La Conferència de Luxemburg (1928): Bilingüisme i Educació

El bilingüisme, com s’ha dit, s’ha vist tradicionalment associat a tota una sèrie de fenòmens negatius. Això s’entén en fer un breu repàs a la història de les relacions entre l’educació i el bilingüisme durant el segle XX.

La Conferència de Luxemburg (1928)

L’any 1928 es va realitzar a Luxemburg la Conferència Internacional sobre Bilingüisme, organitzada per l’Oficina Internacional d’Educació.

Conclusions de la Conferència

Les conclusions a què es va arribar en aquest congrés es poden resumir en pocs punts:

• Condemna del bilingüisme.
• Manteniment de la llengua familiar per a evitar fracàs escolar i problemes d’identitat.
• Màxim retardament a l’hora d’introduir una segona llengua.

Afirmacions Controverses

Es van poder escoltar afirmacions, avui tan escandaloses, com:

• El bilingüisme afecta negativament el desenvolupament intel·lectual.
• Els bilingües són víctimes de l’handicap lingüístic.
• L’ús de dues llengües crea àmbits morals dissolvents, perjudicials a la fermesa del lligam que l’esperit recte […] establirà definidament entre la paraula i l’objecte.

Anàlisi Crítica de les Conclusions

Els investigadors actuals, però, a l’hora de cercar les causes i motivacions que derivaren en aquestes afirmacions, anoten que la majoria d’investigadors que influïren en la Conferència procedien de territoris on la llengua pròpia estava marginada escolarment (com és el cas de l’influent gal·lés Saer) (Vila, 1998), per la qual cosa els interessava mantenir la llengua materna en l’educació com a punt de partida de la revitalització de la llengua.

Altres autors, com és el cas de Siguan i Mackey (1986), detecten problemes metodològics i estadístics que invalidarien l’obtenció i generalització dels resultats obtinguts a partir de les proves de quocient intel·lectual realitzades als grups experimental i control.

Influència Posterior i Programes Educatius

Les conclusions de la Conferència de Luxemburg van tenir un cert èxit, per la qual cosa un grup d’especialistes convocats a París, el 1951, per la UNESCO, van continuar amb aquelles conclusions i les van publicar dos anys després en les paraules següents: «Il est évident que le véhicule idéal de l’enseignement est la langue maternelle de l’enfant»

Totes aquestes aportacions, doncs, van impulsar el desenvolupament als anys 60 de tota una sèrie de programes de manteniment de la llengua familiar, que en territoris de llengües en contacte, no foren res més que programes compensatoris, transicionals o unilletrats.

Consideraven que un infant amb llengua familiar B, minoritzada, escolaritzat en una llengua de prestigi A, podia tenir problemes d’aprenentatge, per la qual cosa calia escolaritzar les minories ètniques i culturals en la llengua pròpia per a poder accedir, després, a la majoritària.

És evident, doncs, que no es tractava de preservar cap llengua, sinó simplement d’incorporar els parlants de la LB al patró cultural majoritari, però també cal observar que el que a priori havia de ser una educació monolingüe (per rebuig del bilingüisme) es va acostar als primers programes que esdevindrien educació bilingüe (model compensatori).

Principis Subjacents als Programes

El punt de partida era que no convenia introduir-hi L2 fins que no hi hagués un bon domini de L1, fins i tot en la lectoescriptura, per la qual cosa calia retardar al màxim la introducció de la llengua majoritària, que acabaria sent única.

Tot s’entén millor en conèixer el principi cognitiu, mancat avui dia de suport empíric, que determinava l’existència d’un emmagatzematge separat de les competències.