Tirant lo Blanc i la Decadència de la Literatura Catalana

Tirant lo Blanc

Joanot Martorell: Va nàixer a València el 1412 al si d'una família de la petita noblesa provinent de Gandia, i degué morir el 1465. Aquest reflecteix en la novel·la que l'ha fet passar a la posteritat el seu anhel més profund: esdevenir un cavaller reconegut, famós, noble i estimat. Tirant ho aconsegueix, però no Joanot Martorell, que acabarà pobre i endeutat, quasi fora de llei. Hereu de la família, va créixer assumint els valors de cavaller. La seua biografia, ben novellesca, va participar en alguna campanya militar, però va haver de prendre les regnes de la família i passà la mitja vida que li quedava pledejant per l'honor familiar i les possessions hipotecades. Al remat, els Martorell es van quedar sense possessions, que es perderen, i la seua germana es va casar amb Ausiàs March. Martorell va escriure Tirant lo Blanc durant els darrers anys de la seua vida i hagué d'empenyorar la novel·la per subsistir. Martí Joan de Galba la va publicar per primera vegada i va intervindre en alguna part.

La novel·la total

Tirant lo Blanc va ser publicat per Martí 25 anys després de la mort de Joanot. Fou traduïda i editada a altres llengües i és considerada el millor llibre de la literatura occidental. Tracta el tema cavalleresc amb uns tints de realisme desconeguts i amb una alegria vital desbordant. Entrar en les seues pàgines obri interrogants ben rics; hi ha estudiosos que responen dient que pot ser és la broma final de l'autor, amarga i desencantada cap a una societat que no el va saber valorar com a cavaller. Aquesta novel·la ens descobreix tractaments nous a cada pàgina, una summa dels estils i registres de llengua de l'època que ens intriga per la multiplicitat de lectures. Vargas Llosa (Novel·la total).

Eixos argumentals del Tirant

• El primer té relació amb la formació de Tirant com a cavaller en les armes, en la vida cortesana i en la guerra.
• El segon és la part central; Tirant arriba a Constantinoble i haurà d'encarar-se al seu enamorament fulminant de Carmesina i la defensa de l'imperi grec amenaçat pels turcs a la vegada que duu a terme conquestes militars. Passió i guerra.
• En el tercer parteix del naufragi fortuït de Tirant: després d'una tempesta que l'allunya de Constantinoble, arriba a les costes del Magrib i inicia la cristianització i la derrota dels turcs. Aquesta és la part més inversemblant i delirant de la novel·la. Sempre s'ha cregut que Martí intervingué en la redacció de la tercera part, però la caiguda de Constantinoble també va portar a un Joanot més desencantat.

Decadència

Les cultures i les literatures pateixen cicles, tenen moments àlgids i períodes de crisi, anomenats decadència. Les causes solen ser extraliteràries; les raons acostumen a ser vaivens socials, econòmics i polítics. La literatura en els segles XVI, XVII i XVIII és menor en quantitat i qualitat si la comparem amb el període anterior i posterior. A partir del segle XVI la castellanització s'introdueix en les manifestacions literàries quasi fins a fer desaparèixer la nostra llengua, o només sobreviurà en tipus popular. En la resta, succeïren el Renaixement, el Barroc i el Neoclassicisme.

Corona d'Aragó (segles XVI, XVII i XVIII)

Les causes de la decadència són canvis en la dinastia de la casa d'Àustria:

• Expulsió dels jueus → problemes econòmics i disminució d'escriptors i lectors.
• Problemes amb el comerç marítim → el descobriment d'Amèrica desplaça el comerç a l'Atlàntic, la qual cosa va repercutir negativament en la nostra economia.
• La revolta de les Germanies a València → els agermanats es rebel·laren contra l'aristocràcia; la victòria de la noblesa va suposar la tornada al feudalisme rural.
• Expulsió dels moriscos → pèrdua de la tercera part de la població amb conseqüències econòmiques greus.

A causa de l'hegemonia política castellana, el creixent poder de la cort del rei espanyol i després la imposició del poder inquisitorial, l'alta noblesa valenciana es castellanitza en acabar les Germanies. La mort de Carles II provoca la Guerra de Successió (1700-1714), que enfronta els partidaris de Felip d'Anjou (botiflers) i els de l'arxiduc Carles d'Àustria (maulets). Comença en la batalla d'Almansa (25 d'abril de 1707). El triomf borbònic comporta l'abolició dels Furs i l'annexió del Regne de València a Castella. Catalunya i Mallorca perderen els privilegis amb el Decret de Nova Planta (1714-1715) i desaparegueren les lleis i institucions polítiques, així com l'autonomia fiscal d'Aragó. En el Tractat d'Utrecht, Menorca esdevingué un domini britànic.

Felip V inicià l'establiment d'un estat modern basat en el despotisme il·lustrat, amb un centralisme politicoadministratiu i una unificació cultural a favor de Castella. Va haver-hi un progrés comercial i industrial amb un creixement econòmic i demogràfic.

Renaixença

És un moviment de recuperació de la llengua i de la literatura que succeeix la decadència. Aquest proposa en el seu ideari la identificació entre llengua i nació, on la consolidació d'un moviment polític nacionalista es basarà en la normalització de la llengua mitjançant l'ús d'aquesta en tots els àmbits privats i públics, entre els quals hi ha la literatura culta. S'inicia el 1833 amb la publicació de l'oda «La pàtria» de Bonaventura Carles Aribau. La culminació d'aquesta sol datar-se amb el poema L'Atlàntida de Jacint Verdaguer el 1877.

Recerca d'un model de llengua

Els escriptors de la Renaixença van haver d'adaptar-se a les nostres qüestions culturals. Al llarg dels tres segles, la llengua va anar perdent àmbits d'ús formals. Després del model cavalleresc no van cristal·litzar reformes del model escrit, i es va fer visible el procés de dialectalització. Amb la Renaixença, a l'hora d'escriure literatura, optàvem per un model lingüístic, però les distintes opinions es polaritzaren al voltant de dues tendències oposades: els partidaris del retorn a la llengua medieval (cultistes) i aquells que defensaven escriure segons com es parla (populistes). Entre aquests últims podem trobar autors com Bernat i Baldoví.

Renaixença i Jocs Florals

Els intel·lectuals renaixentistes van instaurar el 1859 a Barcelona i a València els Jocs Florals, certàmens literaris a imitació d'antics consistoris poètics medievals on participaven escriptors de tot el territori. El tema era Pàtria, fe i amor, que determinaven les seccions premiades amb l'englantina, la viola i la flor natural. Si un poeta guanyava tres vegades, li donaven el títol de mestre en gai saber. Els Jocs Florals tenien implicacions desiguals; difonien idees nacionalistes i arribaven a les classes més baixes. A València, Lo Rat Penat, controlada per Teodor Llorente, va encapçalar un corrent poètic localista i bilingüe.