Bohemia negra i daurada

A finals del Segle XIX i principis del XX, va predominar a tot Europa el corrent modernista, amb diferents denominacions segons els països però sempre alguna referència a la  novetat o la modernitat ­– des d’Art Nouveau a França fins a Modern Style a Anglaterra-. De fet, el moviment va suposar, amb matisos diferents segons cada país, l’ inici d’una constant tot al llarg del Segle XX: l’obsessió per marcar distàncies amb el passat, per cremar etapes  i mirar cap al futur. El Segle XX va suposar, entre altres coses, una celebració constant de la novetat. La imatge que avui dia es té del Modernisme català prové de les arts plàstiques, de l’arquitectura sobretot: és la d’un moviment decorativista, vistós i espectacular. Les obres d’Antoní Gaudí – la casa Batlló, la Pedrera, la Sagrada Família, el Parc Güell – o  de Lluís Domènech i Montaner -  el Palau de la Música en són exemples emblemàtics. No obstant això, el moviment va tenir unes connotacions ben diferents des que començà en els últims Déu anys del Segle XIX: en els seus orígens va ser antiburgès, en alguns casos de forma radical, i va tenir relació amb moviments d’esquerra catalanistes. De fet, pretengué  ser una superació de la Renaixença quant a les aspiracions nacionals i , doncs, la plena normalització de la cultura catalana.  De tota manera, el Modernisme català no va ser un moviment homogeni, sinó que si van conviure dues tendències: El regeneracionisme era un moviment que preconitzava un canvi social polític i pretenia doncs, < regenerar="">> la societat, tot i que també tenia un vessant individualista. Jaume Brossa en va ser un dels representants més coneguts. L’esteticisme va fonamentar, per la seva banda, la transformació que conferia a l’art – entès en un sentit ampli: arts plàstiques, literatura, música... -. Santiago Rusiñol en va ser un representant destacat.  Tant els regeneracionistes com els esteticistes menyspreaven la societat burgesa; però els segons també menystenien sovint les classes populars, perquè les trobaven igualment materialistes .  D’altra banda, el Modernisme català es va dividir en dues grans etapes: 1892-1900: va ser l’etapa més combativa. Els modernistes hi van explicar les seves idees en quatre revistes: l’Avenç, Catalònia, Quatre Gats i Pèl & Ploma 1900-1911: va ser l’etapa més literària i menys ideològica. El Modernisme era assimilat per la burgesia catalana. La revista més significativa d’aquesta etapa va ser Joventut .       Val dir que el Modernisme català va tenir punts de contacte amb la resta de modernistes europeus, així com amb d’altres moviments coetanis, com el simbolisme o el decadentisme. El filòsof alemany Friedrich Nietzsche, amb la seva idea de superhome o el seu concepte de voluntat, o el dramaturg noruec Henrik Ibsen, autor de l’obra Un enemic del poble, en van ser alguns dels principals models. Vinculada a aquest referents, va néixer   la figura del bohemi, personatge antiburgès  que vivia al marge de la societat, de vegades extravagant i sovint idealista. Cal distingir entre dos tipus de bohèmia: les anomenades bohèmia negra – la pròpia dels qui realment vivien al marge de la societat – i bohèmia daurada -  la dels qui, tot i criticar la burgesia, en provenien i vivien bé-. Jaume Brossa i Santiago Rusiñol tornen a ser exemples respectius de cadascuna.