Evolució de l'Art i l'Arquitectura: Del Modernisme a l'Orgànica

Moviments Artístics i Arquitectònics del Segle XX

El Modernisme: Orígens i Característiques

El Modernisme: Al voltant del canvi de segle (1890-1910), quan la difusió de les noves tècniques constructives encara no havia arribat a les seves plenes conseqüències, sorgeix a Europa el Modernisme. Aquest nou moviment proposa l’emancipació de l’arquitectura en favor d’unes tipologies decorativistes inspirades en la natura, que intenten reaccionar contra l’historicisme acadèmic que havia dominat l’art del segle XIX.

La burgesia industrialitzada enriquida i també part de l’aristocràcia reclamaven unes formes més refinades que les que oferia la producció industrial. Aquest moviment tenia un caràcter d’integració de les diferents arts i de reivindicació del treball artesà. El Modernisme es va manifestar en diferents països amb noms diversos, però amb una característica comuna: trencava definitivament amb la tradició i aprofitava els avantatges que oferien la tecnologia i la indústria.

Inicialment, el Modernisme es va manifestar en l’artesania, amb l’ús de línies serpentejants i de motius geomètrics. Aquesta mateixa idea va passar posteriorment a l’arquitectura. L’edifici va deixar de ser concebut com un bloc tancat i format per plans i arestes, i es va cedir la preferència a les superfícies corbes, amb línies sinuoses i onduloses, amb grans obertures i espais buits, amb miradors i balconades que es despreocupaven de la simetria, amb la incorporació de motius decoratius a base de materials de color (ceràmica, vidre, etc.), ferro forjat i fustes retallades amb formes que evocaven la naturalesa orgànica. Una llibertat absoluta regia el traçat de les plantes, alhora que els espais interiors se sotmetien a una organització rigorosa.

El Modernisme a Catalunya: Figures Clau

A Catalunya, el Modernisme s’inscriu en el context cultural de la Renaixença, amb figures cabdals com Antoni Gaudí, Lluís Domènech i Montaner i Josep Puig i Cadafalch.

L'Obra de Gaudí: Diversitat Temàtica i Estilística

L’obra d’Antoni Gaudí es caracteritza per la dinàmica conductora europea del moment, si bé encaixa en l’esquema liberal del Modernisme. És diversificada temàticament i estilísticament, ja que s’hi poden trobar característiques de l’impressionisme (interès per la llum i l’atmosfera), del simbolisme (idees decoratives, imitació de la natura i representacions oníriques) i de la tradició plàstica del segle XIX (retrat i paisatge).

El Funcionalisme: La Forma Segueix la Funció

En el context del Modernisme va sorgir el Funcionalisme, un corrent arquitectònic que té com a màxim representant el lema «la forma segueix la funció», encunyat per l’arquitecte Louis Sullivan. Aquest, en el marc de l’Escola de Chicago, a finals del segle XIX, donava preferència a les necessitats i la comoditat dels propietaris de l’edifici per davant de la bellesa estètica.

El Funcionalisme, un moviment molt lligat al progrés industrial, presenta formes emparentades amb les màquines i mira de donar resposta a una sèrie de plantejaments higienistes, en funció dels quals cal proporcionar la il·luminació, la ventilació i l’orientació adequades als habitatges.

Principals Exponents del Funcionalisme

Propers al Modernisme, però amb una clara tendència a la no ornamentació, trobem figures com Adolf Loos, Auguste Perret, Walter Gropius i Mies van der Rohe. Sobretot Le Corbusier, amb el seu plantejament de les cases com a «màquines per viure», va reduir les formes arquitectòniques a les més pures i essencials: el quadrat en superfícies i el cub i el cilindre des del punt de vista volumètric.

L'Informalisme: L'Expressió Abstracta Postguerra

L’Informalisme va aparèixer al final de la Segona Guerra Mundial. El terme, encunyat pel crític d’art francès Michel Tapié el 1951, va servir per designar un tipus de pintura abstracta, vigent entre els artistes europeus de les dècades de 1940 i 1950, i caracteritzat principalment per la barreja de grans quantitats de pintura amb materials diversos, com ara vidres trencats, sorra o carbó, per tal d’aconseguir així una obra amb relleu.

Tècniques i Artistes Destacats de l'Informalisme

La tela incorporava l’empremta personal de l’artista que, per damunt de qualsevol altre condicionant, imposava la seva llibertat creadora, tant en l’elecció dels materials com en la tècnica emprada i fins i tot en el gest o la manera d’interactuar amb el suport i els materials. Entre els principals seguidors d’aquesta tendència, que utilitzaven tècniques com el collage, el grattage, el frottage o el dripping, sobresurten els artistes francesos Jean Fautrier, Jean Dubuffet, i a Catalunya, el grup Dau al Set amb Antoni Tàpies i Modest Cuixart, i el grup El Paso amb Manolo Millares, Antonio Saura i Rafael Canogar.

L'Arquitectura Orgànica: Harmonia amb l'Entorn

L’Arquitectura Orgànica, que deriva del Funcionalisme, és una tendència arquitectònica que va tenir com a principal difusor Frank Lloyd Wright. Wright va partir dels ensenyaments de Louis Sullivan i l’Escola de Chicago, i per això es pot dir que en la seva obra hi ha plantejaments molt afins als conceptes funcionalistes. Tot i així, Wright es va adonar del perill que comportava un racionalisme fred, ja que es presentava amb manca de sensibilitat. Per això, proposava una arquitectura funcional però de caràcter orgànic, és a dir, capaç de constituir un vincle harmònic entre la funció i l’entorn, capaç d’integrar en un tot orgànic el medi humà i el medi natural.

Frank Lloyd Wright i la Casa de la Cascada

Amb aquesta intenció, Wright va procurar que els elements constructius responguessin a la psicologia de les persones que hi havien de viure. Un altre dels aspectes que van caracteritzar la seva arquitectura va ser la cura en la integració en l’entorn, aconseguida per mitjà de l’articulació dels volums i del predomini de les estructures horitzontals. La Casa Kaufmann o Casa de la Cascada constitueix el paradigma arquitectònic d’aquesta integració.