Història i corrents de la narrativa catalana contemporània

1. La literatura catalana durant la postguerra (1939-1960)

El 1939, després de tres anys de guerra, la llengua catalana va quedar fora de l'oficialitat i va passar a la clandestinitat. El règim franquista la considerava una amenaça per a la unitat d'Espanya; per això, en acabar la Guerra Civil, es va prohibir la llengua, es va imposar la censura i es va produir l'exili d'intel·lectuals.

Després de 1939, la novel·la va reaparèixer lentament. El 1947 va ser un pas important amb el Premi Joanot Martorell. Als anys 50 es va produir una dinamització i van començar a escriure escriptors d'abans, com Mercè Rodoreda. Als anys 60 es va accentuar la represa cultural gràcies a una lleugera liberalització del franquisme: van sorgir noves editorials, es van traduir novel·les europees i la narrativa es va consolidar.

A causa de les circumstàncies polítiques, la tendència narrativa va rebutjar el tractament directe de la realitat, optant per explicar-la a través de la simbologia i el mite. A la fi dels anys 60 va sorgir la novel·la psicològica i realista, així com temàtiques culturals, rurals, fantàstiques i de ciència-ficció (destacant Manuel de Pedrolo i, des de l'exili, Mercè Rodoreda).

2. El món rural i la tradició

Durant el franquisme, es va mantenir l'interès per la gramàtica, la flexió verbal i les rondalles valencianes. A finals dels anys 70, destaca la novel·la del "Cicle de Cassana" (trilogia), una crònica de la societat rural de la meitat del segle XX que no amaga els conflictes i està molt vinculada al món rural. La natura hi té una funció important i realista. Cal recordar que el 1932 es van signar les Normes de Castelló.

3. Mercè Rodoreda: Una veu essencial

Amb una vida agitada marcada per la Guerra Civil i l'exili, Rodoreda va retornar al país als anys 70, sent reconeguda per una novel·la considerada de les més importants. La seva obra, de caràcter psicològic, evita les descripcions de personatges, utilitza el relat en primera persona i el monòleg interior per mostrar una gran subjectivitat en relacions que es trenquen. Es divideix en tres etapes:

• Aprenentatge: Simbolista i psicològica (ex: Aloma).
• Maduresa: Contes i històries d'amor pessimistes (ex: La plaça del Diamant).
• Vellesa: Psicològica, introduint el món fantàstic i meravellós (ex: Mirall trencat).

4. La normalització i la renovació narrativa

Amb la democràcia i els estatuts d'autonomia, va arribar la normalització lingüística. Dos fets clau van ser l'oficialitat de les llengües autòctones i la seva incorporació a l'ensenyament. Les subvencions dels governs i el mercat del llibre escolar van crear un sector editorial potent. A més, el contacte amb literatures estrangeres i l'absència de censura van permetre tractar nous temes.

Als anys 70 va arribar la renovació i la narrativa experimental, amb noves tècniques com els salts continus en el temps i el monòleg interior (Quim Monzó). Als anys 80 es va abandonar l'experimentació per la novel·la de gènere (eròtica, policíaca), amb autors com Ferran Torrent. Actualment, destaca l'èxit de la novel·la històrica i de testimoniatge (Josep Lozano, Maria Antònia Oliver).

5. Quim Monzó: Mestre del conte literari

Narrador, traductor i periodista, ha col·laborat a La Vanguardia i ha guanyat nombrosos premis literaris. Ha conreat especialment la narrativa curta amb obres com El perquè de tot plegat i Mil cretins. Els seus temes principals són la solitud de l'ésser humà i la problemàtica organització de la societat.

És considerat el mestre del conte literari modern, caracteritzat per:

• Ambientació urbana.
• Personatges esquemàtics i anònims.
• Quotidianitat tractada amb un to humorístic i irònic.
• Relats que amaguen una perspectiva intel·ligent.