Les quatre grans cròniques catalanes: història, humanisme i novel·la cavalleresca al segle XV
Les quatre grans cròniques
Les quatre grans cròniques donen, en conjunt, una visió de la que fou la Corona catalanoaragonesa als segles XIII i XIV, l'època de la consolidació de Catalunya i de la seva expansió política i comercial per la Mediterrània.
La intenció de les cròniques era exaltar l'heroisme dels monarques i la grandesa de les gestes que havien dut a terme. L'objectiu fonamental era donar a conèixer i lloar la dinastia catalana a fi de justificar les seves empreses polítiques. A més, es pretenia que les cròniques fossin un "mirall de prínceps", és a dir, que servissin d'exemple als futurs reis.
L'humanisme
Durant el regnat de Pere III el Cerimoniós, es produeix un fet cabdal per a la prosa catalana: la reestructuració de la Cancelleria Reial. Els documents que s'hi redactaven arribaven a tots els punts del domini lingüístic català i eren considerats models de prosa perfecta.
Els dos autors italians que obren la porta a l'humanisme són Francesco Petrarca (1304-1374) i Giovanni Boccaccio (1313-1375). Són els primers que miren l'antiguitat clàssica amb uns ulls nous i en redescobreixen els valors fonamentals: l'ésser humà com a mesura de totes les coses i la raó com a únic camí per assolir el coneixement.
La Cancelleria Reial tindrà, per tant, un paper molt important en la introducció del corrent humanista i en la difusió dels seus autors.
Novel·la catalana del segle XV
Els primers exemples de narrativa de ficció en llengua romànica són els romans francesos, que es nodriren de dues fonts temàtiques: la mitologia grega i les llegendes artúriques. Aquestes darreres tractaven sobre el rei Artús i els cavallers de la Taula Rodona. L'autor que divulgà la matèria de Bretanya, o cicle artúric, fou Chrétien de Troyes (segle XII), i des de França la va difondre per tot Europa. Les seves novel·les es caracteritzaven per:
- l'exotisme geogràfic;
- la imprecisió històrica;
- la presència d'elements meravellosos o màgics, la qual cosa conferia un to d'inversemblança al relat.
Novel·les cavalleresques
Segueixen encara la tradició artúrica i hi ha cabuda per a les aventures i gestes dels cavallers. Les seves característiques són:
- No hi ha la presència de l'element meravellós, cosa que les dota de versemblança.
- Els herois són humans i tenen sentiments.
- L'espai i el temps històric són sempre localitzables.
Les dues grans novel·les cavalleresques són Curial e Güelfa i Tirant lo Blanc.
Context històric
El període històric en el qual s'escriviren les dues novel·les comprèn des del final de l'edat mitjana.
La cavalleria medieval
La cavalleria fou la institució militar de l'època feudal. A més de les funcions guerreres, representava un ideari absolutament representatiu del món medieval; més tard, aquest ideari no només seria cavalleresc, sinó també feudal.
Al segle XV, aquesta institució i la societat feudal en general es trobaven en crisi i en plena davallada. Per això mateix, la literatura cavalleresca i, al mateix temps, els cavallers del segle XV pretenien viure novel·lescament imitant els herois de ficció.