Teatre català de postguerra fins als anys 70: Pedrolo i el teatre de l'absurd

Teatre de postguerra fins als anys 70

Després de la Guerra Civil, es va prohibir qualsevol manifestació cultural pública en la nostra llengua. Només es permetien representacions en castellà. A més, la forta censura i la prohibició de les traduccions van desconnectar-lo dels nous corrents europeus.

Després de la Segona Guerra Mundial, es representaren algunes obres d'autors del segle XIX com Àngel Guimerà o altres d'abans de la guerra que passaven el control de la censura. La Agrupació Dramàtica de Barcelona comença a programar autors clàssics i a editar traduccions de grans autors europeus contemporanis.

S'hi poden identificar tres grans tendències:

• Comèdies de crítica de la burgesia, en què destaca Joan Oliver;
• Teatre avantguardista, que adopta formes surrealistes i trenca tant els ritmes narratius com els espais escènics;
• Teatre de l'absurd, que planteja conflictes de caire existencial.

A València, es van permetre les representacions religioses i els sainets. Però, l'èxit del cinema va ser la causa que molts teatres desaparegueren. Autors com Martí Domínguez intenten renovar el teatre valencià.

A les dècades dels seixanta i setanta, apareixen alguns grups que introduïren noves tècniques teatrals. A Catalunya podem citar Els Joglars o Els Comediants, i a València, els Carnestoltes.

El nostre teatre va aconseguir una recuperació progressiva a partir dels anys 50 i aconseguí crear, en les dècades del 60 i del 70, obres de qualitat que l'acostaren a les tendències europees del moment.

Pedrolo

Els anys més creatius de Pedrolo són els 50. Pedrolo analitza la vida humana i formula preguntes inquietants: som conformistes o aspirem a canviar la societat?

Els personatges viuen en un món tancat, separats de l'espai exterior: presos que intenten enderrocar els murs de la presó, però que acaben resignant-se, espantats pel que poden trobar fora. Les situacions són claustrofòbiques, angoixants i tancades. És un teatre pessimista, però no evita que els seus personatges lluitin per les llibertats personals i nacionals.

S'ha relacionat Pedrolo amb el teatre de l'absurd, tot i que ell va rebutjar aquesta influència. Aquest teatre neix del sentiment de repulsa dels horrors de la Segona Guerra Mundial, que va produir 96 milions de morts. En aquest teatre les relacions humanes són caòtiques, pròximes a la bogeria.

Adopta així un to irònic. Les coses racionals produeixen desconfiança. Les obres són còmiques, a vegades, i desprenen una atmosfera trista de sentit tràgic. No tenen un significat precís, però sí que tenen sentit. No hi ha una imitació de la vida, sinó una visió imaginativa de la vida. No hi ha identificació entre espectadors i personatges. El llenguatge té lògica, però no correspon a una obra concreta.

Entre les obres teatrals de Pedrolo, podem destacar: La nostra mort de cada dia (1958), Homes i No (1959) i Situació bis (1965).