El teatre català al segle XIX: del sainet a la Renaixença

EL TEATRE AL SEGLE XIX

ANTECEDENTS: TEATRE I LLENGUA

No podem parlar de teatre culte en català fins al segle XIX. La tradició teatral es basava en manifestacions populars, de temàtica religiosa o profana.

Fins al 1860 cap autor no es va plantejar el problema de la llengua. La manifestació més aplaudida fins aquell moment era el sainet popular, una fórmula de teatre del gust del públic senzill, que servia per passar una bona estona davant de l'escenari.

Una llengua culta s'estava imposant en el conreu de la poesia.

Frederic Soler (Serafí Pitarra), defensor del «català que ara es parla».

Àngel Guimerà aconseguí una renovació del gènere i un gran èxit popular.

EL TEATRE DE LA RENAIXENÇA

El gènere teatral, durant la primera meitat del segle XIX, girava entorn de tres eixos diferents: el teatre professional, l'amateur i el popular.

El primer d'aquests eixos es pot anomenar teatre públic professional. El segon eix és l'anomenat teatre particular amateur: se centrava en les «societats particulars», una mena de clubs privats que organitzava la burgesia, en els quals es representaven sainets breus i senzills en català, teatre que es va anomenar comunament de la sala alcova. Entre altres, es va destacar la del Liceu, que el 1837 es va establir en un gran local barceloní, símbol de la classe burgesa. El tercer eix és el teatre popular.

EL TEATRE POPULAR

S'organitzava entorn de dos nuclis que tenien molta acceptació entre el poble:

• A) El teatre d'estiu: muntatges que es feien als jardins de Barcelona.
• B) Els tallers: els joves es reunien en pisos llogats per representar-hi peces humorístiques. També es parlava de política, es llegien poemes, s'hi cantaven cançons, … En aquest marc es va donar a conèixer Frederic Soler.

EL TEATRE POLÍTIC

Josep Robrenyo va escriure un teatre un pèl ingenu però d'estil directe i fresc.

Va escriure obres en català i també bilingües. La seva producció abraça peces de costums, peces de circumstàncies i, sobretot, de caire polític. Es caracteritzen pel propòsit propagandístic que tenia Robrenyo, com si volgués estimular el públic per la causa liberal, que ell sempre va defensar.

EL SAINET I LA COMÈDIA DE COSTUMS

Escrit en vers, el sainet és el gènere cabdal del teatre català de la primera meitat del segle XIX. Té característiques constants: caracterització de situacions quotidianes i de personatges que arriben a ser de tipus estereotipats, sobretot de les capes marginades.

És una peça teatral curta que presenta esquematisme i cerca la progressiva identificació de l'espectador. Es basa en l'observació directa d'una persona situada davant d'uns conflictes gairebé domèstics, en un llenguatge viu i planer i en una successió constant de situacions que sovint es resolen en forma d'acudit.

Va ser un gènere d'àmplia acceptació popular. La població de Catalunya accepta molt difícilment que els personatges del sainet no parlin en català, per la incomprensió de la llengua d'unes capes socials pràcticament analfabetes.

L'autor més important és Frederic Soler, conegut amb el pseudònim de Serafí Pitarra.

Els temes són: les trapelleries de personatges marginats que es veuen abocats a la picaresca, els petits conflictes sentimentals i l'enfrontament entre la gent de la ciutat i del camp. Es reflecteixen els profunds canvis socials de Catalunya.

Els autors van anar evolucionant i transformant el gènere dramàtic del sainet en la comèdia burgesa de costums.