Ètica i Felicitat: Un Recorregut Filosòfic per la Virtut i la Comunitat

Poemes homèrics: Virtut i Comunitat

L'ètica occidental neix a Grècia en els poemes homèrics, s. VIII-VII aC. No constitueixen una forma de pensar filosòfica, sinó literària, presenten un món moral sobre el qual reflexionarà la filosofia:

• Bo (per a allò que serveix a la comunitat)
• Virtut (capacitat de sobresortir)

L'home bo intenta sobresortir prestant els millors serveis a la comunitat.

Actitud Socràtica

Es considera Sòcrates el creador de l'ètica occidental. Els filòsofs es van ocupar d'investigar el principi de l'univers, però Sòcrates va centrar el seu interès en la realització de l'home en la societat.

Possibilitats per reflexionar:

• L'actitud de buscar la veritat sense descans.
• Buscar la veritat és oposar-se al dogmatisme.
• Per descobrir la veritat és necessari la reflexió i el diàleg.
• Mètode maieutic, art de donar llum a la veritat.
• Els conceptes morals valen per a tots els homes.
• Per ser feliç és necessari saviesa, virtut i felicitat.
• Intel·lectualisme moral.

3 Models de Felicitat

Aristòtil diu: "Tots volem ser feliços".

• Ser feliç és autorealitzar-se, assolir els objectius propis (eudemonisme).
• Feliç = autosuficient, valors per si mateix i no dependre de ningú.
• Ser feliç = experimentar plaer, aconseguir evitar el dolor (edonisme).

Aristòtil: "Ser feliç és ser un home". Epicur (què és el que mou els homes a obrar?), el plaer és el que els mou. Els hedonistes creuen que la felicitat és el plaer i els eudemonistes consisteixen en l'autorealització proporciona plaer i no.

Felicitat com a Autorealització: Eudemonisme

La felicitat és el fi últim natural: Aristòtil, totes les activitats es realitzen per un fi. El fi últim és la felicitat. La felicitat serà:

• Un bé perfecte (es busca per si mateix).
• Un bé suficient per si mateix (qui el posseeix ja no desitja cap altra cosa).
• El bé s'aconsegueix amb l'exercici de l'activitat més pròpia de l'ésser humà (virtut excel·lent).
• El bé s'aconsegueix amb una activitat contínua.

Vida Teòrica i Saviesa Pràctica

Les accions que tenen el fi en si mateixes són més perfectes que les quals són diferents, els efectes són més importants que les accions. Ex: passejar amb els amics, l'acció es realitza per si mateixa, mentre que anar a un lloc determinat es fa per arribar-hi. Es troben en l'exercici de l'activitat teòrica, Aristòtil conclou que la felicitat consisteix en l'exercici d'aquesta activitat. Que visqui segons el seu geni i intel·lecte pràctic dominant les seves passions per arribar a la felicitat, ajudaran 2 virtuts:

• V. dianoètica (prudència que constitueix la saviesa pràctica, ens ajuda a deliberar bé, proposant-nos el que ens convé en el conjunt de la nostra vida).
• V. ètiques. Per prendre decisions individuals i per viure en societat l'ètica exigix la política.

La Felicitat com a Autosuficiència: Els Cínics

Significa caní. L'adjectiu que la gent aplicava a un grup de filòsofs, formaven un corrent que es distingia per una actitud: considerar que la felicitat consisteix en la llibertat radical de l'individu davant totes les normes i les institucions socials. L'home segons els cínics és savi a aquell que viu segons la naturalesa.

Estoics

Hom distingeix tres períodes dins l'estoïcisme: l'estoïcisme primitiu (s. III aC), representat per Zenó de Cítium, Cleantes i Crisip, que consisteix en una doctrina de base materialista que combina les línies generals dels cínics i d'Heràclit, tracta sobretot de física i lògica i es caracteritza pel dogmatisme, representat bàsicament per Crisip; l'estoïcisme mitjà (ss. II-I aC), representat per Paneci i Posidoni, que incorpora elements platònics, abandona gradualment el materialisme i aborda preferentment temes morals; i l'estoïcisme nou (s. I), representat per Sèneca, Epictet i Marc Aureli, que, a partir del seu tractament de temes ètics, influí en el món politicosocial romà. Els estoics divideixen, en general, la filosofia en lògica, física i ètica. L'ideal de l'estoic és l'exercici de la virtut, que hom aconsegueix mitjançant l'acceptació del destí i la lluita contra les passions.

La Felicitat com a Plaer: Hedonisme

Doctrina filosòfica que identifica el bé amb el plaer. Són considerats hedonistes Aristip de Cirene i Epicur de Samos. Segons l'hedonisme, els preceptes ètics són únicament regles empíriques mitjançant les quals l'home es defensa dels sentiments de disgust i resta obert plenament a les alegries de la vida.

Epicureisme

Doctrina filosòfica d'Epicur de Samos i els seus deixebles. Segueix l'escola cirenaica i centra, com ella, el fi humà suprem en el plaer que hom pot aconseguir a través de l'autarquia i l'ataràxia. L'home savi ha de conrear tot allò que contribueix a augmentar la felicitat i suprimir tot el que s'hi oposa: essencialment, la por dels déus i de la mort. Per a això cal elaborar una teoria física, i, com que aquesta comporta un coneixement, una doctrina sobre aquest coneixement. Així, el sistema epicuri comprèn la canònica, o doctrina del coneixement, la física, o doctrina de la natura, inspirada en el materialisme atomista, i l'ètica, o doctrina de l'ànima i del seu comportament.

Utilitarisme

Doctrina filosòfica que fonamenta el sistema moral en el principi de la utilitat, individual o general. Bé que tradicionalment hom ha referit sovint l'utilitarisme a l'hedonisme d'Aristip, a l'eudemonisme antic i àdhuc a la teoria de Hobbes, convé restringir l'aplicació del terme al corrent aparegut a Anglaterra a la darreria del s. XVIII i desenvolupat al s. XIX i que té com a màxims representants J. Bentham, J. Mill, J. Stuart Mill i H. Spencer. Bentham fonamentà la seva moral en una aritmètica dels plaers: l'objecte de tota moral és la felicitat, entesa simplement com a augment de plaer i disminució de dolor atenent només a llurs aspectes quantitatius (intensitat, durada, etc.), sense establir cap diferència qualitativa. Stuart Mill, en el seu llibre Utilitarisme (1861), distingí qualitativament els plaers i assenyalà la superioritat específica dels plaers intel·lectuals i afectius enfront dels sensibles, i superà tant l'hedonisme com tot atomisme social i psicològic. H. Spencer assenyalà, finalment, que la mateixa llei de l'evolució resulta una harmonia progressiva que serà finalment complerta, la plenitud de la qual serà assolida com a summa de la felicitat de cadascun i de la de tots.

Crítica a les Ètiques Materials i Heterònomes

Kant - ètiques materials de béns (indiquen quina és la matèria, el contingut d'allò bo) ètiques heterònomes (identifiquen allò moralment bo amb un fi que la voluntat humana no es dona a si mateixa, li ve donat per la naturalesa) - la voluntat seria heterònoma i no autònoma - només consideraria com a deures morals aquells que ens ajudessin a assolir aquest fi ja donat.

Conseqüències de l'Autonomia

• La dignitat humana (un ésser autònom és únic i té dignitat i per això no té preu).
• La bona voluntat (allò moralment bo. Té bona voluntat qui vol complir el deure pel respecte que li mereixen les lleis específicament humanes).
• El bé suprem (el virtuós és feliç. La unió de la bondat i la felicitat constitueixen el bé suprem que és possible per l'acció del deure).