El Romanticisme i el Modernisme a la Literatura Catalana: Context, Característiques i Autors

El Romanticisme

Definició: Moviment cultural i artístic que neix per oposar-se a l’ordre racional del Neoclassicisme.
Origen: A finals del segle XVIII a Alemanya i Anglaterra; es va estendre per Europa durant les primeres dècades del segle XIX.
Punt de partida:
- Publicació de la novel·la Les tribulacions del jove Werther (1774), de Goethe.
- S’hi personifiquen les decepcions i desenganys de les noves generacions.

Es fa perceptible després de la Guerra del Francès (1814) i durant els anys d’absolutisme del rei Ferran VII.
La revista El Europeo (1823-1824): Plataforma de difusió clau de les idees romàntiques que venien d’Europa. La repressió absolutista de Ferran VII va obligar que El Europeo hagués d’abandonar la seva tasca.
1830: Ramon López Soler va publicar Los bandos de Castilla (novel·la històrica).
1830-1840: El moviment es va consolidar a l’empara de la revolució burgesa.
1833 (Mort de Ferran VII):
- Aparició de noves revistes romàntiques com El Vapor (1833-1838) i El Propagador de la Libertad (1835-1838).
- Triomf definitiu del Romanticisme.
- Bonaventura Carles Aribau (un dels redactors d’El Europeo) publica l’oda «La Pàtria»: poema que reflexiona sobre el sentit de la identitat vinculada amb la pàtria i la llengua, el qual la Renaixença se’l va apropiar com a manifest fundacional.
L’eclosió del Romanticisme es va realitzar principalment en castellà (manca d'editorials en català, situació de diglòssia i escassa consideració social de la llengua).

Romanticisme liberal: Concepció revolucionària, adscrita a la política liberal més avançada. Eren republicans i adoptaven posicions combatives tant en l’art com en la política. Hi destaca Víctor Balaguer.
Romanticisme conservador: De caràcter marcadament historicista (interessat en la visió idealitzada del passat medieval) i afí a corrents polítics moderats. Hi destaquen Manuel Milà i Fontanals i Joaquim Rubió i Ors.

Objectiu: Commoure i emocionar el receptor.
Conceptes associats: Caos, misteri, imaginació i passió.
Natura: Exaltació de la natura tempestuosa per reflectir l’estat d’ànim turmentat de l’artista.
Sentiment vs. raó: Exaltació del sentiment per sobre la raó; valoració de la creativitat de l’artista, la mirada subjectiva, la irracionalitat i el simbolisme.
Individualisme: Preeminència del «jo» i exaltació de la llibertat individual.
Nacionalisme: Exaltació dels valors culturals, populars i nacionals.
Evasió: Rebuig del present i reivindicació de l’esperit cavalleresc i de l’espiritualitat del passat medieval.

Moviment cultural i literari que promou la modernitat i l’europeïtzació d’una cultura que, segons les noves generacions intel·lectuals, havia quedat antiquada, obsoleta i provinciana.
El teatre va suposar una plataforma fonamental per a l’expressió i la difusió massiva de les idees modernistes.
Els dramaturgs catalans s’emmirallaven en models del nord d’Europa (com Henrik Ibsen o Maurice Maeterlinck):
- Exposició de realitats transfigurades i simbòliques.
- Voluntat de commoure l’espectador mitjançant suggeriments, atmosferes o impressions.
- Concepció d’un teatre social i d’idees que escenifica el xoc entre l’artista i la societat o entre l’individu excepcional i la massa, emprant tècniques essencialment naturalistes i simbolistes.

A l’obra teatral Aigües encantades (de Joan Puig i Ferreter), les idees centrals es transmeten mitjançant una rica xarxa de valors simbòlics:

La pluja i les pregàries tradicionals per combatre la sequera persistent.
La solitud i la incomprensió que pateixen els herois inconformistes.
El contrapunt ideològic entre el pragmatisme conformista del mestre (Vergés) i l’idealisme regenerador del Foraster.
La imatge de l’heroïna rebel (Cecília), assimilada metafòricament a un ocell que emprèn el vol i fuig del niu opressiu.
La tensió entre dues maneres oposades d’entendre el món: la concepció tradicional i obscurantista enfront de la racional i progressista, eix que manté l’equilibri i la força dramàtica del conflicte.