El teatre modernista català: corrents, autors i obres clau
El teatre modernista
El teatre serveix als modernistes com a plataforma pública per comunicar les seves idees, però també és un lloc ideal per posar a prova el seu concepte d'art total, un art sorgit de la síntesi de diverses expressions artístiques: música, poesia i pintura.
- Víctor Català, Josep Pous i Pagès, Joan Puig i Ferreter, Santiago Rusiñol i Prudenci Bertrana, a més de ser novel·listes o poetes, van ser també excel·lents dramaturgs.
El teatre naturalista
El teatre modernista representà una renovació important respecte al teatre que es feia durant la Renaixença gràcies a la influència de dos grans autors europeus: Henrik Ibsen (1829-1906) i August Strindberg (1849-1912), les obres dels quals foren representades a Barcelona sobretot a partir de 1893. Ambdós van elaborar el que s'anomenà un teatre d'idees: els seus drames realistes i naturalistes plantegen situacions socials conflictives i de revolta davant les injustícies. Sense aquesta influència no es pot entendre l'aparició d'escriptors teatrals catalans com Ignasi Iglésias (1871-1928) i Joan Puig i Ferreter (1882-1956).
El teatre simbolista
Mentre que el teatre naturalista pretén plasmar amb exactitud un ambient concret, el simbolisme dramàtic juga amb la creació d'atmosferes poètiques, indefinides i suggerides que aconsegueixen captivar l'espectador. A partir d'un nucli argumental molt senzill, s'intenta potenciar una ambientació màgica i fascinant.
Es tracta d'una nova manera de treballar els recursos escènics: el so, la imatge i el moviment. Tot plegat s'harmonitza per crear un clímax emotiu. En definitiva, el teatre simbolista contribueix a l'avenç tècnic de l'escena europea. Sens dubte, un dels autors més destacats del simbolisme europeu és Maurice Maeterlinck, escriptor belga autor d'obres fonamentals com L'intrusa (1890), la qual va ser traduïda al català per Pompeu Fabra i Joaquim Casas-Carbó, i representada a Sitges durant la Segona Festa Modernista celebrada el 10 de setembre de 1893.
La influència del teatre simbolista europeu és evident en escriptors modernistes com Santiago Rusiñol, Apel·les Mestres i Adrià Gual.
Aigües encantades - Joan Puig i Ferreter
És una obra representativa de la concepció modernista del teatre com a plataforma de denúncia social i de desvetllament de la consciència individual enfront de l'alienació col·lectiva. L'argument en què es basa permet tractar aspectes transcendentals que l'autor es plantejava com a objectius irrenunciables de l'artista: la lluita de l'individu contra la massa, la llibertat per encaminar la pròpia vida, i el triomf de la ciència i la veritat davant la superstició i la ignorància. Hi expressava una moral progressista fent una denúncia de la religió, del caciquisme rural i de la situació de submissió i d'indefensió de la dona, un enfocament poc usual en el teatre català de l'època.
És ben coneguda la influència de l'obra d'Ibsen Un enemic del poble en aquest drama de Puig i Ferreter, tant pel tema com per la caracterització dels personatges. Cal recordar el fortíssim impacte que el dramaturg noruec va tenir en l'escena teatral catalana del començament del segle XX.
Cigales i formigues - Santiago Rusiñol
Cigales i formigues, de Santiago Rusiñol, va ser estrenada al Teatre Tívoli de Barcelona l'any 1901. És un quadre líric en un acte amb música del compositor Enric Morera.
- Cigales: representen els poetes que viuen a l'església romànica, encapçalats per l'Ermità (figura suprema).
- Formigues: representen els homes pragmàtics que viuen a la plana.
La contraposició entre prosa i poesia
Un altre gran tema modernista és la contraposició entre la prosa i la poesia. Hi ha dos mons: l'un lligat als interessos materials de la vida —la Prosa— i l'altre lliurat a la recerca de l'Ideal i la Bellesa —la Poesia—. El primer és mesquí i egoista; el segon és noble, generós i elevat. Aquest tema el tractà Rusiñol en el discurs que pronuncià als Jocs Florals de Granollers l'any 1896, on defensava que el desvetllament que necessitava Catalunya havia de passar necessàriament per la Poesia, i que els poetes eren els éssers escollits per dur a terme aquesta transformació.
Es planteja així la impossibilitat inicial de conciliar l'artista amb la societat a la qual pertany. Aquesta primera actitud va anar evolucionant i, en la seva obra cabdal, L'auca del senyor Esteve (1907), Rusiñol mostra la possibilitat de reconciliació entre el món de la creació estètica i el món de la producció material. L'obra clou amb el reconeixement de la necessitat mútua de tots dos mons.
Comentari
El fragment que em disposo a comentar pertany a l'obra dramàtica Aigües encantades (1908), la qual, juntament amb La dama enamorada, representa la producció més interessant i característica de Joan Puig i Ferreter, un dels dramaturgs més rellevants del Modernisme català: el didactisme (marcat per la manca de solidesa envers els plantejaments esquemàtics).