Teatre de Manuel de Pedrolo: obres destacades i temes existencialistes

L'obra de Manuel de Pedrolo és una de les més extenses i variades de la nostra literatura. Amb més d'un centenar de títols publicats, Pedrolo ha conreat tots els gèneres literaris i ha treballat una gran multiplicitat de temes i tècniques. Les seues novel·les, gènere que l'ha consagrat com a gran literat, han estat molt perseguides per la censura franquista. A més, la tasca com a traductor li ha permés ser un dels nostres autors més innovadors i l'introductor, en uns moments històrics molt delicats, d'escriptors i obres de la literatura contemporània internacional.

El teatre de Manuel de Pedrolo

Una mostra de la seua fecunditat és que entre 1958 i 1963 va escriure tretze obres teatrals. Influït per l'existencialisme, els seus textos parlen del sentit de la vida i la llibertat, analitzada des de diferents angles, i amb coincidències tècniques, formals i estilístiques amb l'anomenat teatre de l'absurd; o com Pedrolo s'estimava més dir, teatre de l'abstracte.

Obres teatrals més destacades

Heus ací algunes de les seues obres teatrals més destacades:

• Cruma (1950) planteja la incomunicació de l'ésser humà. Hi veiem la influència de les idees ontològiques de Heidegger, segons les quals com més autèntic és l'home, més incapaç es mostra de comunicar-se amb el món exterior.
• Homes i No (1959) parla de la revolta d'una parella jove contra el conformisme heretat.
• Situació bis (1965), Darrera versió per ara (1971) o L'ús de la matèria (1977) reflexionen sobre la llibertat des d'una òptica política i social.

Temes dominants

Com en les seues novel·les, els temes dominants són la repressió sexual i política, la solitud i l'alienació humanes en la societat moderna, els conflictes socials, la visió del món futur, la capacitat de solidaritat entre les persones en casos extrems, etc.

Característiques de l'obra teatral de Pedrolo

Un altre tret característic de Pedrolo és l'ambientació de les obres en un temps i en un lloc imprecisos, i els noms dels personatges, que solen ser inventats. I és que davant de la necessitat d'exposar una situació col·lectiva de repressió, el seu teatre, per tal de burlar la censura franquista, despulla el diàleg de qualsevol referència que permeta localitzar-ne l'acció: les seues peces no tenen ni geografia ni història i defugen la reproducció anecdòtica de la realitat; els personatges són símbols o encarnen actituds que l'autor enfronta a situacions límit, des d'un plantejament existencialista. Així, denuncia les injustícies contra la dignitat humana que es produïen a l'Espanya franquista fent veure que es podria tractar de qualsevol país i de qualsevol època.