Carlisme, federalisme i inicis del catalanisme polític al segle XIX

Propostes foralistes del Carlisme

El carlisme va tenir un fort arrelament a les zones rurals. Defensaven els principis absolutistes i tradicionalistes de Catalunya, així com la defensa de les seves institucions i la seva particularitat. Els carlins van mostrar Carles VII com una monarquia federalitzant que reconeixeria els antics furs de Catalunya i que restabliria les llibertats perdudes el 1714. Durant els diferents conflictes bèl·lics els carlins catalans van crear la Diputació de Catalunya.

El Federalisme

El federalisme va començar de la mà del republicanisme. Amb l’aparició del Partit Republicà Democràtic Federal, les idees federals van escampar-se políticament, sobretot als mitjans urbans de Catalunya, on va rebre el suport de la petita burgesia i el proletariat industrial. Francesc Pi i Maragall, el principal teòric del federalisme, defensava que l’Estat federal espanyol havia de ser el resultat de la unió voluntària dels diferents pobles o regions de la Península. Un grup de catalans federals entre els quals hi havia Valentí Almirall i Josep Anselm Clavé van signar el Pacte federal de Tortosa, un acord per impulsar un Estat federal espanyol que donava autonomia a Catalunya. Durant la proclamació de la Primera República es va concretar la caracterització de com havia de ser un Estat federal, i es va fer efectiva amb el projecte de la Constitució del 1873. Aquesta República va durar 3 anys fins que va fracassar.

En el nou context de la Restauració, Josep M. Vallès i Ribot, principal referent del federalisme a Catalunya, va proposar la redacció de la Constitució de l’Estat Català dins la Federació Espanyola.

La dimensió catalanista no va ser compartida per tot el partit, i Pi i Maragall va reformular el projecte en l’àmbit espanyol.

Inicis del Catalanisme Polític

Al darrer terç del segle XIX el moviment catalanista va anar més enllà i va adoptar un caire polític que reivindicava el reconeixement del particularisme català i el dret a l’autogovern.

El catalanisme polític és la reivindicació de l’autogovern en el si de l’Estat Espanyol.

La Jove Catalunya i el Centre Català

Almirall es distancià de Maragall i emprèn una acció política catalana al marge dels partits d’àmbit estatal. A l'Diari Català Almirall va explicar la necessitat que el catalanisme passés a fer política. El 1880 la tasca propagandística de Valentí Almirall el va portar a promoure el Primer Congrés Catalanista que pretenia aplegar tendències diverses, des del federalisme a la primera associació catalanista, La Jove Catalunya, al voltant de la publicació de la Renaixensa. En aquest congrés es formà el Centre Català, el primer partit polític catalanista d’àmbit català. Van desenvolupar un programa reivindicatiu: llengua, dret civil, divisió comarcal i proteccionisme econòmic. L’any 1883 el Centre Català va convocar el Segon Congrés Catalanista. Es va fer una crida als polítics catalans perquè abandonessin els partits dinàstics i s’impliquessin en organitzacions estrictament catalanes. El Congrés va quedar inacabat per les discrepàncies entre els diferents sectors del catalanisme que, encara que arribaven a acords com la defensa del proteccionisme i del dret català, representaven posicions ideològiques diferents.

Fracàs en ampliar les bases socials

El projecte d’Almirall, recollit a l’obra Lo Catalanisme, de fer una organització interclassista que aplegués tots els corrents del catalanisme i que esdevingués una força política per intervenir a les eleccions va ser inviable. Almirall representava un catalanisme massa republicà per atreure amplis sectors de la burgesia catalana, i per l’altra no remarcava tant el contingut social del moviment com el republicanisme federal, i no va saber atreure les bases populars. A més les discrepàncies d’alguns membres del Centre Català amb l’orientació progressista d’Almirall van conduir a l’escissió del moviment.