l'experimentalisme: Els Miralls (1970), de Pere Gimferrer, i Poesia rasa (1970), de Joan Brossa.
Característiques de la poesia d'aquesta etapa:
- la pretensió del poeta d'introduir el lector dins el text;
- una pràctica rebel;
- nous arguments;
- nous valors de la paraula poètica.
L'any 1973 la poesia valenciana s'allunyà del realisme precedent. Els nous referents foren Joan Navarro i Salvador Jàfer.
Els anys 80 i 90
Durant els anys 80 els poetes elaboraren una visió de la realitat des del «jo», a través de la suma de vivències personals, i concebiren la poesia com a expressió de la pròpia intimitat. Als anys 90 abandonaren la idea d'actuar com a memòria col·lectiva o com a impulsors de la transformació social, i tendiren a l'autobiografia i a la intimitat.