Prejudicis lingüístics i etnocentrisme: llengües, dialectes i poder

Els tentacles llunyans d'una educació potinera

En aquest capítol s'ens presenten els prejudicis innocents, la responsabilitat dels quals és patrimoni de les persones que han estat objecte passiu d'una educació convencional fornidora de models per a la pervivència de l'etnocentrisme. Aquests són els prejudicis populars i es poden classificar en tres dicotomies:

Llengües fàcils i llengües difícils

En la primera hi trobem les "llengües fàcils" i les "llengües difícils". Segons Tuson, els que titllen una llengua de "difícil" no són gent especialment proclive a aprendre-la: són persones còmodament instal·lades en el monolingüisme i se senten neguitoses si al seu voltant n'hi ha d'altres que parlen una llengua diferent de la seva. Hi ha sempre una dificultat immensa, perquè les llengües són mecanismes molt complexos i, com no, totes les llengües són, per als seus parlants, les seves llengües.

Llengües suaus i llengües aspres

En segon lloc trobem les "llengües suaus" i les "llengües aspres"; l'egocentrisme, en aquests casos, té una versió molt peculiar: el fonocentrisme. Aquesta suavitat pot anar més enllà, i aleshores parlaríem de llengües "femenines", com ja hem dit abans. Per a tirar avall aquesta dicotomia, Tuson ens parla de les "cordes vocals" com a productores del so. Mirat des d'aquest punt de vista: què és el que produeix un so més agut o més greu? Les llengües o les cordes vocals de cada persona? Com tots sabem, són les cordes les que produeixen un so més agut o més greu, i aquesta classificació no és més que una comparació de les altres llengües agafant com a model la pròpia. Les llengües són sistemes a l'abast dels parlants, i els sistemes no tenen sexe, ni són suaus o energètics, o bonics: són xarxes de relacions.

Llengües amb molts o pocs parlants

La tercera dicotomia és la de llengües amb molts o pocs parlants, un problema numèric. Però si agafem les estadístiques del nombre de parlants de cada llengua de diferents instituts (Breton, Kalzer...) observarem que els milions volen! Uns posen que el xinès té 800 milions de parlants, i uns altres diuen que en té 632. Aquestes diferències brutals no poden ser fruit d'un estudi minuciós, ja que, per començar, ningú s'ha dedicat a comptar persona per persona qui parla cada idioma; també cal tenir en compte si el recompte conté tots aquells parlants que han après la llengua com a segona llengua o no. En definitiva, la credibilitat de les estadístiques és relativa i la veritat és que els parlants normals no somien milions. Les estadístiques només són una altra manera de realitzar un prejudici lingüístic: llengües multimilionàries i llengües sense tants parlants. El que sí que és important veure en les estadístiques és que el nombre de parlants de les llengües multimilionàries va en augment, mentre disminueix el nombre de parlants de les llengües minoritàries.

La presumpció (volguda?) de la ignorància

Algunes idees que l'autor ens vol fer prendre i reflexionar són aquestes:

• Els judicis de valor que fan els cultes són més subtils. Els intel·lectuals critiquen, denuncien, però són opinions que no són prou matisades. Els savis són humans com tothom, però ells diuen alguna cosa i té valor; en canvi, si jo dic alguna cosa no em faran cas. Els savis tenen major influència, per això són savis i es consideren les seves dites com a correctes.
• Els lingüistes no haurien de cometre mai l'error d'identificar una llengua amb el seu diccionari. És a dir, quan un lingüista analitza una llengua no la ha de mesclar amb la seva, no la ha de comparar sinó que l'ha d'analitzar de forma objectiva. Per tant, si no ho fa així, mostrarà prejudicis.

Llengua i dialecte

A més, en aquest capítol se'ns presenta el problema de la diferència entre llengua i dialecte. En general, els especialistes de la matèria donen diversos valors a "dialecte", segons els casos: un d'històric o genèric i un de sincrònic o descriptiu, tot i que això es podria entendre com una simplificació excessiva. En primer lloc, es parla que el català, el castellà, el francès... són dialectes del llatí; en segon lloc, es parla de dialecte com una varietat d'una llengua.

Què ens diu que dues parles corresponen a una mateixa llengua? Segons Joan Veny, les parles són d'una mateixa llengua si: la comprensió és recíproca, hi ha homogeneïtat estructural i es pot adoptar per una mateixa comunitat social.

A part d'aquesta delimitació entre parla/dialecte i llengua, els lingüistes i els dialectòlegs no consideren que cap dialecte sigui millor que un altre. En aquest punt trobem una sèrie de conceptes interessants: l'estàndard no és una llengua; obviament és una varietat més que haurà estat privilegiada per raons extralingüístiques.

Entre llengua i dialecte, els "perjudicadors", com diu Tuson, diuen que llengua és la que és oficial d'un estat. El pas de dialecte a llengua no és un concepte sinó la meditació d'un fet aliè a les dues: un fet polític. Si agafem un dialecte i li posem una llarga història, ja tenim una llengua.

Un dialecte no és una desgràcia i no és motiu per a complex d'inferioritat fer-lo servir, perquè la llengua comuna no pot ser res més que la coincidència essencial dels dialectes.

Les pseudo-raons dels nous civilitzadors

Ara Tuson ens parla de l'anomenat idioma "internacional", "de comunicació" i "de progrés". És aquell considerat apte per a tots els àmbits: considerat internacional perquè tothom, o un gran nombre, l'entén; de comunicació perquè té un ampli vocabulari i lèxic amb unes normes establertes; i de progrés perquè és un idioma cada vegada parlat per més gent.

"Tota llengua és de comunicació en els indrets en què funciona i als quals hom sol anar per fer petar la xerrada amb la gent que hi viu".

"Una llengua és una llengua, i només arriba a ser "internacional" a causa d'una expansió colonial, amb un exèrcit fent d'ambaixador o amb l'espasa de Damocles de la seva amenaça".

El panorama lingüístic del món és complex, i si la realitat lingüística és complexa és degut a la superposició de pobles sobre d'altres.

I les desigualtats i les humiliacions no les fan les llengües: "les llengües no són coses, les llengües són ficcions; el que dóna cos a una llengua són els parlants: sense parlants no hi ha llengua".

"El poder i la grandiositat de la llengua russa són el testimoni irrefutable de les grans forces vitals del poble rus, de la seva gran cultura i del seu gran destí històric. La llengua russa és reconeguda unànimement com la llengua d'un gran poble". Aquestes paraules les va escriure un gramàtic soviètic, com era d'esperar, perquè l'autocrítica i el poder no solen ser grans amics.

La grandesa no és sinó la cara lluent de la inseguretat: una manera de resoldre els dubtes per la via més expeditiva, la de la ignorància.

El control del poble

Un país sempre vol controlar el poble, i per a fer-ho hi ha dues maneres: la primera consisteix en una opressió directa, que només serviria en períodes de temps curts. Però també trobem l'assimilació ideològica com a mètode de consens: és més lenta i consisteix en la instrucció i la ignorància alhora. Aquesta ignorància es nodrirà d'estereotips difícils de combatre.

La complexitat lingüística del món és entesa com una complicació. Per a la immensa majoria de la humanitat, la qüestió de la complexitat lingüística no existeix, ja que la immensa majoria de la població mundial neix amb una llengua, viu i mor amb aquesta llengua.

Llengües amb estat i llengües sense estat

Però trobem a nivell mundial una classificació més de les llengües: les "llengües amb estat" i les "llengües sense estat". Primer s'hauria d'analitzar que la majoria de les llengües no són l'oficial de l'estat, per la qual cosa no podem considerar les llengües amb estat com la majoria. En segon lloc, i ja centrant-nos en les llengües amb estat, s'ha de distingir entre els estats amb una sola llengua oficial d'aquells que en tenen més d'una; cal tenir en compte també que hi ha llengües que viuen en un estat com a oficials però que també les podem trobar en altres estats com a minoritàries o no oficials.