L'ètica d'Aristòtil: la virtut i el terme mitjà

L'ètica eudemonista d'Aristòtil

En la seva cèlebre Ètica a Nicòmac, Aristòtil es pregunta quina pot ser l'activitat més perfecta, bella i excel·lent de totes (que, per això mateix, també hauria de ser la més agradable i plaent), activitat que seria raonable buscar per si mateixa i no amb la pretensió d'assolir cap altre fi. Aristòtil pensa que, com que la raó és la diferència pròpia i específica de l'home enfront dels animals, l'activitat més perfecta hauria de ser una activitat pròpia de la part racional de l'home. L'única activitat d'aquesta mena és la theoria, la contemplació de la veritat.

La contemplació i les virtuts

En la contemplació intel·lectual, els homes s'assemblen als déus, perquè l'intel·lecte és “el més diví que hi ha en nosaltres”. A aquest gènere d'activitat, que coincideix amb la felicitat, apunten les virtuts intel·lectuals, també anomenades virtuts dianoètiques, per contraposar-les a les virtuts ètiques, que són les virtuts morals, és a dir, aquelles que fan referència a la part irracional o sensitiva de la nostra ànima, responsable dels desigs o impulsos humans. Aquestes últimes s'han de sotmetre i deixar-se guiar per la part racional, de manera que aquesta controli els seus desigs.

La felicitat en la vida pràctica

Així doncs, la vida més noble i més feliç és la del filòsof que es dedica a exercitar la raó. Aristòtil, però, era molt conscient que aquest tipus de vida no estava a l'abast de tothom. De fet, fins i tot els filòsofs tenen necessitat de relacionar-se amb els altres i d'ocupar-se d'afers pràctics. Per això, cal trobar alguna guia que ens ajudi a trobar la felicitat en la vida pràctica. Com podem ser feliços en la nostra relació amb els altres?

Per assolir la felicitat en la vida pràctica, Aristòtil creia que ens hem d'exercitar a desenvolupar la virtut. El mot grec per a virtut és areté, que significa “excel·lència”. Les persones felices són les que es comporten de manera excel·lent, perquè saben actuar correctament en cada situació.

La virtut com a costum

La virtut sorgeix del costum. Ens tornem virtuosos quan ens acostumem a comportar-nos de manera adequada. Amb el temps, les nostres accions esdevenen tendències o inclinacions que formen part de la nostra manera de ser. Així doncs, els éssers humans podem construir la nostra pròpia felicitat si ens acostumem a elegir bé la manera com hem d'actuar en la vida.

El terme mitjà: fugir dels excessos

Quan és correcta i adequada aquesta elecció? Aristòtil pensava que en la pràctica hem de fugir dels excessos, procurant sempre elegir el terme mitjà entre dos extrems. Però no sempre resulta fàcil saber on és el punt mitjà. Aristòtil creia que aquesta posició intermèdia depèn de les circumstàncies. Així que cadascú ha d'aprendre a elegir quin és el punt mitjà que es correspon amb la seva situació personal.

La prudència per trobar el punt mitjà

Per trobar aquest punt mitjà hem d'emprar la raó. Igual com hi ha virtuts associades a la nostra relació amb els altres, també hi ha virtuts relacionades amb l'ús de la intel·ligència. Segons Aristòtil, la més important de les virtuts intel·lectuals o dianoètiques consisteix a emprar la nostra raó per elegir sàviament com hem de comportar-nos. Aristòtil anomenava prudència aquesta virtut fonamental que ens ajuda a determinar quina és la conducta correcta en cada circumstància, depenent de la nostra situació personal.

El just mig no és una mitjana aritmètica entre quantitats, sinó que és l'exercici de la moderació, afinat per l'experiència. Així, per exemple:

• La valentia seria el punt mig entre la covardia (defecte) i la temeritat (excés).
• La generositat seria el punt mig entre l'avarícia (defecte) i la malversació (excés).