Història de la Normalització del Català: Fabra i Renaixença
Enviado por Comunidad Wikiteka y clasificado en Otras lenguas extranjeras
Escrito el en 
catalán con un tamaño de 3,56 KB
Renaixença i la Recuperació de la Llengua
La Renaixença fou un moviment cultural clau per a la recuperació de la cultura i la llengua catalana.
La nostra llengua es trobava en una situació de minorització lingüística que els escriptors tractaren de solucionar.
- Jocs Florals (1859): Fita important per a la normalització de l'ús de la llengua.
Els autors renaixentistes van esdevenir el model a utilitzar, ja que no hi havia un registre estàndard adequat per als àmbits cultes.
El Concepte de Llemosí
El terme Llemosí va tenir molta acceptació en la Renaixença Valenciana. Era un nom que servia per a identificar la llengua de tots els territoris del domini lingüístic sense remetre a un lloc geogràfic concret, evitant així susceptibilitats.
A més, servia per a distingir la llengua culta de la col·loquial.
Prové de la zona geogràfica de Llemotges i remet a l'origen occità de la llengua.
Vers la Normalització: Modernisme i el S. XX
Al final del segle XIX i començament del segle XX, sorgeix un nou moviment de modernització, renovació i normalització de la llengua: el Modernisme.
Els modernistes foren els primers a fer un intent seriós de fixar la llengua.
Fites Clau de la Normalització
El procés de normativització es va consolidar amb els següents esdeveniments:
- 1906: Organització del I Congrés Internacional de la Llengua Catalana.
- Objectiu principal: Fixar les bases de la normativització de l'idioma.
- 1907: Fundació de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC).
- 1910: Creació de la Secció Filològica de l'IEC.
- Finalitat: Establir unes normes ortogràfiques i gramaticals.
Conseqüències de la Fixació Lingüística
- L'augment del prestigi de la llengua.
- L'aparició d'una figura cabdal per a la llengua: Pompeu Fabra.
Pompeu Fabra i les Normes de Castelló
La tasca de Fabra va ser fonamental per a la codificació moderna del català:
- 1913: L'Institut d'Estudis Catalans aprovà les Normes Ortogràfiques i la Gramàtica de Pompeu Fabra.
- 1932: L'IEC va aprovar el seu Diccionari General de la Llengua Catalana (DGLC).
Representants Valencians al Congrés
Al Congrés de 1906 participaren més de 3.000 congressistes de tot el món, incloent-hi representants valencians destacats:
- Teodor Llorente
- Faustí Barberà
- L'associació Lo Rat Penat
- Altres representants de la vida religiosa i cultural.
La Gran Acceptació de les Normes
Les Normes de Castelló (1932) són les normes ortogràfiques de Pompeu Fabra i de l'Institut d'Estudis Catalans. Tingueren una gran acceptació a tots els racons de la llengua i la cultura, i van ser subscrites a Castelló de la Plana l'any 1932. Aquest fet va ser molt important per a la unitat lingüística.
Naturalesa de les Normes de Castelló
En realitat, aquestes normes no són normes escrites d'ús, sinó una guia ortogràfica que té la facilitat d'adaptar-se a cada varietat dialectal de la llengua.
En aquell moment, hi havia dues faccions clares: els escriptors valencians de caràcter populista i els escriptors que pertanyien a la Renaixença.