Tendències de la poesia valenciana de la postguerra als anys 70 i aportacions de Vicent Andrés Estellés

Descriu les tendències més rellevants de la poesia en el període que va des de la postguerra fins a finals dels anys 70

Als primers anys de postguerra es va fer una infraestructura cultural elemental: van aparèixer les primeres editorials i també les primeres revistes literàries valencianes de postguerra.

Enmig d'un ambient de desolació, caracteritzat per la postguerra de la Guerra Civil espanyola i de la Segona Guerra Mundial, també va aparèixer un moviment inconformista, filosòfic i literari que atorgava prioritat als temes derivats de la relació de la persona humana amb la realitat més crua.

Poesia del Grup poètic de postguerra

Alguns dels poetes valencians que situem en el Grup poètic de postguerra van escriure poemes que responien a les característiques següents:

1. Allunyament de la realitat.
2. Discurs reflexiu, relacionat temàticament amb el dolor, la mort i l'absurd del món i de la vida.
3. Punts de vista religiosos i humanistes.
4. Tendència a l'hermetisme expressiu.
5. El poeta de la dècada dels 50 tractava de suggerir la realitat a través de l'evocació simbòlica, en què predominava la metàfora, el símbol, l'hermetisme expressiu i el rigor formal.

La poesia realista dels anys 60

Però els joves poetes de començaments dels 60 van utilitzar la poesia realista, que va tenir les característiques següents:

1. Actitud social del poeta: va deixar de sentir-se una espècie d'elegit, un il·luminat o un solitari, per a identificar-se amb l'entorn; va passar a considerar-se una persona corrent més, solidària amb la resta.
2. Sobre l'experiència poètica: l'acte d'escriure va deixar de ser una labor intimista o críptica, per a ser una experiència compartida amb els lectors, amb el conjunt de la societat.
3. Mètode d'«inspiració»: la reflexió del poeta sorgia de l'experiència real; no provenia de la consideració de la paraula poètica com a font d'un discurs simbòlic.
4. Un llenguatge nou: el discurs poètic va deixar de ser equívoc i abstracte, per a passar a ser unívoc i concret. El llenguatge va adquirir un to directe i fins i tot col·loquial.
5. El protagonista del poema: l'heroi de la nova poesia va passar a ser una persona corrent, immersa en l'anonimat de la vida quotidiana.
6. L'objectiu de la poesia: la poesia va assolir una funció social, amb l'objectiu d'enriquir la persona humana i alliberar-la de tota mena d'alienacions i d'opressions.
7. Els destinataris: qualsevol lector es va convertir en destinatari de la poesia realista; els receptors van deixar de ser persones cultes amb formació literària.

Explica les aportacions de Vicent Andrés Estellés al gènere poètic

Vicent Andrés Estellés (Burjassot, 1924 - València, 1993) va començar a escriure poesia a la postguerra, però va ser conegut sobretot a partir dels anys 70. Va escriure des de la perifèria literària que era aleshores València, i el situem en el Grup poètic de postguerra.

L'obra poètica d'Andrés Estellés és prolífica, original i exuberant. Va ser un poeta apassionat que retratava la vida quotidiana. Els seus temes són l'amor, la mort, el sexe, la por, la ciutat, el camp i la dona.

Estellés fa bandera d'un sentiment cívic col·lectiu, presentant-se com a intèrpret de les reivindicacions del poble. La dignitat personal i civil és un dels seus valors més incontestables. La pàtria és per a ell un drama col·lectiu d'un idioma. És un poeta de descripcions detallistes.

En plena postguerra, època de misèria i repressió, Estellés, que va ser periodista, manté una actitud apassionada. A través de la tendresa, la ràbia, el sarcasme i l'amor, Estellés expressa la glòria i la misèria d'un país. El resultat és un discurs absolutament digne amb què formula una crònica amarga i alhora esperançada.

Les fonts del seu llenguatge literari

Fidel a les seues arrels, Estellés va crear el seu llenguatge literari sobre:

1. La llengua poètica dels clàssics valencians del segle XV, especialment la d'Ausiàs March.
2. La llengua de les obres contemporànies de la literatura, sobretot la dels poetes del segle XX.
3. La llengua col·loquial que va aprendre a l'Horta durant la infantesa i que va mantenir viva durant tota la vida.

La mort i l'amor en la seua poesia

La mort fascina Estellés. En la seua poesia no és un absurd metafísic ni un recurs metafòric. Quan el poeta de Burjassot parla de la mort està, de fet, parlant d'un cadàver estès a terra, de la mort concreta de la filla; d'un cementiri, d'un nínxol, d'un destí d'humiliacions contínues.

Però al costat de l'atractiu de la mort, també sent una atracció obsessiva per l'amor, que es converteix en l'espina dorsal de tota la seua lírica, en una gamma diversa de sensacions que van des del sexe directament expressat fins a les manifestacions més sofisticades del desig. Una de les característiques de la poesia d'Estellés és la manera com va tractar l'experiència del sexe. En general, el cos de la dona és una font de metàfores.

En el seu tractament de la matèria amorosa cal destacar els encerts expressius plens d'intensitat, tant quan parla d'amors furtius com quan evoca un amor conjugal llargament viscut i fidel.

Recursos estilístics

Al costat de l'expressió directa de la sexualitat o de l'ús sorprenent de paraules del registre col·loquial, la poesia d'Estellés evidencia també una particular elaboració estilística i retòrica, ben visible en:

• La seua adjectivació.
• Les imatges metafòriques.
• El filtre culte.
• L'ús de metres regulars (decasíl·labs, alexandrins) i del vers lliure.
• Els topònims, que per a ell són paraules carregades de simbolisme.

També fa paròdia de la tradició clàssica de les èglogues o dels tòpics de la Renaixença valenciana.

Valoració final

Vicent Andrés Estellés és una veu valenciana personalíssima en el conjunt de la literatura catalana contemporània. Gràcies al seu estil, a l'ús lúcid del llenguatge, a la formulació personal i al maneig de la forma expressiva, es llegeix amb la passió i la facilitat que susciten els poetes populars.