Anàlisi del poema 'Tempestat de flama' de Rosselló-Pòrcel

El poema que comentaré, pertanyent a l'antologia Tempestat de flama de l'autor mallorquí Bartomeu Rosselló-Pòrcel, que va viure només 25 anys, de 1913 a 1938. Tot i la seva curta existència, ens ha deixat una poesia molt lírica, carregada d'imatges poderoses, en la línia del postsimbolisme imperant en la literatura catalana posterior a l'esclat de les avantguardes i anterior a la Guerra Civil. En els seus poemes són abundants, doncs, símbols apassionats com el foc, la flama, l'ardor o l'incendi, juntament amb d'altres contrastants com els esperits, les ombres, la nit, els secrets o l'oblit i, en general, les que fan referència a un entorn natural adequat a una poesia que té els temes de l'amor, l'enyorança, l'amistat o la mort entre els més destacats de la seva producció. Rosselló-Pòrcel va tenir una àmplia formació acadèmica i va compatibilitzar la docència amb les tasques de poeta, articulista, traductor i estudiós literari. Va rebre, primerament, influències de l'Escola Mallorquina, però també

notables influències del seu mestre Carles Riba i del seu amic Salvador Espriu, el va marcar molt el viatge que va fer per la Mediterrània en vaixell, i és considerat, juntament amb el lleidatà Màrius Torres, el representant més important de l'anomenada "generació perduda" que va viure la guerra en primera persona. La tuberculosi, com anys més tard amb Torres, va acabar amb la seva vida mentre feia de professor en la rereguarda, però no amb la seva poesia perquè un poeta, un autor, no mor mai del tot mentre hi haurà algú que el continuarà llegint...

I ara ja, passem a comentar el poema. En primer lloc, cal destacar que el poema que comentarem és segurament un dels més importants i més valorats de Rosselló. Pel que fa a la seva estructura externa, és una estrofa formada per onze versos, amb una mètrica irregular formada per versos d'art major (de deu i onze en general, excepte un que és de vuit).

La seva rima no és gaire significativa, per exemple, de consonant només en trobem una en els versos cinc i set (cavalcada i armada).

Pel que fa a l'estructura interna, en els primers dos versos ens endinsa en el conflicte de la vida i la mort que dominarà tota la resta del poema i que ara es representa amb el domini fosc (mort) i la tempestat de flama (vida).

En els següents tres versos, l'autor vol demostrar valor davant la mort quan diu al tercer vers: "m'exaltaré damunt dels horitzons" i, d'alguna manera, supera la seva por. A més a més, el fet de treure les banderes al desert es pot interpretar com una rendició i, per tant, submissió a la mort.

En el sisè vers és Rosselló qui parla a la mort directament i es refereix a ella en segona persona, ja que ella està segura de la seva victòria.