El Pla d'Estabilització i el Desarrollisme Franquista (1953-1975)

El Franquisme en el Context de la Guerra Freda (1953-1959)

La configuració de dos blocs antagònics (URSS i EUA) i l'inici de la Guerra Freda van alterar la situació internacional. Per això, era més útil un bon aliat contra el comunisme que no pas pressionar el règim franquista. Malgrat les condemnes verbals al franquisme, l'acceptació internacional del règim es va anar obrint camí. Els EUA es van negar a imposar noves sancions a Espanya i van pressionar perquè l'ONU no ratifiqués la seva condemna anterior.

Franco va decidir procedir a una remodelació del govern que facilités l'aproximació a les potències occidentals i li aconseguís èxits en la política exterior. El nou gabinet va obrir una etapa on predominà el Nacionalcatolicisme, donant més pes als catòlics en detriment dels falangistes. Franco va obtenir el reconeixement internacional del règim amb la signatura dels Acords amb els Estats Units (1953) i el Concordat de la Santa Seu (1953). Els americans van obtenir d'Espanya el dret d'utilitzar al territori espanyol un seguit d'instal·lacions militars, i Espanya rebia material bèl·lic i ajuda econòmica.

Crisi Econòmica i l'Arribada dels Tecnòcrates

La situació econòmica era molt difícil: la producció augmentava lentament i el nivell de vida era molt inferior al dels altres països europeus. Les ajudes no van aconseguir salvar la situació de crisi interna. Entre el 1956 i el 1958 van sorgir moltes protestes obreres i moviments de dissidència a la universitat.

Dins del règim va augmentar la pressió dels qui defensaven una nova orientació econòmica. Aquests eren conscients de la necessitat d'acabar amb l'autarquia i liberalitzar l'economia. Franco va procedir a una remodelació de l'executiu, apartant els falangistes i promovent els sectors catòlics. Hi van entrar com a ministres gent de l'Opus Dei, que van ocupar llocs decisius en la direcció econòmica del país.

Els Governs del Desarrollisme

El govern format per Franco i els successius en la dècada dels 60 van suposar un canvi significatiu en l'orientació del franquisme i van marcar la transició des dels principis del falangisme fins als tecnòcrates. La nova generació de polítics vinculats amb l'Opus Dei i relacionats amb les elits econòmiques consideraven el creixement econòmic com la principal garantia d'estabilitat política. Apostaven per un reformisme tècnic, sense qüestionar la dictadura.

Aquest canvi va estar propiciat per la mala conjuntura econòmica del final de la dècada dels 50 (augment de la inflació, pressió dels organismes internacionals). A més, Europa vivia una etapa de recuperació econòmica.

El Pla d'Estabilització de 1959

La primera acció correctora va ser l'anomenat Pla d'Estabilització, basat en tres eixos principals:

• Estabilització de l'economia: Per reduir la inflació, es van elevar els tipus d'interès bancari, es va limitar la concessió de crèdits i es van congelar els salaris.
• Liberalització interior de l'economia: A partir de l'eliminació d'organismes estatals interventors i de posar fi a la reglamentació dels preus fixos.
• Liberalització exterior de l'economia: L'objectiu era eliminar els obstacles a l'entrada de mercaderies i facilitar la inversió de capitals exteriors. Es va anunciar la convertibilitat de la pesseta per facilitar els intercanvis.

A canvi d'aquests compromisos, es van atorgar préstecs a Espanya per poder fer front a la greu situació econòmica.

Plans de Desenvolupament Econòmic i Social

Es van promulgar tres plans i es va crear un càrrec per supervisar-ne el funcionament, ocupat pel català Laureà López Rodó. Aquests plans consistien a aplicar una planificació econòmica indicativa per impulsar des de l'Estat el creixement de l'economia. Es basaven en dues línies d'acció:

• Les accions estructurals, per solucionar algunes deficiències de la indústria.
• Els pols de desenvolupament, que intentaven reduir els desequilibris econòmics a partir de la promoció de noves indústries en zones d'industrialització escassa.