La Corona d'Aragó i l'Ascens del Català: Conquesta, Administració i Literatura

L'expansió de la Corona d'Aragó i el català

Orígens i canvi de rumb: de Provença a Muret

Els nostres primers autors lírics conreaven la poesia trobadoresca en llengua provençal pel prestigi que aquesta literatura tenia aleshores i perquè molts senyors d'Occitània, al sud de França, eren vassalls de la Corona d'Aragó. Ara bé, el 1213, Pere I va perdre aquests territoris (i la vida) a la batalla de Muret.

Les conquestes de Jaume I i l'expansió mediterrània

Aquest fet va canviar la política d'expansió del seu fill i successor Jaume I, que la va dirigir cap a la Mediterrània i cap al sud: va conquistar Mallorca (1229), Eivissa (1235) i València (1238). L'expansió militar al segle XIII va culminar amb la incorporació de Sicília per Pere II (1282) i la de Menorca per Alfons III (1287).

Consolidació territorial i difusió del català

Aquesta política va continuar el segle XIV amb l'expedició dels almogàvers a Grècia, sota les ordres de Roger de Flor, que comportà l'annexió dels ducats d'Atenes i Neopàtria (del 1303 al 1388), i amb la conquesta de l'illa de Sardenya (1324). L'ampliació dels dominis dependents de la Corona d'Aragó va portar l'expansió del català. Els repobladors van portar la llengua a les Balears i a la major part del Regne de València. Sardenya també va ser colonitzada i encara en l'actualitat s'hi parla català a la ciutat de l'Alguer. La llengua, alhora que s'ampliaven els territoris on es parlava, va accelerar la seua presència, en detriment del llatí, en tota mena de textos escrits, especialment els de caràcter jurídic i administratiu (vegeu el taller de recursos literaris), però també de temàtica històrica i religiosa, com veurem en aquesta unitat i en la següent.

El català com a llengua escrita i oficial

Jaume I el Conqueridor va dotar la Corona d'Aragó d'una estructura administrativa per a governar els seus regnes, la Cancelleria Reial, i l'Arxiu de la Corona, amb seu a Barcelona. El 1264 va disposar que tota la documentació judicial del Regne de València fos redactada en romanç, de manera que el català es va convertir juntament amb l'aragonès en llengua nacional. Així, els Furs de València, redactats primerament en llatí el 1261, foren traduïts el 1266. En aquell context d'eufòria nacional, de prestigi de la monarquia i d'expansió militar, la nostra llengua es va convertir en idioma d'ús formal i oficial.

Literatura i identitat nacional: èpica i història

Juntament amb els textos jurídics i legals es va començar a conrear una literatura de marcat caràcter heroic, que tenia com a principal finalitat recrear els orígens com a poble amb una motivació política clara: fomentar la identitat nacional pròpia i legitimar els governants en el poder. Neix la literatura èpica, de la mà dels joglars, i la literatura historiogràfica, de la mà dels cronistes.

La Crònica de Pere III el Cerimoniós

Pere el Cerimoniós va manar fer, va dirigir i va revisar aquesta crònica, que consta d'un pròleg redactat pel mateix monarca, sis capítols i un apèndix. El primer capítol està dedicat al regnat del seu pare, Alfons III el Benigne, on cal destacar l'annexió de Sardenya, i la resta abraça tot el seu regnat. A diferència de les altres cròniques, no utilitza cançons de gesta prosificades, ni recrea l'heroisme cavalleresc de les batalles, ja que Pere III fou un rei polític i, per això, l'obra parla constantment de gestions diplomàtiques i d'intrigues polítiques, mentre que els fets d'armes queden difuminats. La motivació de Pere III quan mana escriure la crònica fou justificar la seua política, plena d'astúcia i d'autoritarisme, i no exempta de crueltat i rigor.

Característiques estilístiques de la Crònica

Quant a l'estil, cal destacar-ne:

• El llenguatge elegant i solemne, ple de fórmules administratives i legals, propi dels funcionaris de la Cancelleria Reial que ell mateix havia reorganitzat.
• Una sintaxi ben ordenada, de frases llargues, equilibrades i ben acabades, que s'acosten a la prosa humanista dels grans autors del segle XV.
• La redacció en forma autobiogràfica, que alterna els records personals del rei amb tota mena de documents administratius de l'època.