La renovació del teatre català: el retorn del text i els nous dramaturgs
El context dels anys setanta i vuitanta
16- A partir de 1975 i durant ben bé deu anys, la feina i la funció de l'autor teatral es van diluir en la construcció espectacular col·lectiva. El teatre es desentenia de la paraula dramàtica, de tot allò que fera pudor de literatura. Els protagonistes eren ara els directors, l'expressió corporal i la imatge, i les tècniques de treball col·lectiu.
Van començar a aparèixer tot un seguit de dramaturgs nous: Sergi Belbel, Lluïsa Cunillé o Lluís-Anton Baulenas. El fenomen de la «recuperació del text» té una correspondència clara en l'àmbit europeu. La paraula es revaloritza com un element clau de la representació teatral, per la seua capacitat d'abstracció, d'organització i d'acció.
La renovació del teatre de text a Catalunya
En l'escena catalana, aquesta renovació del teatre de text ha estat protagonitzada en bona part per l'evolució de Benet i Jornet. La seua obra té el mèrit d'haver sabut connectar amb les noves formes d'escriptura.
S'ha d'esmentar també el fenomen de les sales alternatives, com la Sala Beckett de Barcelona, que ha assumit la responsabilitat d'educar i projectar els nous dramaturgs autòctons.
L'emergència d'un nou tipus d'autor teatral
Aquesta recuperació del dramaturg està marcada per l'emergència d'un nou tipus d'autor teatral. Es tracta d'un autor que s'implica plenament en el procés creatiu de l'espectacle. Ja no és l'escriptor que elabora un text literari que després serà concretat per un escenificador, sinó un autor dramàtic, veritablement «home de teatre», plenament involucrat en la creació de l'espectacle.
Els referents de la nova dramaturgia catalana
De tots aquests autors nous, l'exemple més significatiu és Sergi Belbel. També Lluïsa Cunillé representa una de les veus més personals de tota la nova dramaturgia catalana.
La majoria dels nous autors investiguen en la superfície del llenguatge per tal de definir petites batalles o estratègies de poder.
La capacitat d'adaptació com a motor de difusió
Un dels fenòmens que més ha contribuït a difondre el teatre català ha estat la capacitat d'adaptació a espectacles diversos, pròpia de la cultura d'una societat postindustrial.