L'Educació a l'Antiga Roma: Etapes, Valors i Sistema Educatiu

Objectiu de l'Educació a l'Antiga Roma

Si bé actualment entenem que l’objectiu de l’educació consisteix en l’adquisició d’un seguit de coneixements intel·lectuals o d’una sèrie d’habilitats professionals, fins al segle III aC els romans creien que l’objectiu era procurar que els nois i les noies coneguessin i valoressin la manera de viure de la comunitat, respectant la família, les institucions polítiques i la tradició, la base essencial d’un bon ciutadà romà.

L'Educació Familiar Tradicional

El paper de la mare (Fins als set anys)

Fins als set anys, l’educació dels infants era cosa de la mare, la qual, personalment o bé amb l’ajut d’alguna dona de la família, els ensenyava a fer els primers passos, a parlar i els acompanyava en els seus jocs.

La formació del nen: el Pater Familias

A partir d’aquesta edat i en una societat on existia una clara diferència de sexes, la formació dels nens pertanyia molt especialment al pare. Era el pater familias qui ensenyava a llegir i a escriure als seus fills, però el principal objectiu del seu ensenyament era la seva formació moral, civil i religiosa, sense deixar de banda la formació física i esportiva.

El pare procurava inculcar al seu fill els valors que constituïen el fonament de la societat romana: el culte a la família i als avantpassats, el respecte envers les institucions religioses i polítiques i la tradició. Tot això s’aprenia a partir de l’exemple i l’experiència del pare, i era freqüent que el nen acompanyés el seu pare en l’exercici dels deures religiosos i civils.

L'educació de les filles

En canvi, les filles depenien més de la mare, que les educava bàsicament en les tasques domèstiques, a fi de convertir-les en unes bones mestresses de casa. Sobretot aprenien a filar i teixir, ocupacions tradicionals de tota matrona romana.

Les Tres Etapes de l'Ensenyament Públic a Roma

A partir del segle II aC hi hagué un canvi en el sistema tradicional d’ensenyament que havia existit fins aquell moment. Els romans van descobrir que l’educació familiar resultava insuficient, ja que els pares no tenien ni temps ni prou coneixements per formar personalment els seus fills, i van començar a confiar l’educació d’aquests a uns preceptors, generalment esclaus o lliberts grecs amb una bona formació.

Les famílies que econòmicament no podien pagar aquest tipus de formació per als seus fills, els enviaven a les escoles públiques. Així doncs, paral·lelament a la figura del preceptor, apareix la del mestre d’escola, l’educador dels infants de les famílies més humils. Amb l’obertura de la primera escola a Roma (segle III aC), es va començar a perfilar el que seria el sistema educatiu romà, que comprenia les tres etapes següents:

1. Ensenyament Primari: El Ludus Litterarius (7-12 anys)

A l’ensenyament primari hi assistien des dels set fins als dotze anys. Les classes es feien en locals molt humils:

• En galeries (pergulae), sota els porxos del fòrum.
• En botigues llogades, separades del carrer per una cortina (velum).
• Fins i tot podien fer-se a l’aire lliure.

A les aules no hi havia taules i els alumnes s’asseien en bancs sense respatller o bé en tamborets (subsellia). Solien agrupar-se entorn del mestre (el magister), que seia en una cadira amb respatller (cathedra).

Aquest els ensenyava maquinalment a llegir (legere), a escriure (scribere) i a comptar (calculare). Els mètodes emprats eren molt passius i l’aprenentatge consistia a repetir, copiar i memoritzar. Primerament, aprenien a llegir les lletres, després les síl·labes i finalment les paraules i frases. Aprenien a comptar amb els dits i després amb l’àbac (abacus), una mena de tauler amb pedretes.

2. Ensenyament Secundari: El Ludus Grammatici (12-16/17 anys)

Aquesta etapa comprenia des dels dotze anys fins als setze o disset. El nombre d’alumnes que hi assistien era més petit i sovint només continuaven els fills de les classes benestants.

Els locals on s’impartien les classes eren millors. Sovint eren sales decorades amb bustos d’escriptors famosos i hi havia mapes pintats a les parets. El professor d’aquesta etapa era el grammaticus, força més ben considerat que el magister.

El principal objectiu d’aquesta etapa era que els alumnes aprenguessin literatura i gramàtica. Per això, el grammaticus llegia textos d’escriptors grecs i llatins, en feia un comentari de forma i contingut, una crítica i una valoració global, tant del text com de l’autor.

En funció del contingut del text, s’ensenyaven també nocions de geografia, d’història, d’astronomia, de mitologia i d’altres matèries.

3. Ensenyament Superior: El Ludus Rhetoris (17-20 anys)

Hi acudien aproximadament des dels disset als vint anys, i estava reservat a una minoria. Hi assistien alumnes de classe alta, interessats en la carrera política, administrativa o en l’advocacia, és a dir, en la vida pública.

Per això, el professor (el rhetor) instruïa els seus alumnes en l’art de l’oratòria, mitjançant la qual aprenien a elaborar bons discursos, a còpia d’anar llegint treballs d’oradors famosos.

També feien exercicis de declamació, és a dir, feien discursos davant dels companys. Els discursos més coneguts eren:

• Les suasoriae: discursos retòrics que volen persuadir d’alguna cosa.
• Les controversiae: debats amb continguts jurídics.

Quan s’acabava aquesta etapa, l’educació dels alumnes quedava completada. Tanmateix, els romans benestants enviaven els seus fills a escoles de fora d’Itàlia, sobretot a Grècia, on podien aprofundir els seus coneixements com a deixebles d’algun filòsof famós.