Anàlisi de l'Obra de Joan Maragall: Solitud i Elogi de la Paraula

Anàlisi de Textos de Joan Maragall

Solitud

Publicada a la revista Joventut (1904-1905). L'obra gira entorn del drama de l'ermitana Mila, casada de fa poc amb un home sense voluntat i que es troba sola en una naturalesa que li és enemiga. Però el pastor Gaietà, prototip de l'heroi modernista, la fa reconciliar-se amb el paisatge que l'envolta. Un desenllaç pessimista fa que la Mila acabi abandonant l'ermita i el marit.

La novel·la està plena de connotacions simbòliques i està escrita en un llenguatge entre ruralista i barroc.

Elogi de la paraula

Exposava que el poeta ha de trobar-se en un estat anímic d'inspiració i febre creadora abans de posar-se a escriure i, aleshores, la paraula poètica emana d'una manera espontània i sincera del fons de l'ànima.

Importància de Maragall

Se centra especialment en la seva obra poètica, però sense oblidar les idees sobre poesia, els articles o l'actitud crítica. També cal destacar que feu com a traductor de Goethe i introductor de Nietzsche a la Península.

Obra poètica

És relativament breu i està constituïda per cinc llibres:

• Poesies (1895)
• Visions i cants (1900)
• Disperses (1904)
• Enllà (1906)
• Sequències (1911)

L'obra poètica de Maragall és inseparable del seu concepte de paraula viva; segons Maragall, havia de retornar la intensitat perduda al llenguatge desgastat per l'ús quotidià.

Oda a Espanya

(1898) L'any de la pèrdua de les colònies espanyoles a Cuba i les Filipines després d'una guerra impopular, aquest poema, juntament amb Els adeus i El cant del retorn, formen el tríptic Els tres cants de la guerra contingut a Visions i cants i suposa una crítica al tancament ideològic d'Espanya.

Estructura i Llenguatge de l'Oda

Estructura

8 estrofes de 5 versos, menys la primera i la quarta que són de 6. Versos octosíl·labs amb excepcions: els versos 29, 34, 37, 39, 41 són decasíl·labs i el 32 hexasíl·lab; per tant, l'esquema mètric és bastant irregular.

Llenguatge

Usa un llenguatge viu i directe que concorda perfectament amb el to admonitori del poema. Fa ús del jo poètic adreçant-se a Espanya, personificant-la doncs, i la lamonesta. La primera i última estrofa se centren en la qüestió lingüística; les altres, en el desastre de la guerra.