Quim Monzó: narrativa curta, societat contemporània i recursos literaris

Quim Monzó (Barcelona, 1952)

Explica en quina mesura la narrativa curta de Quim Monzó reflecteix la societat contemporània i amb quins recursos literaris ho fa.

Quim Monzó ha publicat nombroses novel·les, contes i llibres amb reculls d'articles periodístics. A més a més, ha traduït obres d'importants autors estrangers. Les seves obres han estat traduïdes a més de vint llengües i ha guanyat diversos premis literaris. Tot això, juntament amb les seves freqüents col·laboracions als mitjans de comunicació (televisió i ràdio), han contribuït a fer-lo un dels autors catalans més populars.

És un dels autors que ha aconseguit crear, dins la narrativa de trencament o d'experimentació, una obra més sòlida i un món literari més propi. El 1976 publicà L'udol del gris al caire de les clavegueres, obra considerada representativa de l'anomenada generació dels setanta i influïda per la contracultura, tot reflectint la realitat del jovent dels seixanta, on trobem el rerefons de la cultura pop i els mites de la cultura de masses de l'època. Monzó sotmet la realitat quotidiana a una profunda deformació, a partir de la qual es trivialitzen determinades realitats i se n'exalten d'altres. El món de Monzó és la realitat urbana i el conjunt d'elements que la caracteritzen en els moments actuals: estrès, consumisme, mites fugaços, cultura visual...

Les seves narracions curtes reflecteixen la nostra societat actual perquè destaquen els aspectes més ridículs de la vida quotidiana des d'un punt de vista gens innocent, com en Uf, va dir el... (1978).

D'altra banda, en el llibre de contes L'illa de Maians (No tinc res per posar-me)

indueix el lector a reflexionar sobre la societat consumista actual, la falta de valors, les manies i paranoies urbanes, la tirania de les màquines, etc., usant l'humor àcid.

Altres obres seves són: Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury (1980); Benzina (1983); La magnitud de la tragèdia (1989); El perquè de tot plegat (1993); Vuitanta-sis contes (1999).

També té reculls de columnes d'opinió, que comença amb El dia del senyor (1984). Així, Monzó inicia la reflexió literària, per mitjà dels recursos retòrics de l'argumentació: la paròdia, la ironia i la reducció a l'absurd. La literatura periodística de Quim Monzó proporciona un testimoni insubstituïble del seu temps. L'autor analitza i argumenta sobre els discursos oficials, les mitges veritats i els tòpics presumptament progressistes.

Tant en la narrativa com en l'articulisme, Monzó analitza i delimita les imatges que ens fem de la ciutat i del país, de les relacions de parella i de nosaltres mateixos. La temàtica central de la seva literatura són els tòpics i les mentides que envolten tots els aspectes de la vida quotidiana.

Recursos literaris

Pel que fa als seus recursos literaris, Monzó és un escriptor que barreja dos registres: un que podríem anomenar realista i líric, i l'altre, fantàstic i grotesc. Té una voluntat de renovació formal i temàtica. Sap jugar de manera virtuosa amb les paraules i usa la ironia i fins i tot el sarcasme. Així, es caracteritza per la concisió i exactitud en l'expressió, distanciament, humor negre, coherència interna del relat i temes quotidians que deriven en tragicomèdia, trets molt relacionables amb la seva preferència pel conte per sobre de la novel·la.