Descartes: Mecanicisme, Substàncies i Dualisme Antropològic

La Visió Mecanicista de la Realitat Física

6a Meditació: El Món com a Màquina

En la 6a Meditació, Descartes ens ofereix una visió mecanicista de la realitat física. El món seria com una gran màquina que es compon únicament per peces extenses en moviment.

Què és el Mecanisme Cartesià?

El mecanisme, segons Descartes, implica que totes les coses extenses (tot el que no és un cogito o pensament) funcionen com una màquina. Això significa que podem analitzar de què estan fetes i, per tant, comprendre com funcionen.

Aquesta perspectiva va obrir portes a camps com la biologia, la física i la medicina, ja que permetia un estudi objectiu d'aquests aspectes de la realitat.

Aspectes Negatius del Mecanicisme

• Pensar que la realitat física és una màquina comporta la idea que no hi ha llibertat.
• Això implica que l'ésser humà és superior a la resta de coses cartesianes, ja que posseeix cogito (pensament) i, per tant, no és una màquina en la seva totalitat. No obstant això, el seu cos sí que és considerat una màquina.

Les Tres Substàncies Cartesianes

Definició de Substància en Descartes

Descartes afirma que Déu (res infinita), el Jo (res cogitans) i el Món (res extensa) són substàncies. Segons la seva definició, una substància és una realitat que no precisa de cap altra per existir.

Amb la demostració de la res extensa, el dubte queda reduït al mínim. L'enteniment veu de forma clara i distinta les qualitats del món extens, que es pot descriure amb lleis físiques i mecàniques.

Qualitats Sensibles i l'Error

No obstant això, Descartes també ens adverteix que les qualitats sensibles (com els colors, les olors, etc.) poden induir a l'error, ja que són obscures i confuses.

L'Ordre del Coneixement i de l'Ésser

Amb l'aplicació del mètode cartesià i les seves regles, es demostra l'existència de tres realitats. Seguint l'Ordo Cognoscendi (ordre de coneixement) i l'Ordo Exponendi (ordre d'exposició), descobrim en primer lloc l'existència del Jo.

Però en l'ordre de l'ésser, l'Ordo Essendi, el primer lloc l'ocupa la res infinita (Déu), en tant que creador de les altres substàncies: la res cogitans i la res extensa.

Estrictament, la definició de substància només és aplicable a la res infinita, perquè el Jo i el Món necessiten Déu per existir. Però Descartes manté el concepte de substància per al Jo i per al Món perquè, encara que siguin realitats que depenguin de Déu, són totalment diferents entre elles.

Dualisme Antropològic i la Glàndula Pineal

Descartes ens dirà que el cos forma part del món i el Jo equival a l'ànima, defensant així el dualisme antropològic.

El Problema de la Interacció de Substàncies

El problema rau en el fet que aquí les dues substàncies (cos i ànima) no són independents del tot. Està clar que hi ha qüestions físiques que afecten la ment i l'ànima, i a l'inrevés.

Per solucionar aquesta interacció, Descartes proposa l'existència d'un òrgan que les connecta: la glàndula pineal. Aquesta glàndula s'encarrega de vincular la ment amb la seva voluntat, els seus pensaments i emocions, i els seus òrgans sensorials.