Quim Monzó i la poesia catalana actual: temes, estil i característiques
Quim Monzó
Quim Monzó (Barcelona, 1952) és autor d'uns quants llibres de contes, alguns excepcionals, en els quals no ha usat mai aquella llengua ortopèdica que va convertir bona part de la literatura catalana en un cadàver encarcarat. La seua lectura permet advertir el rigor de l'autor en la tècnica d'armar la narració curta i la uniformitat d'un estil que no té res a veure amb la simplificació lingüística.
La seua prosa captiva perquè no tendeix a l'ornament ni a la retòrica, sinó perquè cada paraula, cada frase, aconsegueix desfer-se del seu ús diari neutre, assolint d'aquesta manera la restitució del seu valor original; així, les frases fetes deixen de ser tòpiques.
Temes principals de l'obra
Els seus contes són un reflex de la societat contemporània, i els temes més destacats són:
- Els conflictes sentimentals: una bona quantitat se centren al voltant de la solitud de les parelles i dels trasbalsos i les contrarietats que ha de patir i superar un individu solitari per aconseguir qualsevol companyia.
- La vida a la gran ciutat: la narració esdevé una guia contemporània de la vida exasperada d'una gran ciutat. La solitud, la desesperança, l'avorriment i els actes incomprensibles i rutinaris de cada dia queden reproduïts en les voltes que peguen els personatges de Monzó entre les cares anònimes dels veïns dels carrers i els clients dels bars, insegurs i a la recerca de no se sap ben bé quina il·lusió.
- La faula moral
- L'activitat d'escriure i crear: les paradoxes, les ambigüitats i els enigmes que acompanyen l'acte de fer literatura.
Poesia actual
A l'inici de la dècada dels 70 es recuperà l'obra de J. V. Foix i es publicaren dos llibres cabdals que superaren el realisme i inclinaren la poesia catalana de les darreres dècades cap al simbolisme i l'experimentalisme. La poesia no realista, que en pocs anys es convertí en hegemònica, presentà les característiques següents:
Característiques de la poesia no realista
- Nous paràmetres del codi textual: la pretensió del poeta, d'acord amb els plantejaments estètics del moment, introduïa el lector dins el text o el discurs que conformava l'escriptura mateixa.
- Pràctica rebel: connectava amb pràctiques d'escriptura que havien conformat la història de la poesia del segle XX: el simbolisme, l'avantguardisme i el surrealisme.
- Nous valors de la paraula poètica: la paraula poètica deixà de ser utilitzada per a narrar i passà a suggerir, a evocar, a ser imaginativa i ambigua.
- La poesia, eina d'investigació: la poesia fou considerada de nou com una eina d'investigació de la subjectivitat del poeta.
- Nous arguments: els poetes argumentaren des de punts de vista innovadors, com ara la reivindicació de la dissidència i la ruptura amb els valors de la tradició cultural, familiar i social.
Evolució als anys 90
Als anys 90 abandonaren la idea d'actuar com a memòria col·lectiva o com a impulsors de la transformació social, tendiren a l'autobiografia i a la intimitat i sovint manifestaren un acusat escepticisme. Al marge d'altres consideracions, prevalgué la pretensió de l'obra ben feta. S'hi observà una tendència al recolliment del discurs, amb poemes més breus i menys emfàtics, més íntims, més al·lusius i menys rotunds.